Resistències exemplars

El canvi climàtic no és només un titular als mitjans de comunicació: és una realitat viva que fa tremolar la terra, que prou que ens ha anat avisant en els darrers temps.

L’ecologisme, que en essència va iniciar-se amb la massificació de la indústria i l’agressió de l’asfalt, ara corre el perill de ser convertit en una simple moda, o en un activisme més estètic que ètic, una posa. Per tant, l’ecologia, que hauria de ser una ecosofia: un amor a la terra, ha sofert una banalització el seu sentit últim tal com ‘els poders’ volen sempre que s’esdevingui, ja que de tot en treuen un profit per a ells.

No sempre ha estat així, en el camp de l’ecologia, i devem un reconeixement sincer, no retòric, als qui en aquells primers temps hi van posar la cara, les cames, els braços, el cervell. Sembla que la història no és gaire amiga dels nous temps, ja que hauríem de tenir un coneixement més aprofundit del que aquí en el passat tanta gent va fer per la defensa de la terra i de l’aigua a patir dels anys setanta: quan la memòria es revela tan flaca, cal que hi entri la lletra escrita com la que es va escriure en els moments en què tenien lloc aquelles lluites èpiques. Amb el propòsit de fer memòria d’aquelles gestes, s’ha publicat Oponents. Assaig biogràfic de resistències del segle XX (Pagès editors), que recull les cròniques escrites pel periodista Xavier Garcia que donen fe d’aquelles situacions en contra del nostre patrimoni agrari, algunes de ben kafkianes, que tant han fet patir, i fan patir encara, a la gent de la Catalunya rural i, en concret, a la gent del Pirineu, del Ponent lleidatà i de les Terres de l’Ebre.

Des de principis de 1977, Xavier Garcia Pujades (Vilanova i la Geltrú, 1950), junt amb els seus companys del Col·legi de Periodistes Ecologistes de Catalunya: Santiago Vilanova, Jaume Reixach, Josep Català, Alfons Ribera i Xavier Borràs, van proposar-se donar puntual informació de les lluites en pro d’una real, veritable ecologia: la científica i la humanista juntament a la social i la política que, tal com exposa Garcia al seu llibre, l’ha fet recórrer i comprendre el país i les seves problemàtiques germanes de les que ara mateix patim: una agonia per la sequera que deixa sense aigua sobretot al sector primari, el més necessari per a la supervivència de la gent i tan abandonat fins ara per les institucions: crema la indignació a la vista de la inoperància.

La pagesia i la ramaderia, i també la pesca, ha patit molt, a Catalunya, i sembla que aquest patiment no importi ni poc ni molt, a desgrat de les veus assenyades, ponderades, dels líders pagesos, ramaders i pescadors que ens han fet conèixer els seus combats en defensa de la terra, de l’aigua, de les muntanyes, del terrenys de secà i regadiu, i de la mar, així com la defensa de béns immaterials que van associats al lloc com la llengua i la cultura profunda que se’n deriva que, tal com apunta Xavier Garcia, podríem anomenar tot el que compon la ‘Catalunya no oficial’, o no tinguda en compte per vergonya nostra.

En les cròniques de Xavier Garcia que ara s’apleguen a Oponents hi trobem els moviments de resistència a l’estructuració dels models polítics, econòmics i mediambientals (tenint en compte també els interessos espanyols, europeus i mundials), que avui mateix estan donant la raó a aquests oponents i resistents, i esperem que no sigui massa tard per redreçar aquests models nefastos. El desgavell causat en la producció és manifest, com la burocràcia és deslleial i opressiva per a qui se suposa que se n’hauria de beneficiar. És per aquest motiu que els tractors han sortit a les carreteres per fer visible la protesta agrària en el seu cas.

Llegir aquestes memòries de Xavier Garcia Pujades, visitar la galeria dels personatges que en el seu mester periodístic ha anat coneixent pel camí, és una lliçó, ja que hi trobem el relat de vides amb sentit, vides lluny de les banalitats toves i les pretensions d’un universalisme que menysprea el que té més a prop: la seva terra, la seva llengua, la seva cultura i la seva gent. Perquè no ha és poca cosa haver assistit a la primera pàgina de la fundació de la Unió de Pagesos, o haver estat al peu de la lluita popular en contra la construcció del pantà de Rialb, que s’ha revelat tan ineficaç, o conèixer d’a prop gent com Esteve Albert, o Joan Lluís, el pastor lletraferit.

En plena maduresa personal i intel·lectual, Xavier Garcia ha sentit la imperiosa necessitat de revelar per escrit el testimoni de la vida i obra d’una gent soferta que mai no perdut ni el pols ni la dignitat. Llegim els seus testimonis, les seves lluites, les seves raons, que són també les nostres. Potser encara serem a temps de retornar-nos l’esperit del lloc que ja fa dècades que ens manca, ja que als nous temps els sobra supèrbia i sembla que se n’ha fet un gra massa, de matar el pare, ontològicament parlant. Perquè cal tenir-ne, no ens podem permetre l’estupidesa de creure que hem nascut per generació espontània... En el text que inaugura Oponents, Xavier Garcia esmenta amb un gran respecte el seu pare, que de la mateixa manera que li devia donar la mà quan era un infant que encara no caminava, quan va ser hora també li va donar la mà fent-li conèixer la història i la gent d’aquest país. Existir sense història és com existir sense memòria, i és justament la memòria la que ens dona consciència de si, tan personalment com col·lectivament. Els escrits que integren Oponents, de Xavier Garcia, ens aboquen a aquesta consciència.