Pedagogia de la lletgesa

“Produir textos escrits i multimodals amb adequació, coherència, cohesió, aplicant estratègies elementals de planificació, redacció, revisió, correcció i edició, amb regulació dels iguals i autoregulació progressivament autònoma i atenent les convencions pròpies del gènere discursiu triat, per construir coneixement i donar resposta de manera informada, eficaç i creativa a demandes comunicatives concretes.” Uuufff, perdoneu. Jo mai escriuria una paragrafada amb aquest estil i molt menys la publicaria. Se suposa que ensenyo, entre d’altres coses, a escriure, però em veig en la necessitat legal d’enfrontar-me a textos d’aquest nivell. Em sento una mica com el doctor Estrada. El doctor Estrada ens donava classe d’estètica a la Universitat de Barcelona. Havia estat als Estats Units i explicava, enmig d’unes sessions que se’m feien soporíferes a primera hora del matí, que havia decidit tornar a Catalunya després d’experiències tan antiestètiques com viatjar en un vagó de metro ple de gent mastegant xiclet. Si ell va viatjar milers de quilòmetres per no haver de suportar aquell atac als seus principis, què se suposa que hauria de fer jo per no haver de llegir els documents de la Generalitat?

Reconec que textos com aquest m’horroritzen, què voleu que us digui, em dec fer gran. Trobo que s’estan perdent les formes i que parlar d’aquesta manera a una persona és faltar-li al respecte. De debò no tenien una manera més polida de dir-ho? No eren capaços d’un mínim d’elegància? I no us penseu que es tracta d’un paràgraf escollit, no… Tota la llei, tot el desplegament per competències obeeix a aquest estil discursiu formigònic més propi de sistemes totalitaris que de societats obertes i democràtiques.

No sé els meus col·legues de professió, potser n’hi haurà que se sentiran com peix a l’aigua enmig d’aquest devasall de paraules enguixades, però jo m’hi sento completament estranger, absolutament marcià. I no és que no ho entengui, gràcies, que ja veig al gilipolles benintencionat de torn que ve a il·luminar-me respecte el significat de la sentència; no, no, és que no vull de cap manera ensenyar a “produir textos”. Què collons és això? Vull ensenyar a escriure i, si pot ser, a expressar-se. “Planificar, redactar, revisar, corregir i editar”? Algú es pren aquesta molèstia en la vida real? Les cartes d’amor es fan així? La poesia? “Regulació entre iguals”? Per a què? Ensenyarem a tocar el piano a base de regulació entre iguals? Podria seguir.

És un exemple. N’hi ha centenars. Si a algú no li molesta la redacció paranoide que s’ha emprat, almenys estarà d’acord amb mi que el nou currículum confon sistemàticament i deliberada objectius amb metodologies. Fins ara les dues qüestions havien estat separades, la qual cosa, donava una aspecte d’higiene elemental als textos pedagògico-legals molt enyorada. Ara, l’embolic parteix de la mateixa base. Si algú s’ho pren seriosament i s’amara intel·lectualment d’aquesta parla acabarà molt malalt, us ho asseguro. Avaluem la consecució d’objectius, per tant redactem objectius, sembla fàcil. En el com, ja podem deixar que cada escola i cada mestre faci, creï, improvisi, adapti i es trenqui les banyes. Si no, li traiem la part més divertida!