Els tres poders

Quan Montesquieu, Locke i alguns altres es varen inventar la famosa divisió de l’estat en els tres poders tradicionals (legislatiu, executiu i judicial) que avui encara defensem, creien haver trobat la clau de volta que ens havia de permetre superar la xacra de l’absolutisme derivada d’una edat mitjana europea en la qual el poder, dividit en dues formes, el civil i el religiós, entrava en conflicte un dia si i l’altre també. Depenent, simplement, del poder executiu més o menys fort, és a dir, de la potència dels exèrcits. Només cal recordar la quantitat de guerres religioses, successòries i de tota mena que varen produir-se en aquells segles. Perquè, com en una imaginària balança tradicional, l’equilibri solia ser la situació menys habitual i, per tant, els períodes de pau i treva solien ser l’excepció, impedint o frenant d’aquesta forma el necessari progrés cap a formes de govern i funcionament més estables i profitoses. Un equilibri que sovint sorgia de l’esgotament de la població, els recursos i la maquinària militar, donant pas a aliances matrimonials o a pactes territorials  econòmics que alteraven contínuament el mapa europeu i l’incipient mapa colonial. Entre ells, també els pactes interns en els que, els diversos senyors del territori, acordaven amb el rei un increment de la col·laboració a canvi de rebre transferits alguns dels poders del monarca i, per tant, entrar a formar part de la maquinaria estatal a través dels Consells reials o les Corts més o menys diversificades segons la cultura política de la regió. Una evolució de la que el nostre Consell de Cent o la nostra Generalitat poden ser un exemple.

És evident que aquella implantació del poder executiu (majoritàriament personal i centrat en el rei fins l’arribada de les repúbliques), el poder legislatiu (unicameral o bicameral segons la tradició de cada regió) i el poder judicial que desplegava els mecanismes de control sobre el funcionament dels altres dos i de la ciutadania en general, va suposar una major possibilitat d’equilibri en permetre que la suma de dos d’ells, pogués plantar cara a un tercer dominant però no en termes absoluts. Un principi que, avui en dia encara vigent, permet els governs de coalició i altres variants que mantenen en el camp de l’acord i negociació allò que, a l’edat mitjana, ja hauria desencadenat una guerra més o menys important.

La innovació, però, tenia i segueix tenint alguns defectes que no hem arribat encara a resoldre, tot i alguns principis de funcionament bàsic incorporats, com el de que cap membre d’un poder pugui formar part de cap altre o que cap poder pugui ficar el nas en les competències dels altres. Al marge que el braç armat del poder executiu segueixi tenint, a molts llocs, prou capacitat com per trencar la baralla i encetar una nova partida que es passi pel folre tot el que soni a funcionament democràtic.

Perquè, és ben evident que, des dels temps de Montesquieu i Locke, les coses han evolucionat amb l’aparició de nous poders (econòmics, ideològics, morals, etc...) que, en no tenir un àmbit concret en els organigrames funcionals dels estats, acaben actuant de sotamà i saltant-se les fronteres que els sistemes polítics actuals segueixen mantenint tot i els intents de funcionament supranacionals com la Unió Europea. Per tant, potser hauríem de començar a parlar de tres poders “tradicionals” mentre ens plantegem un nou salt en l’estructura política. Com el que va dur a Joan sense Terra a acceptar el Consell de nobles, o als reis absolutistes a adoptar un paper més representatiu i menys executiu.

El recent i encara no resolt problema de la topada entre el Poder Executiu de Pedro Sánchez i Teresa Ribera i el Poder Judicial fent pinya en defensa del Jutge Garcia Castellón, demostra que en aquesta costura, els punts estan tibants i en qualsevol moment es pot produir un estrip. D’aquí que comenci a haver-hi gent que reclami un vestit nou. Un canvi que no s’acabi substituint “disminuïts” per “persones amb discapacitat”.