Èpica vilanovina I

Però Vilanova no va néixer vora la mar, encara que mai va deixar d'haver-hi població local establerta a baix-a-mar, principalment pescadors, i també gent marginal aprofitadors de tota altra mena de recursos que proporciona i aporta la mar, entre ells els oficis de, per ordre d'antiguitat: la pirateria, el cors i el contraban, A aquest últim, Josep Pla el retrata en el seu ‘Cadaqués’: «...la degeneració de l’home lliure en la mar [ha donat] la forma moderna del qual és el contrabandista». Les descripcions que de la pirateria i el cors ha aportat el cinema, narrant sobretot històries dels mars del sud i el Carib, han presentat aquest negoci i ofici, amb imatges dissociades al nostre imaginari mediterrani, sobretot perquè, durant els segles XVI i XVIII aquests dos vells oficis van ser boi exclusius de la cultura i l'imaginari de la mitja lluna −la creu o altres símbols no islàmics van ser violentament exclosos de l’ofici  per molts anys. Durant aquests segles en què l'islam va prendre el domini de la mar, el litoral van deixar de ser un lloc segur per establir-s'hi de forma permanent fins que l'imperi otomà no va afonar-se, sobretot amb la presa d’Alger el 1830 per part dels francesos. Va ser llavors, i no gaire abans, quan havent-se obert el segle anterior la possibilitat de comerciar directament amb els ports d'ultramar sense passar per Cadis o Sevilla, que Vilanova va apropar-se definitivament a la mar. Fins aquella època, la dels comerciants i navegants del segle XVIII, Vilanova no va ser altra cosa que una vila agrària, una vila d'interior que tenia la mar a menys d'un quilòmetre, però que, llevat de les quatre barraques −que anomenaven botigues− de mísers pescadors, la ciutat no recuperà el litoral. Gran part dels adults de les famílies de pescadors eren seminòmades per temporada, movent-se d'una mar a una altra en funció del moviment del peix: tonyines, sardina i altre peix blau... i no va ser fins a mitjans del segle XIX que van anar establint-se no gaire lluny dels nuclis urbans per qüestions econòmiques −comercialització del producte a mesura que els habitants de l’interior van aprendre a cuinar el peix fresc− i de confortabilitat: avenços socials: sanitaris, culturals.

Sempre m'ha sorprès l'escassetat i la modèstia dels grans temes de la mar en la llegendística i la novel·la catalana, temes que, en canvi, en altres latituds i literatures han proporcionat èpics relats i grans i novel·lescos herois. No sabria si atribuir a aquesta manca de referents de la èpica nacional a la insòlita i discontínua relació amb la mar que ha tingut la cultura catalana, malgrat haver de portar tots els peixos de la mar la marca de les quatre barres, malgrat la prohibició del comerç directe amb les amériques per part de la oligarquia Castellana, malgrat l'assot de la pirateria musulmana fins a la represa del comerç un cop alliberats de la tutela de Cadis i Sevilla. Sobre aquests assumptes, la pirateria i el cors, sembla pesar-hi una inusitada discreció o decòrum a l'hora de reconèixer-hi la nostra participació, o arraconament, com a poble. No sabria si atribuir-ho a l’experiència de la calamitosa pobresa de les poblacions, que fins entrat el segle XX van malviure de la mar i els seus oficis, o a l'aversió que una moral puritana de tall petit-burgés, ha pogut causar entre molts dels nostres literats l’avial i virtuosa dedicació a la pirateria i el cors per part d’aquells qui, més per raó de fortuna que per altra qüestió, es veien impel·lits a exercir aquestes temeràries dedicacions.