Una rebequeria?

Segons el meu estimat diccionari, una persona rebeca és aquella a la que, geniüda com ella sola, costa de fer creure, vista la seva tendència a plantar cara, replicar, desobeir, etc.. Una manera de ser que, sovint, es confon amb una persona tossuda que, sempre segons el diccionari, és aquella que s’obstina en les seves opinions o determinacions.

En realitat, al meu entendre, un i altre concepte no van tan lligats com sembla. Perquè un rebec seria aquell que discrepa o malfia per principi i amb contundència. La qual cosa no vol dir que després, quan entra a reflexionar sobre aquella malfiança, no sigui capaç de valorar els arguments aportats per l’hipotètic contrari i modificar la seva postura inicial per ajustar-la a la conclusió del seu raonament. En definitiva, que sigui capaç de posar en pràctica i sense recança, aquella antiga frase que afirma que “rectificar és de savis”. La conclusió doncs és evident. Hi ha rebecs tossuts , que mantenen la seva discrepància més enllà del que una persona neutral (un mediador?) consideraria raonable, i rebecs raonables que no fan de la seva opinió una veritat intocable i s’avenen -quan estan convençuts- a acceptar els arguments que l’esmentat mediador consideraria ajustats a la realitat.

En aquests dies de negociacions a tort i a dret, penso que reflexionar sobre això ens pot ser força útil a l’hora de prendre partit. I mai millor dit quan estem a tocar d’unes eleccions gallegues, a dues cantonades d’unes eleccions europees i amb unes possibles eleccions espanyoles que, de tant en tant, surten del cau a donar un tomb, tot recordant-nos que el govern de Pedro Sánchez no té una majoria estable i, per tant, en qualsevol moment, i no sols per la amnistia, pot haver de convocar-les. Per iniciativa pròpia o pressionat per les decisions dels seus suports externs.

I aquí és on el meu raonament inicial pren una nova volada. Perquè al marge de la rebequeria i la tossuderia, encara hi ha una tercera opció. La capritxositat. Perquè -“diccionari dixit”- un capritx és un propòsit vingut a algú sobtosament, sense motivació aparent. Per tant, sense portar incorporada la reflexió prèvia del tossut ni la negociadora del rebec. Just manada per la pulsió del moment o la situació. Per una idea suposadament genial d’algun il·luminat amb capacitat de convicció. O no fou això el que van fer Hitler o Stalin?. Un capritx que, en el cas més favorable a la raó, portarà incorporada una reflexió posterior a la decisió per intentar justificar-la i, teòricament, millorar-la. Sovint a base d’arguments poc consistents o proves de dubtosa solidesa amb les que s’intenta portar als ciutadans a la panera dels simpatitzants mentre es segueix fent bullir l’olla per intentar transformar-los en votants.

Tal i com estan les coses, potser podríem començar a parlar – a casa nostra- de la tossuderia d’un Junts per Cat, de la rebequeria cada cop més flexible d’una Esquerra Republicana i de l’aparent capritxositat d’un PSOE que sembla més entestat en mantenir un govern que en aplicar una llei d’amnistia que obri nous camins més adaptats als nous temps.

Potser el que haurien de fer uns i altres és mirar una mica cap a Irlanda del Nord on la rebequeria no tossuda del Sin Fein sembla, després de les darreres eleccions, que podria obrir un camí a la integració d’aquella nació artificial en la històrica República d’Irlanda, previ abandonament de la condició de territori britànic gràcies a un procés tenaç i gens capriciós en el que potser podríem emmirallar-nos.

Clar que allà ens duen avantatge. Allà, pel que sembla, no tenen jutges que posin pals a les rodes amb suposades acusacions basades en idees tant curioses i capritxoses com la de convertir els Mossos d’Esquadra en una sucursal del Exercit Roig amb seu a Barcelona.

Haurem d’afegir a la rebequeria, la tossuderia i la capritxositat, l’anada d’olla i el somni psicodèlic?