Vagues d’estudiants

Fa unes setmanes, en alguns instituts de Catalunya, es van aturar les activitats escolars normals perquè els alumnes -a partir de 3r d’ESO- havien convocat jornades de vaga en protesta pel conflicte armat de Palestina. El dijous no hi ha classe! Per què? Estem de vaga! Altre cop? I ara què passa? Si és que per no fer classe us apuntaríeu a qualsevol cosa! Ja em diràs! Quina cara que teniu! Ara ja fa dies que no. Ja no protesten.

Estan mobilitzats els joves en favor de la pau? O només s’apunten a gandulejar? Doncs hi haurà de tot, segur. Ara bé, ja han fet més que tu i que jo, oi? Llavors, tampoc siguem massa lleugers a l’hora de criticar-los. Al cap i a la fi, algun n’hi haurà que sabrà què està passant, no? Que tant discurs de l’esforç i de la productivitat ens està ofegant ja!

Aquell pobre noi de les xarxes socials que treballava més hores que un rellotge farà vaga? Aposto que no. I potser en té ben bé de ganes i està súper conscienciat per la causa de la pau. Ara bé, ell i molts d’altres, una jornada de vaga no se la pot permetre. Li van regalar un cotxe -o no, que al final no sé com va acabar la història- i li van ploure lloances per esllomar-se; ara bé, si anés a la vaga per una causa justa, com és protestar contra uns fets que tenen tota la pinta d’un genocidi, ja no seria tan admirable, ja no sortiria tant a les xarxes i no crec que li regalessin res. Hi ha interès en mostrar com a modèlic el pobre que no té més remei que acatar les normes del mercat i, en canvi, estem molt ben predisposats a criticar els qui protesten. Però protestar és positiu. Molesta, d’acord, hi ha gent que no ho tolera, però la protesta és el que distingeix una democràcia. Qualsevol règim en el qual no puguis protestar és una dictadura, per més urnes que es posin i més parlaments que s’omplin de carallots.

No sé si és un bon símptoma que ja ningú faci vaga ni protesti. Potser som massa ràpids en normalitzar la guerra, potser cau massa lluny. probablement ens sentim impotents per a canviar res, potser a poc a poc anem ofegant el sentiment de ciutadania del món i ens anem adaptant a una espècie d’aïllament estret, de semenfotisme egocèntric. Com sempre, el que es viu a l’escola és el reflex de la societat, no a la inversa. Ho dic pels qui creuen que ho hauríem de solucionar els de sempre.