Oriol M. Diví, monjo, artista i mestre espiritual

Aquest any 2023 ha fet deu anys de la mort del monjo benedictí Oriol M. Diví (1924-2013). Amb el propòsit de recordar la seva vida i obra, Pere Maragall Mira i Josep-Lluís Albajar i Rovira han anat fent «un treball pacient i laboriós, amarat d’estimació envers el P. Oriol del qual eren deixebles», escriu l’abat Josep M. Soler al pròleg del llibre El P. Oriol Diví, monjo de Montserrat (Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

«El llibre no és ni una biografia ni una autobiografia. Però té totes dues coses», afirma l’abat Soler, que tantes hores bones va compartir amb Oriol M. Diví quan tots dos van ser a Tantur, a Terra Santa. El monjo benedictí d’aspecte fràgil i ànima gran va anar deixant obres de gran significança: va escriure, va dibuixar i va gravar al boix, creacions artístiques que ara ens el fan evocar des de tots aquests aspectes de la seva vida que ell va unificar en la fe que transmetia com «una brisa benèfica», tal com en el text del seu record ho expressa Joaquim Maristany, professor de filosofia.

Un poètic esperit franciscà agermanat amb l’artesà esperit benedictí d’ora et labora, emergeix de totes les creacions, en aquest cas en el camp de la gràfica, d’Oriol M. Diví: un dels gravadors en fusta més importants des dels anys cinquanta del segle passat que cal situar en l’estela artística d’Enric-C. Ricart i de qui va ser el seu mestre al Conservatori de les Arts del Llibre: Antoni Ollé Pinell, que ell va superar en gràcia, destresa tècnica i imaginació creativa. Els exlibris dissenyats per Oriol M. Diví, cap a sis cents, van assolir una aura artística de gran lluminositat que es va estendre ja en vida obtenint un gran reconeixement, també internacional, en el camp de l’exlibrisme.

És en el vessant exlibrista que vaig conèixer el P. Oriol, com així era anomenat fraternalment. L’amistat es va iniciar amb una correspondència que no es va interrompre fins a la seva mort esdevinguda el març del 2013. En una de les visites que li vaig fer al monestir de Montserrat em va ensenyar el Gabinet d’Estampes de la Biblioteca montserratina. Aquelles parets, aquell espai, em van impressionar, així com em van impressionar els tresors que el P. Oriol custodiava. Havia rebut formació específica per part del seu antecessor, el P. Gusi, però ell ja havia adquirit coneixements d’arxivística en la seva estada a Tantur.

En aquell any 1985, quan vam iniciar l’intercanvi postal, jo no sabia que havia conegut un home de Déu, un monjo de debò, tal com ho testimonia l’abat Soler en les seves paraules tot recordant l’abat Macari, un dels Pares del Desert i mestre espiritual molt reconegut, quan va dir: «Jo encara no he arribat a ser monjo, però he vist monjos».    

El P. Oriol va ser un home de gran categoria humana i espiritual, ja fos que s’expressés en l’escriptura d’unes memòries inèdites escrites amb una certa ambició literària, com les que ara es publiquen en la primera part del llibre El P. Oriol Diví, monjo de Montserrat, ja fos en les seves poesies, o fos en els seus dibuixos, o fos en els seus celebrats gravats al boix. Hi ha també les seves cartes: el P. Oriol es va prodigar en una correspondència en la qual es transparentava la seva vocació –primer sacerdotal i ben aviat monàstica: «Les dues crides al meu llac de Galilea», segons les seves mateixes paraules. És a través d’aquesta vocació que va esdevenir un mestre espiritual.

Totes aquestes facetes d’Oriol M. Diví: la de monjo, artista i mestre espiritual, són tractades en aquest treball rigorós de Pere Maragall i Josep-Lluís Albajar, que van relatant el camí biogràfic del P. Oriol en base a testimonis orals dels qui el van conèixer, i, sobretot, del que ell mateix expressava en la seva abundosa correspondència, així com en les seves notes de diari amb una escriptura de gran precisió. L’any 1967 va visitar Itàlia: Roma, Assís. En va quedar fascinat. En la seva visita a Subiaco i Montecassino va celebrar una missa a la cova de Sant Benet. Sol va viatjar després a Florència, va visitar el Convent de Sant Marc, en el qual es conserven frescos de Fra Angelico, als Ufizzi s’hi va estar unes quantes hores... De tornada a Montserrat va fer una estada a Taizé: «Agraeixo al Senyor aquesta estada meva a Taizé». Va enamorar-se de la importància que els ortodoxos donen a la persona de l’Esperit Sant en la Trinitat.

Al final d’aquest relat extens de la vida i obra del P. Oriol, Pere Maragall i Josep-Lluís Albajar han inclòs apèndixs que mostren aspectes no tan coneguts de la seva tasca creativa, com ara la faceta de dibuixant d’unes peces realitzades en ceres i pastels de colors que són un autèntic cant a la Creació a la manera franciscana. Aquestes obres que estèticament estan emparentades en la línia visual de Llucià Navarro i Joan Montcada, renovadors del llenguatge plàstic en murs i sostres d’esglésies i capelles de nova planta o reformades després de la desfeta de la Guerra Civil, van ser realitzades en aquells nou anys (1971-1979) en què el P. Oriol va treballar a l’Institut Ecumènic Internacional de Tantur, entre Jerusalem i Betlem.

Estant a Tantur, l’any 1974 el P. Oriol va fer un viatge al Sinaí. D’aquesta experiència del desert en parla amb un dels seus corresponsals: Tomàs Garcés. El monjo que s’extasia en la contemplació d’aquell paisatge tan nu conta al poeta que en aquest viatge va viure intensament la litúrgia ortodoxa en el monestir de Santa Caterina. Després de la primera oració, la missa s’havia celebrat en una petita capella del segle III. La devoció experimentada aquell matí va ser molt significativa en el camí espiritual del P. Oriol.

En l’apartat on es fa explícit el fons espiritual del P. Oriol, Maragall i Albajar ressalten la «coherència d’una vida des de la primera consciència de la infància fins al final».

Oriol M. Diví sempre va sentir una gran devoció per les Esglésies d’Orient: «A més de Sant Benet tenia com a punt de referència sant Silvà del Mont Athos», va recordar l’abat Josep M. Soler en la cerimònia del seu comiat. Després d’haver publicat una selecció del seus escrits, el P. Oriol va traduir al català una obra sobre sant Silvà escrita per qui en va ser el seu deixeble: l’arximandrita Sofroni.

L’Institut Ecumènic Internacional de Tantur no va reeixir com s’esperava, o com havia estat en la ment conciliar del papa Pau VI, i la petita comunitat de benedictins va retornar a Montserrat, però va deixar una petja profunda en l’espiritualitat del P. Oriol M. Diví, tal com es desprèn de la lectura de tantes de les pàgines d’El P. Oriol Diví, monjo de Montserrat, on, gràcies al respectuós treball dels seus autors, donant-li sempre la veu, trobem un retrat força complet de la seva personalitat, en primer lloc a través de les memòries d’infantesa i joventut escrites per ell mateix, així com en les seves notes de dietari, i, en segon lloc, a través de les persones que el van tractar, o que van ser deixebles o fills espirituals d’aquest monjo artista i home de Déu que va ser Oriol M. Diví, tal com ens anuncien, invitant-nos a la lectura d’El P. Oriol Dívi, monjo de Montserrat, els seus deixebles Pere Maragall i Josep-Lluís Albajar: «Disposem-nos a llegir aquests fets biogràfics d’un monjo del segle XX que continua la tradició mil·lenària que es remunta als segles de l’Església indivisa i l’actualitza».