Ascensors avariats

Sens dubte, el mestre i psicopedagog Joan Maria Girona sap trobar un titular que cridi l’atenció: “Hem millorat. Els resultats PISA desorienten”. Amb aquesta proposta no vaig poder resistir-me a llegir-lo, reconec que amb una cella alçada bàsicament perquè em semblen resultats coherents amb una percepció generalitzada entre els mestres i professors de Catalunya. He de dir que no m’ha convençut, no és culpa seva, soc tossut de mena, com una mula. Serà la sang aragonesa que porto.

Ara bé, malgrat les discrepàncies que mantinc respecte la interpretació de PISA, el punt del seu article que més m’ha sobtat és quan afirma sense cap mena de rubor que “la desigualtat social provoca desigualtat d’èxits”. Una cosa és que, efectivament, això estigui succeint d’aquesta manera i que comprovem amb dades (obtingudes de manera similar a les de PISA, per cert) que la renda dels pares i el seu nivell cultural són el millor indicador del futur èxit o fracàs escolar dels alumnes. Sí, és així. Però, per favor! No hauria de ser així! L’escola va néixer, entre altres qüestions, per evitar precisament això! No podem constatar-ho i seure a esperar que l’economia millori, que les ajudes arribin i que la pobresa infantil s’extingeixi, per tal de millorar l’ensenyament! Sobretot perquè només a base de millorar l’ensenyament aconseguirem millorar les condicions de vida! Per alguna cosa tots reconeixem que l’escola hauria de funcionar com a ascensor social! És un cas paradigmàtic de carro davant dels bous!

Com podem fer que el nivell econòmic dels pares no sigui tan determinant? Com podem fer que l’escola sigui més un espai d’igualtat d’oportunitats? La resposta és única: exigència. Si l’escola ofereix les eines de progrés intel·lectual a tothom sense amagar l’esforç que molt sovint comporten, la competició social es basarà en la vàlua personal, en l’esforç d’estudi, en el talent personal. Si la rebaixa en continguts es manté, llavors seguirem competint amb les cartes marcades i les famílies més benestants en trauran un lògic benefici. Anglès? Extraescolar. Grau universitari? Privat Matemàtiques? Professor particular. Contactes per una primera feina? Els del pare, els de la mare o els del tiet. No podem seguir així. Exigència, mesures de suport, dotacions de professorat suficients i itineraris formatius. No estem demanant la severitat antiga que deixava pel camí molt joves. Estem proposant que tinguem un sistema educatiu més potent per tal que no calgui anar a buscar fora el que no s’hi ofereix a dins.

“Com pot aprendre algú pendent d’un desnonament?” es pregunta el senyor Sala. I té raó. Les situacions són molt difícils per a alguns i molt més còmodes per a altres. Però no pot ser que ens quedem en suspens demanant la fi de la pobresa i la vinguda del regne de la pau. Hi ha nanos que no tenen gairebé res, però si els traiem també la possibilitat de progressar a través de l’escola -perquè encara que s’hi esforci, tampoc podem garantir-li ni tan sols que llegirà- llavors ja els ho hem pres tot. No et vam ensenyar perquè t’estàvem compadint. Aquest podria ser el trist resum de la nostra actitud actual vista des d’un futur no gaire llunyà.