Èpica vilanovina II

Els pagesos i els menestrals associats a les feines agrícoles que havien construït la població antiga seguint l'orientació del litoral, est/oest, no preveient tenir gaires relacions amb la mar, que en aquells segles escara era escenari de bandositats corsàries barbaresques. La vila s'expandia a partir dels dos extrems del carrer Major, l'antiga calçada comercial que Barcelona es dirigia a Tarragona travessant l'abrupte massís que pel gregal i llevant protegia la vila de l’oratge. El primer eixample cap a l’oest va ser conegut com Raval de Sant Antoni, i, cap a l'altre cap de la vila, va construir-se el raval de Santa Magdalena. Aquest últim s'edificà seguint la direcció del camí de Vilafranca, població de l’interior, i cap a la Ribes, nucli veí, vorejant els corrents d’aigua provinents d’aquests punts. A partir del segle XVIII, quan el camí marítim havia quedat expedit de les amenaces de la pirateria barbaresca, i a més va fer-se possible de negociar directament amb les ciutats del nou continent sense haver de passar pels ports de Sevilla o Cadis, els comerciants van iniciar el seu propi raval pel cantó de llevant i en direcció a la mar. Més avall del carrer de la vella muralla -que ja havien saltat- i paral·lel a aquesta i fins a l'actual plaça de la Verdura, inauguraren un nou eixample. A partir de l'obertura de nous carrers; sant Gervasi, del Comerç i de Montserrat, tallant aquests tres, primer va aparèixer el carrer de Sant Pere, de curs irregular per adaptar-se a les fretures colonitzadores dels comerciants, la nova classe que substituiria la vella pagesia. Posteriorment, van sorgir el carrer de de l'Aigua, i la plaça de la Verdura, que passà a ser la novíssima del mercat, i el carrer dels Mercaders. És interessant observar la denominació d'aquestes noves vies, gairebé totes relacionades amb l'exercici del comerç: el mateix del Comerç, les dues places (de sant Pere i de la Verdura) eren mercats. Seguint l'orientació del carrer del Comerç i apuntant a l'orientació optimista del segle, sorgí el del Progrés, que aviat passaria a ser dels Caputxins, perquè avançava cap al convent que aquesta orde tenia on avui hi ha les places dels Cotxes i la Vila urbanitzades a partir de la desamortització dels béns eclesiàstics. Aturem-nos un moment al carrer de Sant Pere, aquest espai urbà és el més irregular de la vila; d’aquest carrer sobresurt una mena de queixal amb un edifici irregular les espatlles del qual donaven darrere de les cases del carrer de la Muralla. L’edifici havia estat el pallol, com es denominava el magatzem públic per acumular el cereal, principal aliment de la població fins ben entrat el segle XVIII. Després al mateix edifici, l'any 1701, s'hi instal·là la carnisseria i la peixateria. Quan la venda de la carn passà a ser una explotació privada, i la peixateria aconseguí edifici propi, per un temps hostatjà un rudimentari mercat públic, i va anar passant per diverses funcions, una d’elles va ser la d’albergar la primera escola pública. Finalment s'enderrocà sense consideracions pels serveis prestats.

Ara m'agradaria fer una animada imatge de la pretèrita peixateria pública de Vilanova. Aquest edifici va construir-se sobre el pont que salvava el profund torrent que separava la Geltrú medieval de la Vila nova. L'edifici cavalca el pont damunt del torrent, per on la major part de l’any corre un suspecte fil d'aigua; sobre aquest gran esvoranc, que separa els nuclis principals de la població, dos murs de maons de cantell, assentats sobre els antics marges del pont, sostenen un exigu sostre de cabirons, damunt els quals, sense cap més provisió que quatre llates mal serrades, s'arrengleren les teules de la coberta. Pels extrems, l'edifici és obert als vents; vet aquí l’atrabiliari edifici de la peixateria. A mig matí, el sol es dedica a socarrar a cor que vols la terra del torrent on, pels marges rogencs, s'alcen les sempiternes atzavares, més quatre verns escabellats obstinats en sostenir les vores de llera; prop el pont, pel cantó de muntanya, treuen el cap els minsos i emblanquinats volums de les casetes del raval de Santa Magdalena -la llum matinal les pinta amb ratlles d'ombres i clarors. Les peixateres canten escandalosament el producte estivat als coves amples i plans, que juts s’alcen dos dits de terra. Les clientes, van amunt i avall seguint la crida -us podeu imaginar on anaven a parar les deixalles del mercat? En fi, no sé si heu llegit la novel·la de Patrick Süskind, "El perfum", o encara millor, la pel·lícula de Tom Tykwer del mateix títol, però el pintoresquisme i tuf d’un matí de mercat al pont de Vilanova, no devien ser gaire diferent, això sí, amb ambientació rural!

En aquests nou eixample dels comerciants, s'hi alçaran, una al costat de l’altra, competint en ostentació i excessos d’imatgeria, les residències burgeses dels enriquits mercaders i armadors −alguns d’ells ennoblits per la reialesa alfonsina− que han desertat de l'antic carrer Major o del de Sant Antoni, per ocupar les noves vies fora muralla. Són edificis de bones proporcions, d’interiors ornamentats a la pompier: cortinatges sumptuosos i murals amb motius referents a les arts i al comerç que els ha enriquit, moblats i decorats luxosament; uns quants d'ells encara avui són dempeus. En l’actualitat alguns dels afortunats, i els no tan afortunats, epígons de les nissagues que els van fer bastir, freqüenten les taules dels bars i restaurants que, prenent-se grans llicències amb el patrimoni, han ocupat els baixos dels nobles edificis dels seus avis -la història és cosa viva, no s’atura en tendreses ni enyorances. Seguint el mateix i indefugible patró sociològic d'aquelles famílies acomodades que van fer construir els abarrocats casalicis del primer eixample local que mirava la mar, avui els seus èmuls (no necessàriament descendents seus, sinó simplement èmuls prosperosos) deserten de la vila antiga, i fan construir-se esgarrifosos xalets d’estètica USA pels volts del club de tennis.