Cròniques de Trístia

A Cròniques de Trístia (L’Avenç), Quim Curbet (Girona, 1959) ha aplegat un conjunt de narracions que mostra als lectors d’avui un recorregut històric i humà en una ciutat no gaire gran, a mesura humana, on la gent encara es coneix en una època com la de la nostra postguerra.

Trístia és una ciutat trista, com tantes ciutats tristes a Catalunya després de la Guerra Civil. Els vencedors feien soroll i manaven molt, però eren gent gris de cap a peus i fins al moll de les pedres i façanes grises que vèiem de nens quan alçàvem la mirada. Més tristos eren, però, els vençuts de la contesa: uns arrossegaven els peus, altres corrien com llebres, tot depenia del grau de desafecció al règim.

Amb Trístia, Quim Curbet ens mostra una Girona que va ser, una ciutat que va perdre la guerra i va veure com afusellaven un dels seus fills més il·lustres, així com es feia malviure la gent de bona voluntat que no havia fet res de res, però que pel sol fet de ser en la ratlla dels perdedors ja era una sentència de penalitats i desgràcies. A les cròniques de Trístia hi ha poques alegries, per no dir que no n’hi ha cap. Amb un llenguatge acurat i un estil de fina ironia, Quim Curbet ens acosta uns personatges que van saltant d’una narració a una altra sempre i quan, per exemple, no acabin esclafats pel pes d’una campana que s’ha desprès de la fusta corcada que la sostenia, metàfora, si es vol més enllà de l’anècdota, d’un estat d’ànim col·lectiu que es menja el futur i l’esperança.

Aquella època franquista, venjativa i pesada com el plom sobre les nostres espatlles, ens volia emmotllar en la tristesa perpètua, com podem imaginar que es volia emmotllar la vida de la gent de la RDA, amb la seva Stasi, la policia de l’Estat sempre vigilant. Qui hagi estat a Berlín fa una dècada, ara no sé, encara haurà pogut comprovar la grisor ambient dels barris construïts a l’altra banda del Mur.

A Cròniques de Trístia trobem històries dignes de ser publicades a El Caso, així com històries vagament personals, observacions de primera mà i records de l’autor que donen una gran autenticitat a un relat literari molt àgil que intercala reflexions sobre la memòria personal i col·lectiva que ens dona consciència de si, precisament el que no volia aquell règim autoritari i despersonalitzador: que els catalans fóssim, ratant per tots els mitjans la nostra identitat. Té tot el sentit, doncs, escriure sobre aquesta mala voluntat que ve des del fons dels temps i encara dura, té tot el sentit mostrar els fantasmes amb una ombra molt allargada com la del Nosferatu en una paret que encara estira les urpes per veure si ens pot enxampar.

La memòria és una arma contra l’anorreament, i a Cròniques de Trístia Quim Curbet fa un esplèndid i imaginatiu exercici contra l’oblit que acompanya d’uns dibuixos, obra del mateix autor, que complementen plàsticament la seva mirada vital i literària sobre aquella realitat que apuntala amb frases en llatí i remarca, amb gràcia, l’abundància de cognoms curts i sonors, propis de la nostra llengua que Curbet tracta amb una sensibilitat exquisida i il·lustra amb comparacions i metàfores de gran sabor i oportunitat que fan de Cròniques de Trístia tant un banquet de la història com de la paraula.