Germinabit i Lluís Serrahima: La gènesi de la Nova Cançó

L’article en qüestió, aparegut al número 58 de l’esmentada publicació, el signava Lluís Serrahima, sembla ser que influït per Josep Benet, amb el títol de “Ens calen cançons d’ara”.

Germinabit era una revista en català editada per la Unió Escolania de Montserrat que a finals d’aquell 1959 es va fusionar amb Serra d‘Or. Va ser creada el maig de 1949 i l’any 1956, amb un equip de redacció format per Josep Benet, Max Cahner i Ramon Bastardes, esdevingué en plataforma cultural de la intel·lectualitat catalana.

Lluís Serrahima i Villavecchia (Barcelona, 1931-2000) va ser escriptor, compositor de cançons i activista cultural. A més de ser uns dels impulsors i promotors de la Nova Cançó, també va cantar i escriure cançons, entre les quals una que interpretà Miquel Porter i Moix (Soc un burgès), una altra Els 4 Gats (Clar i cat) i, sobretot, el famós tema de 1967 cantat per Maria del Mar Bonet Què volen aquesta gent? El 1986 va ser nomenat Cap del servei de Música de la Generalitat i el 2007 va rebre la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya juntament amb els membres dels Setze Jutges.

El text de Ens calen cançons d’ara és aquest:

“Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n’ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d’aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n’hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d’ésser oblidades, i potser per culpa d’una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d’altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres, siguin tristes o alegres, siguin com siguin: pel fet d’ésser nostres tenim l’obligació de no oblidar-les. Ara bé, és greu que no se’n facin de noves, jo almenys no n’he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se’n poden fer de moltes menes i maneres; a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les més boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d’oració col·lectiva.

Es tracta, doncs, que surtin cançons d’aquest moment nostre. Les darreres generacions bé ho van fer: Rodoreda, Nicolau, Morera, Vives… que aleshores eren joves. Van fer cançons que tots seguim cantant.

Què fan els músics que ara són joves? Les generacions futures podrien dir de nosaltres que vam ésser una generació que no sabé fer-se les seves pròpies cançons; en realitat podrien dir que amb prou feines vam cantar.

Fixem-nos a França, què passa: de qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no -això és igual- sorgeix una cançó: i quines cançons!

Estem massa intel·lectualitzats? Tindrem por de cantar-les si en fem? Ben bé no ho sabem, però alguna cosa passa.

A les places dels pobles es ballen sardanes; se’n ballen moltes de compositors nous. Hi ha poetes i bé en surten de nous! També tenim músics. Què passa? Anem cadascú pel seu cantó o badem simplement.

Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els “chansonniers”, que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d’altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?”

La Nova Cançó: Els Setze Jutges i Raimon

L’article de Serrahima va ser escrit en un context en què a la ràdio predominava encara la canción española, però la cançó en català –bàsicament versions d’èxits internacionals del moment–, ja començava a treure el nas després de la bestial marginació i repressió patida per la llengua i la cultura catalana en els llargs primers anys de la postguerra. A finals de la dècada dels cinquanta van aparèixer els primers discs de cançó moderna en català a càrrec de las Hermanas Serrano i de Josep Guardiola. Va ser aleshores que Germinabit va publicar el famós manifest de Serrahima, el qual no va tenir conseqüències evidents fins a principis dels anys seixanta, amb la creació d’Els Setze Jutges i, gairebé en paral·lel, l’aparició de Raimon. L’expressió Nova Cançó va començar a ser utilitzada el 1961 o 1962 com a definició d’un moviment musical i social que pretenia normalitzar l’ús de la llengua catalana a través de la cançó alhora que es constituïa en eina de reivindicació de les llibertats democràtiques.

Els grup batejat com Els Setze Jutges va resultar decisiu per a la divulgació de la cançó. Va ser fundat a finals de 1961 per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit (esposa de Lluís Serrahima) i Josep Maria Espinàs, als quals s’hi afegiren Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra (1962); Enric Barbat, Xavier Elies i Guillermina Motta (1963); Maria del Carme Girau (1964); Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol i Joan Manuel Serrat (1965), i, per últim, el 1967, el trio que fou anomenat Novíssima Cançó, format per Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i el que va fer setze, Lluís Llach. Els primers concerts d’Els Setze Jutges, molt influenciats per la cançó francesa (sobretot Georges Brassens i, també, Jacques Brel i Ives Montand), van tenir lloc al Centre Lleidatà de Barcelona i el primer disc publicat va ser un EP (quatre cançons) de Josep Maria Espinàs enregistrat per Edigsa, segell creat per tirar endavant els projectes del col·lectiu.

Però segurament la Nova Cançó no hagués estat el mateix sense el descobriment de Raimon Pelegero per part de Miquel Porter i companyia. El cantant de Xàtiva ja havia compost l’emblemàtica cançó Al Vent quan entrà en contacte amb Els Setze Jutges sense entrar al grup, cosa que no faria mai. La gran acollida que va tenir el seu primer disc amb els temes Al Vent, Som, La pedra i A cops va comportar que fos proposat a participar en el V Festival de la Cançó Mediterrània (1963), cosa que va acceptar. Ell i Salomé en foren els guanyadors amb la peça Se’n va anar, un èxit per als dos intèrprets, en particular, i per a la Nova Cançó, en general. La contrapart, a partir de llavors, la posaren les autoritats franquistes, que miraren amb lupa les lletres de les cançons i van començar a fer-les passar pel sedàs de la censura.

Malgrat els obstacles amb què aniria trobant-se, la vigència de la  Nova Cançó va ser possible, segons Manuel Vázquez Montalbán, gràcies a una sèrie de factors excepcionals: “El suport incondicional que li va prestar la petita burgesia catalana; l’aparició de Raimon, que va convertir la Nova Cançó en quelcom més que en la possibilitat d’expressió d’un grup marginal, i l’aparició del cantant comercial, amb tots els requisits de plataforma i sex-appeal: cas Serrat, Núria Feliu o Salomé”.

Al llarg dels anys, la cançó s’estendria pels Països Catalans, incorporant-se al moviment noms com el mallorquí Guillem d’Efak; el grup eivissenc Uc; l’alcoià Ovidi Montllor; el rossellonès Jordi Barre; l’alguerès Pinó Piras; la barcelonina Núria Feliu; l’osonenca Dolors Laffitte; la sabadellenca arrelada al Rosselló Teresa Rebull; el vilanoví Pere Tàpias; el grup barceloní Els Tres Tambors; el grup canetenc La Trinca; la penedesenca Marina Rossell; el cornellanenc Ramon Muntaner; l’espluguí (del Llobregat) Joan Isaac; el targarí Xavier Ribalta; els grups valencians Els Pavesos i Al Tall; l’empordanès Josep Tero o els membres del Grup de Folk (Xesco Boix, Jaume Arnella, Pau Riba, Jaume Sisa, Oriol Tramvia, Jordi i Albert Batiste, Falsterbo 3, etc.), aquests com a alternativa d’Els Setze Jutges. Sense oblidar, és clar, la sensacional Companyia Elèctrica Dharma en el capítol instrumental, on també mereix menció a part Toti Soler. I no segueixo perquè la llista es faria encara més llarga.

Seria injust parlar de la Nova Cançó i deixar de banda Salvador Escamilla, qui, a part de gravar alguns discs, l’any 1964 va encetar a Ràdio Barcelona el programa Radioscope, que va esdevenir una plataforma de difusió i popularització de la cançó i que començava amb un “Bon dia, Catalunya!”, la primera salutació en català emesa per ràdio des del final de la Guerra Civil. 

El terme Nova Cançó anà desapareixent de manera progressiva per donar pas al de cançó catalana, simplement. El seu punt àlgid arribà l’any següent de la mort del dictador, quan en les Sis Hores de Cançó de 1976 celebrades a Canet de Mar s’aplegaren 60.000 persones, entre les quals –permeteu-me dir-ho–, m’hi comptava.

Serrat i Llach, junts a Vilanova i la Geltrú (1967)

Aprofitant la petita efemèride de l’article de Lluís Serrahima, parlarem una mica de la presència de la Nova Cançó a Vilanova i la Geltrú durant la dècada dels seixanta. I començarem per l’any 1967, quan la cançó es trobava en una etapa d’expansió, els recitals proliferaven arreu i Joan Manuel Serrat era el cantant més sol·licitat juntament amb Raimon. Sobre “el noi del Poble-sec” el periodista Jordi Garcia-Soler escrivia en el seu llibre sobre la Nova Cançó: “Serrat, cantant encara només en català, s’havia convertit en el nou ídol de la cançó popular a tot l’Estat espanyol. La seva Cançó de matinada, sens dubte la seva creació millor i més sensible, va ocupar molt de temps els primers llocs de totes les llistes d’èxits espanyols, i en Serrat es va convertir gairebé de sobte en l’indiscutible successor de Raphael a nivel de grans masses”.

És en aquest context que el dia 1 d’agost de 1967 el cinema Diana de Vilanova i la Geltrú s’omplí de gom a gom per assistir al recital de Serrat, Guillermina Motta, Rafael Subirachs i Lluís Llach! El cantant del Poble-sec era el cap de cartell i la gran atracció d’aquell festival; Guillermina Motta el seguia a continuació, donat que ja era una intèrpret contrastada, mentre que Rafael Subirachs i Lluís Llach eren poc menys que uns desconeguts però van sorprendre molt agradablement. Va ser Rafael Subirachs qui va obrir el foc interpretant poemes de Salvat Papasseit i Miquel Martí i Pol. El seguí Lluís Llach amb unes quantes peces en què hi havia El bandoler, La meva terra i Que feliç era mare. Guillermina Motta, per la seva banda, entusiasmà el públic amb temes com Calla fill, no hi pensis; No queda bé; Digueu-me per què i Assaig de càntic en el temple, el famós poema de Salvador Espriu. La traca final la posà l’esperada actuació de Joan Manuel Serrat, que delectà un públic totalment lliurat a les seves cançons sentimentals i poètiques, amb la Cançó de matinada i Paraules d’amor al capdavant.

Un extraordinari festival que –disculpeu si torno a personalitzar– vaig tenir la sort de veure quan, com diu la cançó de Serrat, només tenia quinze anys.

Pere Tàpias i altres recitals a Vilanova i la Geltrú als anys seixanta

A banda d’aquest recital, la cançó catalana estigué present a Vilanova i la Geltrú en diverses ocasions durant aquella dècada dels seixanta. El 30 de maig de 1965 el Pavelló Municipal acollí un festival en què actuaren Raimon i Guillem d’Efak, a més del grup local Els Trempats. L’any següent, el 27 de març de 1966, el teatre Bosc fou escenari d’un acte organitzat per la Penya Barcelonista amb la participació de Guillem d’Efak,  Mercè Madolell i Nuri.

Capítol a part mereix el festival més destacat d’aquella època, juntament amb el referit de l’actuació de Serrat i Llach. Organitzat per l’Associació d’Antics Alumnes de kes Escoles Pies, va tenir lloc al cinema Diana el 16 de juny de 1967 amb la presència de quatre grans noms de la cançó: Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta, Enric Barbat i Raimon, que actuaren per aquest ordre. Entrevistat per Miquel Altadill al setmanari Villanueva y Geltrú, a la pregunta del periodista de si trigava molt a compondre les seves cançons, Raimon va respondre “depèn, igual trigo molt o poc. En el que més trigo és en passar-les per la censura”, declaracions que van provocar que la publicació vilanovina estigués a punt de ser clausurada per les autoritats franquistes.

L’any 1968 també va ser prolífic en destacats concerts. El mes de maig, quan els revoltats de França buscaven la platja sota les llambordes i cridaven eslògans com “Prohibit prohibir” o “Fes l’amor i no la guerra”, el cinema Diana tornava a acollir Joan Manuel Serrat, acompanyat aquesta vegada per Tete Montoliu com a segon cap de cartell, amb Maria Pilar, Glòria i Marian Alberó de teloners. I tres mesos després era la plaça de l’església de la Geltrú, en plena Festa Major geltrunenca, que quedà petita amb un festival que comptà amb la participació de Dolors Laffitte, Sisa i Lluís Llach. El cantant de Verges tornaria a actuar, a la capital del Garraf l’any 1970. Ho va fer el 3 de gener, al Club 24, acompanyat d’un grup dirigit pel mestre Francesc Burrull, i a finals de juliol, al cinema Diana, amb Teresa Rebull i el conjunt local Nostra Terra d’aperitiu.

He deixat per al final l’inoblidable Pere Tàpias (Joan Collell), que va irrompre en el panorama de la cançó a finals de la dècada. Els habituals del Club 24 van tenir ocasió de gaudir de l’estil satíric i original del cantautor vilanoví en diverses ocasions abans de la seva actuació al cinema Diana el 23 de novembre de 1969 en un programa que completaven el grup Dos+Un i Anton Carrera. La crònica del Diari de Vilanova afirmava que les cançons més aplaudides pel públic que omplia el local van ser La cançó de les trompetes i Mariano, oh, Mariano.

Els Setze Jutges, a Cubelles (1966)

Pel que em toca de més a prop, no voldria acabar aquest article sense fer referència a la presència de la Nova Cançó a Cubelles durant els anys seixanta. En el llibre Els anys de la postguerra i l’auge del turisme a Cubelles (1939-1970) en vam deixar constància escrivint això:

“Durant la dècada dels seixanta, la cultura catalana va experimentar un gran avenç en diversos terrenys, coincidint amb la profunda renovació intel·lectual que es produïa a Catalunya i amb un clima de major tolerància per part del règim. Als pobles petits començaven a ser a ser habituals els recitals de cançó catalana, normalment impulsats per persones, joves en la seva majoria, que estaven al corrent del que es “coïa” al país i que, segurament sense grans pretensions, volien contribuir a normalitzar allò que fins aleshores havia estat bandejat per la dictadura. És així com un grup de joves de Cubelles va proposar, de cara a la Festa Major de 1966, incloure en la programació un recital de cançó que va esdevenir un dels plats forts d’aquella edició i que des de la perspectiva actual cal saber valorar com cal, donat que es produïa en un context en què l’habitual era complementar el ball de festa major amb actuacions de grups de cançó sud-americana.  

L'acte va tenir lloc el diumenge 14 d'agost, a la tarda, a l'envelat situat aquell any al costat del passeig de Bardají, tocant a la carretera. El programa de festes l'anunciava com a Primer Festival de la Nova Cançó i hi destacava la presència d'alguns components d'Els Setze Jutges, grup de cantants catalans que tenia com a objectiu impulsar el moviment denominat Nova Cançó i normalitzar l'ús del català en la música moderna.

En el festival de Cubelles, tot i que el programa només anunciava el nom genèric d'Els Setze Jutges, d’aquest col·lectiu sabem que hi van actuar Delfí Abella, Enric Barbat i Maria Amèlia Pedrerol. Amb aquesta última s’havien entrevistat dos membres del grup de joves, Joan Josep Fuster i Antoni Villalta, per concertar el recital. El repertori d'aquella vetllada de cançó catalana –aquí sí que el programa el concretava– el completaven dos conjunts, Els Tres Tambors i Els 7 d'Aquí, el duo Magda i Núria i, per últim, Guillem d'Efak. Aquest gran cantant i poeta manacorí conreava el blues, el jazz i la música popular mallorquina, però a més de la seva indubtable qualitat artística, pel fet de ser negre va contribuir molt a veure com a cosa normal cantar en català. La presència de la Nova Cançó a Cubelles tindria continuïtat als anys setanta, sobretot el 1976, quan a la plaça del Castell es va celebrar un acte paral·lel a la Festa Major oficial, en plena època d'efervescència política i de reivindicacions. El va organitzar un grup de joves de la Societat L'Aliança, se'l va denominar Tres hores de cançó a Cubelles i va comptar amb l'actuació de Xavier Ribalta, Marina Rosell i Pere Tàpias”.  

Bibliografia i altres fonts consultades

-Garcia-Soler, Jordi: La Nova Cançó. Edicions 62. Barcelona, 1976.

-Martínez, Xavier; Vidal, Joan: Els anys de la postguerra i l’auge turístic a Cubelles (1939-1970). De la repressió a l’especulació. Ajuntament de Cubelles, 2009.

-Vázquez Montalbán, Manuel: Antología de la “Nova Cançó” catalana. Ediciones de Cultura Popular S.A. Barcelona, 1968.

-Vidal, Joan: Cinquanta anys d’un festival de cançó memorable. Article publicat al Diari de Vilanova (11 d’agost de 2017).

-Diari de Vilanova.

-https://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/ens-calen-cancons-dara-gairebe-mig-segle-dun-article-historic/

-https://www.enciclopedia.cat/ gran-enciclopedia-catalana/nova-canco