Èpica vilanovina III. La llegenda

Molts d’aquests relats tenen més de llegenda que d’història, perquè lògicament com més antiga és una població més difícil és trobar documentació escrita sobre la seva gènesi, però no per aquesta raó hom deixa de calcular sobre el principi. Aquest desviament cap el mite també es dona en ciutats amb base històricament documentades com Barcelona, que fa remuntar el mite fundacional al segle III aC, amb la ibera Barkeno, i la romana Barcino.

«-D’Alcides és la filla gegant- Diga tothom.

Per ella, no debades, al Déu potent de l’ona

Demana la fitora i a Júpiter lo llamp;

Puix si la mar lligares amb lleis, oh Barcelona,

llampecs un dia foren tes barres en lo camp.

Canta Jacint Verdaguer a la vetusta Barkeno ibera.

Vilanova, fins avui, no ha tingut cap inspirat poeta que l’hagi cantat tan eloqüentment. Prescindint de la pretèrita Darró, a la qual no seria forassenyat prendre-la com a mare -ja que en algun altre lloc deurien haver anat a viure els seus habitants, en abandonar-la- no per aquesta raó deixem de pretendre fer remuntar la nostra història antiga fins tan lluny com sigui possible, i aquest tan lluny arriba, evidentment, a la mil·lenària Cubelles. De Cubelles, aquest afegit que va portar la Vila nova durant molts anys, ja que va alçar-se dins el remot territori del castell cubellenc. Albert Virella, en el llibre “Vilanova i la Geltrú”, referint-se a Cubelles, explica que se’n coneix documentació escrita des d’abans de l’any 1000, del 973; en dona fe per venda d’una vinya d’un Judà Vives (jueu) a Unifred Salane. I també, és clar, al que seria el poblat de la Geltrú; aquell isolat castell medieval alçat damunt d’una pelada roca assetjada d’aiguamoixos i llacunes salabroses.

En “Descobrim Vilanova i la Geltrú” treball sufragat per l’ajuntament per a ús de les escoles locals, i editat pel Cep i la Nansa, Àlvar Tubau, A. Parera i C. Prats, expliquen que el terme Geltrú apareix per primera vegada en un document de l’any 999, segle X, on se l’anomena “vila Episcopal o Bisbal”. Posteriorment, el 1080, el segle següent, apareix el terme Wisaltrud (o Guisaltrud) per anomenar aquest mateix castell. Albert Virella, en el ja mencionat llibre, suggereix una hipòtesi per anar de Wisaltrud a Geltrú: passats vuitanta-i-un any de la primera menció (vila episcopal, segle X), algú amb aquest nom, un cavaller o una dama anomenats Wisaltrud o Guisaltrud, podrien haver fet reconstruir la vila Episcopal (del bisbe) mencionada l’any 999. Una altra hipòtesi pertany a la llegenda publicada per Angel Vidal el 1950, transcrita en el llibre, “Quan és d’antiga la vila de Sitges”. En aquest llibre l’autor ens presenta un remot cavaller anomenat Jastruna, del qual no en coneixem cap altra notícia, el qual hauria estat el fundador de la Geltrú. I una altra possibilitat és que Geltrú pugui derivar de Guislabert, bisbe de Barcelona i senyor efectiu del castell després de l’any 1000, en temps de Mir Geribert.

Avui la nostra història antiga la comptem a partir del segle XIII, quan el molt alt rei En Jaume, el Conqueridor, l’any 1274, accedí a donar-li carta de població. Tinguem en compte, però, que aquesta data, tot i ser encoratjadora, en realitat és una dada ordinària, administrativa i tot (el dia que els curials van redactar el document), i a tota història antiga li cal una mica d’èpica, li cal una llegenda que l’embelleixi; com embelleix a Barcelona la llegenda d’imaginar-nos l’astut Alcides (Hèracles) reclamant el llamp tonant de Zeus i l’incitant fitora a l’aigualós Posidó, per aixecar amb la seva força sobrehumana el que seria Barcelona.

Així que Vilanova també té la seva llegenda, una llegenda que aparella l’heroic naixement de la ciutat com un acte de rebel·lió contra els “mals usos” feudals; llegenda tan coneguda que ara no la repetirem aquí. Però sí que apuntarem que el caràcter de la llegenda pot haver estat inspirada en certs moments heroics del passat de la ciutat. Diu Josep Pla, en ‘El Pagès i el seu Món’: «Catalunya forma part de la romanitat. Formar part de la romanitat  vol dir(...)tenir una concepció de la vida  basada en el contracte, en la relació humana paccionada(...)Les relacions humanes a Catalunya no han estat basades, des de temps immemorials, en el caprici paternalistic, sinó en el contracte lliurament consentit». I perquè es vegi per on jo vaig -i per on va ell-, segueixo transcrivint: «...el feudalisme té mala premsa (...) »L’embordiment del pacte feudal -els mals usos- originaren les guerres dels pagesos -les guerres remences-. Els pagesos defensaren, amb les forques a la mà, el compliment del contracte (...) pel cultiu de la terra, concepció corrompuda per la taujaneria, la peresa i les vel·leïtats dels senyors». I ara, a la llum de la llarga paragrafada de Josep Pla sobre el caràcter dels catalans, és el moment de explicar el què conta, en format èpic, la llegenda del naixement de Vilanova. Abans, però, deixeu-me que us participi que tota llegenda, diuen, oculta algun remot, o remotíssim, fet històric, així que no és estrany que, la nostra, la llegenda naixement de la vila nova també vulgui contar-ne un, o més d’un, d’incident real consignats en la història oficial. La llegenda conta un episodi de queixa contra els vel·leïtosos, i peresosos senyors feudals per ús dels abusius drets, que portà els antics geltrunencs a fugir dels seus dominis i sol·licitar l’empara del poder reial, el qual poder (el reial), obraria en perjudici dels senyors i en benefici (un cert benefici) dels vassalls. I també, no podem deixar de dir-ho, en benefici de la corona, ja que els drets adquirits pels nous vassalls directes de la corona (els futurs vilanovins), no seran concedits gratuïtament, sinó en aportacions i càrregues. Vet aquí, doncs com alguns episodis, no prou ben narrats per la història escrita: lluites locals contra els mals usos, actuarien de motor per portar els primers vilanovins a anhelar una vila important, episodis d’oposició i revolta als usos feudals, que en la llegenda, per facilitar la posada en escena, es concreten en un de sol, el més ignominiós, un relat sobre la despòtica voluntat d’exèrcit el més infame dels mals usos, el dret de cuixa, sobre un futur matrimoni geltrunenc... i va néixer la llegenda. I a l’empara de la llegendària rebel·lió, la minsa vila nova -un cens de 1351 adjudica a la Vila nova 150 habitants, mentre que Cubelles en comptava 636, i Sitges 715- esdevindria una futura ciutat que segles en avant aconseguiria passar de ser la més insignificant de les poblacions de l’antiga plana lacustre a competir amb Cubelles pel mercat i amb Sitges pel port.