Cinc campanades del Barça a Madrid

1974 va ser un any farcit d’esdeveniments de diversa índole que han passat a la història tant en l’aspecte negatiu, cas de l’execució de Salvador Puig Antich, com en el positiu, la revolució dels clavells a Portugal, per exemple. Avui encetem una sèrie rememorant fets d’aquell any i ho portem a terme amb el que va succeir el mes de febrer, protagonitzat pel llavors president del govern espanyol, Arias Navarro, i, sobretot, per l’extraordinària golejada del Barça (0-5) al camp del Reial Madrid en una data que en el calendari barcelonista està marcada en vermell des de fa mig segle: 17 de febrer de 1974.

El búnquer frustra la reforma del “Carnicerito de Málaga”

L’encontre arribava cinc dies després que el cap del govern espanyol, Carlos Arias Navarro, presentés a les Corts franquistes un programa moderat –en el fons es tractava de perpetuar el franquisme– que fou anunciat com a “aperturista” i “reformador”. Se’l va conèixer com “el espíritu del 12 de febrero”, dia en què el va anunciar. Després d’una breu interinitat de Torcuato Fernández-Miranda, Arias havia accedit a la presidència del govern espanyol el 31 de desembre de 1973 succeint Luis Carrero Blanco, mort en l’atemptat d’ETA del 20 de desembre d’aquell any, en l’anomenada “Operación Ogro”, que posteriorment fou portada al cinema.

L’obertura proclamada per Arias va ser rebuda amb escepticisme per l’oposició antifranquista i aplaudida per la minoria relativament liberal del règim, però l’ampli sector més reaccionari i immobilista –l’anomenat búnquer– hi va mostrar el seu rebuig. L’anunciada obertura va quedar ben aviat desmentida per l’arrest domiciliari, el 24 de febrer, del bisbe basc Antonio Añoveros després que a les esglésies de Biscaia es llegís una homilia del bisbe en pro de l’euskera i de la cultura basca, i sobretot per l’execució de Salvador Puig Antich, el 2 de març. La “revolució dels clavells” a Portugal, el mes d’abril, va acabar de provocar que la pretesa reforma se n’anés en orris davant les pressions de l’extrema dreta.  

Des de la perspectiva del temps sobta que Arias Navarro fos qualificat com a “aperturista” quan en la seva etapa de fiscal a Màlaga, durant la ocupació franquista i la postguerra, es va distingir per la seva mà dura i el seu paper d’organitzador d’una repressió que comportà milers de condemnes a mort sense cap judici legal, fins al punt que va rebre el sobrenom de Carnicerito de Málaga. Arias va ser alcalde de Madrid entre 1965 i 1973, va presidir l’últim govern del general Franco i sota el seu mandat es van produir les últimes execucions del franquisme, el setembre de 1975, dos mesos abans que el mateix Arias anunciés per televisió, amb gest compungit, la mort del dictador.

La travessia del desert

La rivalitat entre el FC Barcelona i el Reial Madrid anava, i segueix anant, molt més enllà de l’àmbit esportiu. Quan el president barcelonista Narcís de Carreras proclamava, el 1968, la famosa frase “el Barça és més que un club”, aquell mateix any el màxim dirigent madridista Santiago Bernabéu tenia la barra de manifestar “quiero a Cataluña a pesar de los catalanes”. Si un era l’equip dels que havien perdut en la Guerra Civil, l’altre havia esdevingut el millor instrument de propaganda del franquisme. Mentre el club de la capital d’Espanya gaudia dels favors arbitrals i federatius (el cas Di Stéfano, el més flagrant), el Barça patia arbitratges com els d’Ortiz de Mendíbil, que allargà un partit fins que no marcaren els blancs. O el de Guruceta, més escandalós encara, castigant amb penal, quan ell es trobava molt lluny de la jugada, una dubtosa falta comesa fora de l’àrea de Rifé a Velázquez en un clàssic de Copa disputat el juny de 1970 al Camp Nou, la qual cosa va provocar l’enrenou més gran que va viure mai el coliseu blaugrana actualment en obres de remodelació.

Però la travessia al desert del Barça, que va estar tretze temporades sense ser campió de Lliga –no la guanyava des de 1960– no es pot atribuir solament a factors externs sinó als propis errors, com passa actualment, sense anar més lluny.

El principal va ser el de transferir el vigent Pilota d’Or, Luisito Suárez, a l’Inter el 1961, un any abans que entrés en vigència la prohibició de fitxar jugadors estrangers. La precària situació econòmica derivada de la construcció del Camp Nou va provocar el traspàs del jugador per una xifra rècord. Però sense el gran successor de Kubala que era Suárez, el Barça feia figa una i altra vegada mentre que el jugador gallec, gran arquitecte del futbol, portava l’Inter de Milà a guanyar-ho tot amb Helenio Herrera, el seu principal valedor, a la banqueta.

El club blaugrana, en aquell llarg període de sequera, es va haver de conformar amb tres títols de Copa (1963 contra el Saragossa al Camp Nou; 1968, en la famosa “final de les ampolles” davant del Reial Madrid, en un Bernabéu enfurismat, i 1971 enfront el València) i un de Copa de Fires (1965-66, derrotant el Saragossa en la final a doble partit en una gran nit de Lluís Pujol, autor de tres gols a La Romareda).

El decisiu fitxatge de Cruyff

El triomf del Barça a la Lliga 1973-74, després de catorze anys, es va fonamentar, bàsicament, en dos factors: l’obertura –aquesta sí– de fronteres en permetre’s la contractació de jugadors estrangers, dos per club, propiciada per l’escàndol dels oriünds (fitxatges trampa de falsos descendents d’espanyols denunciada pel FC Barcelona a través del prestigiós advocat Miquel Roca i Junyent) i, conseqüència d’això, el fitxatge de Johan Cruyff pel Barça per la xifra rècord de 100 milions de pessetes.

L’holandès era el vigent Pilota d’Or i venia de guanyar tres Copes d’Europa consecutives amb aquell Ajax que tant vam admirar, no solament pel seu potencial futbolístic sinó també pels cabells llargs i l’estètica hippy –o sixtie, si voleu–, dels seus jugadors, la qual cosa ens suggeria un aire contestatari i de llibertat en un envejable nord europeu on deien que la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, en contrast amb la nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria, parafrasejant Salvador Espriu.

Tanmateix, el debut oficial del profeta arribat del país de les tulipes es va fer esperar per qüestions burocràtiques. Cruyff, que havia signat el contracte el 13 d’agost de 1973, no va entrar en escena fins al 28 d’octubre, en la vuitena jornada de Lliga, quan l’equip blaugrana anava el cinquè per la cua. Va ser en un Barça-Granada celebrat al Camp Nou, el mateix dia que la policia espanyola detenia 113 membres de l’Assemblea de Catalunya reunits a l’església de Santa Maria Mitjancera de Barcelona i sis dies després de la mort de Pau Casals a San Juan de Puerto Rico.

Johan va enlluernar amb un futbol que semblava d’un altre planeta i a partir d’aquell moment el Barça va protagonitzar una espectacular escalada proclamant-se campió d’hivern després de guanyar l’At. Madrid al Camp Nou amb un fantàstic gol de Cruyff rematant estil Kung-Fu una centrada de Rexach que semblava impossible d’aprofitar. Va ser considerat aleshores com el millor gol de la història del Camp Nou.

Un 0-5 per a la història

Amb el Barça de líder destacat i un R. Madrid en setena posició a 9 punts dels blaugranes arribava el sempre esperat clàssic en la quarta jornada de la segona volta, el 17 de febrer de 1974. El partit va començar a les 8 del vespre, el van oferir per TVE i el va arbitrar el navarrès Orrantia. Les alineacions van ser aquestes:

Real Madrid: García Remón; Morgado, Benito, Rubiñán; Pirri, Zoco; Aguilar, Velázquez, Amancio, Netzer i Macanás. A la mitja part Santillana va substituir Aguilar.

FC Barcelona: Mora; Rifé, Torres, De la Cruz; Costas, Juan Carlos; Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil i Marcial. Als 70 minuts Tomé va substituir Marcial.

A destacar que el porter titular, l’arbocenc Salvador Sadurní, va ser baixa d’última hora, fet que va provocar el debut de Pere Valentí Mora sota els pals en partit oficial.

El primer gol l’anotà Asensi rematant amb la dreta una gran internada de Marcial prèvia combinació amb Rexach. Es complia la primera mitja hora de joc. Vuit minuts més tard, Johan Cruyff marcava el segon en una gran jugada individual, entre tres defenses blancs. El Barça hagués pogut ampliar l’avantatge abans del descans si Orrantia no hagués anul·lat un gran gol de Marcial, rematant de cap en planxa, que avui en dia el VAR hagués validat (o no?).

La segona meitat va ser un festival de joc i gols dels blaugranes. Asensi establia el 0-3 al minut cinquanta-tres en una bona internada per l’esquerre. Deu minuts després era Juan Carlos qui enviava de vaselina la pilota a la xarxa culminant una bona internada propiciada per una gran passada de Cruyff. I en el minut setanta el Cholo Sotil aconseguia el 0-5 rematant de cap, gairebé a plaer, una falta llançada per l’omnipresent Cruyff. Si el resultat ja era escandalós encara hagués pogut ser més ampli tenint en compte la superioritat del Barça i les nombroses ocasions que va crear.

Com era lògic, l’eufòria es desfermà a tot Catalunya en acabar el partit i a la capital els seguidors barcelonistes es van concentrar als voltants de la font de Canaletes. Si obtenir la Lliga era ja un gran èxit per al Barça, aconseguir-la guanyant per 0-5  al camp del gran rival gairebé compensava els tretze anys de frustracions. En la resta del campionat l’equip  dirigit per un altre neerlandès, Rinus Michels, va seguir mostrant un futbol d’una altra galàxia mentre al Camp Nou la trompeta de Ferran Estrada animava des d’un Gol Sud que bullia o la gent cantava la Santa Espina davant de tribuna quan la policia espanyola reprimia qualsevol exaltació de catalanisme.

La Trinca no va trigar gaire de sumar-se a la festa publicant una cançó que es faria molt popular, Botifarra de pagès, en què ironitzava sobre Cruyff i el 0-5. Una de les estrofes deia: “Sonaren cinc campanades, allà a la Porta del Sol. Cinc cops plora la Cibeles, Madrid estava de dol. Pels carrers es comentava: en Flandes, se ha puesto el sol”.

Ressò a la premsa mundial, New York Times inclòs

La golejada va produir un gran impacte a tot el món. La premsa catalana i madrilenya per una vegada va coincidir en els seus comentaris i va destacar en portada el partit. A Madrid, el desaparegut diari Pueblo, el tercer més llegit aleshores a l’Estat espanyol, titulava “El suceso de anoche en el Bernabeu, TEMA NACIONAL”, amb el subtítol de “Millones de españoles vieron a Cruyff y las avispas”. Per la seva banda, l’esportiu Marca resumia el desastre madridista amb “El Madrid en manos del Barcelona UN PELELE” i ho il·lustrava amb la foto del Cholo Sotil marcant el cinquè gol. L’altre diari d’esports madrileny, As, obria amb un discret “Pasó el campeón” mentre que la revista As Color reproduïa a tota portada el remat de Sotil que tancava la golejada amb el títol de “Marcha triunfal”. La resta de periòdics de Madrid s’expressaven en termes semblants.

A Barcelona, el diari esportiu més venut en aquella època, Dicen, glossava el triomf barcelonista amb un “En el Bernabéu: Festival blaugrana 0-5” amb una foto de Marcial que omplia la portada. El seu rival, El Mundo Deportivo, titulava “0-5: ¡Sensacional!”, encara que només li dedicava mitja portada. La revista Barça, editada pel club, assenyalava “Apoteosis en el Bernabeu” després d’un previ “Onze Cruyffs” mentre que la crítica RB Revista Barcelonista il·lustrava la portada amb la pota d’un elefant a punt d’aixafar un pollet i el resultat del partit a sota.

Pel que fa als diaris d’informació general, La Vanguardia destacava la “Exhibición azulgrana en el Bernabeu” amb el resultat i la foto del cinquè gol; el Diario de Barcelona parlava de “BLAUGRANA POWER” amb el subtítol de “Pentagoleada al hexacampeón” i exhibia una gran foto de l’equip barcelonista; i, en fi, el Noticiero Universal (popularment el Ciero) era més suau i escrivia “El Barça, irresistible hacia el título”.

La premsa d’altres països també es va fer ressò del “succés del Bernabéu”. El prestigiós L’Équipe, de tendència madridista arran de la fundació de la Copa d’Europa el 1955, il·lustrava una foto de Cruyff a la portada amb el títol de “Le nouveau roi de Madrid”. I fins i tot un diari com el New York Times va arribar a escriure,  el 10 de març de 1974 i sota el títol de “El futbol estimula l’orgull de Catalunya”, que “en aquesta capital [referint-se a Barcelona] del que alguna vegada va ser la Catalunya autònoma, un holandès de 26 anys amb un parell de cames de les més ràpides del futbol europeu està fent més per l’orgull local i el sentiment catalanista del que qualsevol líder polític podria esperar aconseguir”.

Diuen que tothom recorda on era quan el novembre de 1963 van donar la notícia de l’assassinat de Kennedy. Jo afegiria que els seguidors del Barça que ja tenim una certa edat també recordem on i amb qui vam veure aquell partit per a l’eternitat, un esdeveniment que, més enllà del futbol, va significar un dels pocs moments d’eufòria col·lectiva que la majoria de catalans vam poder gaudir durant aquell mal somni anomenat franquisme.

Portades de publicacions de Madrid i Barcelona a propòsit del 0-5 (Arxiu Joan Vidal)

Bibliografia i altres fonts consultades

-Closa i Garcia, Antoni: Cròniques del Barça (1899-1992). Gasca & Asociados, S.L. Barcelona, 1992.

-Closa i Garcia, Antoni; Rius i Solé, Jaume; Vidal i Urpí, Joan: Un segle de futbol català (1900-2000). Federació Catalana de Futbol. Barcelona, 2001.

-Garcia Luque, Xavier: Real Madrid 0 - Barça 5, un marcador para la historia. Article publicat a La Vanguardia el 20 de febrer de 2020.

-Santacana i Torres, Carles: El Barça i el franquisme. Crònica d’uns anys decisius per a Catalunya (1968-1978). Mina. Barcelona, 2005.

-Vidal i Urpí, Joan: Vivències de mig segle de barcelonisme. Revista de la X Trobada de Penyes Barcelonistes de l’Anoia, Penedès i Garraf. Gràfiques El Campanar. Vilanova i la Geltrú, 2005.

-https://www.newtral.es/la-apertura-del-franquismo-que-no-quiso-ser/20200212/

-https://ianasagasti.blogs.com/mi_blog/06/los-4300-del-carnicerito-de-málaga.html.

-https://www.nytimes.com/1974/03/10/archives/soccer-spurring-catalonia-pride-barcelona-fell-in-1939.html?searchResultPos