Poètica de l’ull, de Josep-Ramon Bach

En l’escrit introductori que encapçala aquest volum: el quart de la seva obra completa, escriu Miquel Desclot com si li escrivís una carta, recordant un text que ell mateix havia escrit al seu amic temps enrere: «En aquell text de fa deu anys sí que vaig subratllar que tu eres un poeta de l’ull. Ara et puc confessar que ho deia amb una certa dosi d’enveja –honrada enveja de color blau cel, és clar-, jo que sóc un poeta de l’orella que no ha tingut gaire gràcia amb els colors».

En poesia no és un tema menor, aquesta apreciació crítica, els lectors ho poden comprovar en la lectura d’aquests poemes de Josep-Ramon Bach certament influïda la seva escriptura per una mirada en la qual les formes i els colors dels objectes hi són molt presents alhora de crear metàfores en una poesia que sempre s’ha significat per l’experimentació formal i una gran imaginació creativa a l’hora d’exposar un pensament, un sentiment, una sensació, un somni, una projecció mental.

Cal no oblidar que Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946 – Barcelona, 2020) es va dedicar al disseny industrial, i que això va influir en la seva escriptura, en la seva poètica de l’ull, com bé detecta Miquel Desclot. En aquesta poesia que ara tenim a les mans llegir, cal valorar també una imaginació creativa al nu, plena d’il·luminacions i troballes, gens adotzenada. I que ara jo escrigui això agradaria molt a Josep-Ramon Bach, que abominava dels refregits, sobretot mentals, que a vegades trobem en una poesia que es fa passar per original sense parar esment en la veritable originalitat de la creació artística que, com deia l’arquitecte Antoni Gaudí, l’originalitat és retornar als orígens. És a dir: a la font de l’originalitat que és un mateix. I per necessitat espiritual, caldria afegir, com tantes vegades li he sentit a dir al crític d’art i poeta José Corredor-Matheos: els poemes s’escriuen per necessitat. És per aquest motiu que aquests poemes són necessaris, de molts dels que s’escriuen en podríem prescindir, el mal és que entre tanta faramalla és difícil distingir, trobar les perles que s’han fet amb els millors materials de la nostra percepció de la realitat que és compartible amb els altres.

Josep-Ramon Bach «aspirava a la puresa essencial», escriu Miquel Desclot. Com a practicant eficaç del disseny en el camp professional, Josep-Ramon Bach estimava la concisió, la brevetat, la impressió de la mirada condensada en una imatge, o en unes poques imatges que unifiquen el concepte, el discurs. És amb aquest esperit que va escriure els poemes en prosa del llibre en base a haikus encadenats, amb imatges tan potents com aquesta: «Apedaçava amb agulla saquera un cel amb boires». I els lectors ‘veuen’ en les imatges del poema el sentiment que hi ha darrere, i així un poema darrere l’altre, mostrant un poeta que gaudia i patia amb la mateixa intensitat: «L’atzar negava, sota el coixí, el diluvi que m’oprimia».

«Tu escrivies per amor», afirma Desclot en l’escrit que adreça al poeta Bach. Abans m’he referit a l’escriptura necessària, justament la que s’escriu per desig d’ofrena encara que aquest amor no sigui correspost, i molt em temo que ho ha estat massa poc. Publicacions com aquest quart volum de l’obra completa del poeta sabadellenc col·labora al just reconeixement de Josep-Ramon Bach com una de les veus més originals de la seva generació.