Aguantem la respiració

I no per obligació hauran de ser gallecs. A les eleccions autonòmiques del país (agradi o no) de Manuel Fraga Iribarne i Xose Manuel Beiras, tots ens hi juguem alguna cosa, sigui des de la participació directa o des de l’espera impacient d’uns resultats que demostrin, un cop més, que aquesta minestra de nacions que és l’estat espanyol, no por seguir essent gestionada com un estofat de vedella dominat pel tomàquet de la salsa mal cuinada. Que, així com en gastronomia, un plat ha de ser una combinació equilibrada d’ingredients a la qual cada un d’ells aporti alguna cosa gustativa, textural o que doni color, en política, cada comunitat d’aquest estat nostre, històrica o inventada, hauria de jugar un paper determinat i diferenciat que eviti la castrant i imperant unificació igualitària. Especialment aquella que sotmet a la majoria al criteri d’una minoria, reprimint possibilitats d’evolució i millora individuals però també col·lectives. No endebades, el panorama polític i sociològic d’Espanya, s’assembla cada cop més a un allioli negat on l’all i la “substància” s’agrumollen, deixant entre grumoll i grumoll el que podríem definir -usurpant el concepte de la sociologia política vigent- com la “salsa vaciada”.

I és que, al meu entendre, aquest diumenge veurem si aquella Galicia que el republicà Santiago Casares es decanta, com l’any 1936, per una opció nacionalista o segueix presonera de l’opció nacional que, agradi o no, personifica el PP. Hores d’ara, dissabte 10 de febrer, el 42PP / 19BNG / 14PSOE de la llista actual de parlamentaris gallecs, son convertits per les enquestes en un 39PP / 22BNG / 13PSOE / 1Democracia Ourensana, encara que alguns parlin d’un creixement del BNG que ja els donaria, en aquest moment, 24 diputats i, per tant, amenaçant la majoria “històrica” del PP a Galicia.

La possibilitat no és banal. Primer, perquè permetria recuperar l’esperit de l’històric alcalde republicà de Santiago, Raimundo López que va aconseguir ajuntar voluntats que dugueren a un estatut que, pocs dies abans del cop d’estat de Franco del 18 de juliol de 1936, fou presentat a les Corts republicanes que el debateren a Catalunya de pas cap a l’exili. I segon, perquè permetria somniar en un front nacionalista similar a l’enyorada  GALEUSCA de les eleccions europees del 2004. Aquell que incorporava també el Bloc Nacionalista Valencià i el Partit socialista de Mallorca-Entesa Nacionalista i pel que el Partit Nacionalista Canari demanà el vot.

L’oportunitat hi és. Només cal pensar que el PP pot perdre la majoria absoluta i que, en tal cas, només el partit orensà li donarà suport extern. Perquè sembla clar que Vox s’haurà de resignar als pocs electes que té als diversos ajuntaments, tot i concórrer a les eleccions amb Sumar i Podemos, igualment condemnats, pel que sembla, a l’ostracisme.

Per què doncs no somniar amb el ressorgiment de les forces ara qualificades com regionalistes pel fet de, tot i tenir llengua i història pròpies, no haver sigut nació quan es va passar llista? Quina culpa tenen valencians i illencs d’haver estat engolits per la corona d’Aragó com ho fou en el seu moment Catalunya? O els lleonesos d’haver-se posat al costat de Castella per acabar fagocitats? Potser algun dia podem començar a parlar del que hauria de ser Castella si unifiquem els criteris de diferenciació i fusió, deixant de banda la voluntat imperialista que sempre ha presidit la política espanyola.

Somniem una mica més mentre seguim aguantant la respiració. On és aquella Europa de les Regions que, en un moment determinat, havia de fer desaparèixer les fronteres polítiques per definir-ne unes de noves, més ajustades a les necessitats i afinitats dels territoris?

Aquest diumenge, segons vagin les coses, podem començar a caminar cap a aquest objectiu. Abans que algun il·luminat no posi la I.A. a treballar en aquest sentit, però per aconseguir més rendibilitat pel seu negoci.