Celebració de la vida escrita en un tovalló de bar

Amb el  títol Escrit en un tovalló de bar i altres poemes (Voliana Edicions), s’inicia la publicació de l’aplec que, juntament a altres poemes esparsos agrupats al tercer apartat: Un grapat d’imperdibles, es canta la música, l’art i l’amistat. A la segona part del recull s’hi sumen els poemes que componen el petit recull: Amb tocs de canyella i nou, que van obtenir el Premi Poemestiu La Vinyeta 2019. Per veïnatge, aquests tres apartats formen un conjunt el nucli del qual és la celebració de la vida expressat a través d’un fet tan senzill, i tan sublim, com el fet de beure, ja sigui un cafè, una cervesa o una copa de vi. El llibre s’acompanya d’unes descriptives il·lustracions de Montse Assens, autora també de la il·lustració de la coberta del llibre, així com dels pròlegs d’Emília Illamola i la mateixa Montse Assens.

Els tovallons de bar, gairebé sempre de paper tan fi que hi ha el perill que s’esquincin, són tan preciosos de preservar com són matèria sensible perquè sovint han estat, i són, dipositaris de poemes que, inspirats, ni tan sols caldrà reescriure; altres vegades seran l’apunt inicial, o l’esborrany d’un poema que es desenvoluparà al caliu maternal del treball pacient.

Amb imatges poètiques que condensen un estat d’ànim, un instant de plenitud o uns moments d’angoixa o de melangia, Marta Pérez Sierra confegeix una poètica que trena el bell i el terrible, a vegades. Perquè no és el mateix prendre un cafè en el bar d’un hospital on està ingressat un familiar, que prendre una copa de bon vi amb l’estimat, o passar l’estona d’espera d’algú que no arriba. A través dels seus versos, Marta Pérez Sierra fa entrar el lector en aquest moment sempre àlgid situat en l’arc de les hores, un moment que sempre constitueix un cim vital, ja sigui en el goig, en l’esperança, en la temença o en la reflexió que s’esdevé de la contemplació d’un cos macat per les vies hospitalàries, o a través de les rialles disteses compartides amb les amigues.

Es diu del matemàtic i astrònom Omar Khayyam, en les famoses quartetes (Rubaiyat) del qual el vi sempre hi és tan present, que són el fruit de la seva experiència més viva, és a dir: conscient. Quan parla de vi, el poeta no ho fa pas a través d’una metàfora sinó que es refereix al vi mateix, mai no s’allunya de la realitat que, això no obstant, tampoc l’allunya de la metafísica quan a través de la copa de vi hi veu la font de la vida i en l’àmfora el contenidor de la vida, i així sempre per extensió.

Aquesta concreció i exquisidesa la trobem també als poemes de llums incandescents: en cada paraula hi brilla el seu color, de Marta Pérez Sierra. A través dels seus versos, la poeta acosta el lector a la sensació de la pell que tremola, ja que el dia a dia passa per la pell, ja sigui la pell de les mans, ja sigui la pell de l’ànima, com ens aproxima la visió de la lluna que sagna en aquell cel que és a les altures o al centre mateix del ventre del desig, o ens situa en el bell espai del record del seu pare, que de nena la filla veu com la figura sòlida d’una muntanya amb cabal abundós. Vida escrita, doncs, en un tovalló de bar, o en el full d’una llibreta mental que en vessar-se en el paper es fa carn en la poesia, per si cal cosir o adobar res: «adobo el passat», així com sent com el seu ésser es desfà de dolor: «m’aigualeixo a batecs», o rememora «l’escalforeta adolescent/ les moixaines del vespre pur». Com sigui, celebració de la vida amb tota la intensitat del cor que relliga, que «trena el goig i el dolor».