No és bonisme, és realisme

En canvi l'experiència ens mostra que en els estrats més pobres de la societat aquesta temença, en principi, és inexistent. Entre les classes subalternes, entre la ‘gent pobra’, aquest sentiment no existeix perquè hom ja es considera part de la subalternalitat que el sistema els atorga. Les classes populars de la societat sempre s'han hagut de moure per trobar millor manera de viure, aquesta és la raó de l'emigració. Aquest sentiment, la por a l'estrany, a l'estranger, augmenta a mesura que augmenta la riquesa i el benestar. I és lògic, qui té alguna cosa a perdre, és qui posseeix alguna cosa; qui es considera desafortunat (sense fortuna, o amb poca fortuna) no pot tenir por a perdre el que no té. En societats igualitàries aquest sentiment hauria d'haver desaparegut, però la realitat és que no vivim en societats igualitàries, tot el més a què hem arribat és a viure en societats 'cada vegada més igualitàries'; però aquest 'cada vegada', es trunca i altera periòdicament. Avui la societat catalana, europea, viu i pateix un d'aquests períodes de 'truncament'; és lògic, doncs, veure aparèixer entre les classes mitjanes de la societat aquest període de neguit, de temença a l'estrany.

I ara reprenem al que dèiem al principi: el conservadorisme, la recció, la dreta, com més extrema, més inclinada a l'ús del sentiment de por a l'estrany, s'hi abonen i en fan programa i bandera. I en aquest camp, l'esquerra sembla que per massa temps no ha parat, o n'ha parat poca atenció al fenomen; sobretot perquè el fenomen, com ja hem dit, en principi, no afectava les classes més baixes, que podien conviure amb la immigració amb naturalitat, en condicions d'igualtat d'inassistència social. Però a mesura que el gruix de les classes populars/classes mitjanes, per efecte de polítiques neoliberals, van perdent poder adquisitiu i estabilitat social, entren en aquesta angoixa: la por a perdre el poc que havien aconseguit. I seran lògicament els sectors més reaccionaris i il·liberals de la societat occidental qui instrumentalitzaran i aprofitaran la situació. L'utilitzen per crear agitació i així escalar el poder de la direcció de la societat, un poder el qual, des del darrer terç del segle XX, han hagut de compartir amb les doctrines de la socialdemocràcia europea, i per les bones condicions econòmiques creades pels règims de la democràcia liberal, formal, encetades amb el denominat ‘estat del benestar’ a partir del final de la II Guerra Mundial.

La qüestió ara i aquí és que els sectors progressistes i de l'esquerra cal que entrin en aquest debat que avui instrumentalitza i condiciona la dreta i l'extrema dreta. I en el debat s'hi ha d'entrar amb els principis de l'esquerra: justícia i benestar social, drets laborals i lluita contra la indigència. L'arribada de corrents immigrats no pot ser contemplat tan sols com un 'problema', és també un moviment natural, normal, de les societats del segle XXI, i cal assumir-lo com un fenomen a treballar des del camp de l'esquerra.

I aquesta actitud que s'exigeix no és bonisme, no caiguem en la trampa il·liberal i reaccionària, la societat democràtica del segle no pot evadir-se dels problemes creats per la pròpia societat, problematitzar els moviments que genera la societat no és una sortida intel·ligent, ni beneficiosa per al comú de la societat. Des de l'esquerra i el progressisme cal afrontar el fenomen i donar-li sortida, per conflictiu que pugui ser. No és bonisme, és realisme.

Personalment a mi, en caminar del dia a dia, m'omple d'optimisme escoltar aquella delicada mosseta oriental i aquell espigat i elegant noi negre, que utilitzen amb destresa la llengua dels meus avis perquè l'han après a l'escola, o aquell bordegasset que acompanya la seva mare magribina a l'oficina de l'ajuntament per a fer-li d'intèrpret, i dialoga amb la funcionària amb un correcte català. Perquè, no en tinguem dubte, una de les formes de combatre la por a l’estranger, a Catalunya, a part de sostre i feina, és la llengua.

No tot està perdut, encara que tendencioses actituds i opinions ho proclamin. És optimisme? Sí, és optimisme. Però és realisme també, perquè això que explico no és literatura novel·lesca, és vivència personal.