L’última nit d’un mite: Salvador Puig Antich

La commemoració està farcida d’actes d’homenatge al mateix temps que els mitjans de comunicació dediquen molts espais a recordar la figura del jove anarquista que ha esdevingut un mite i a explicar els fets que van motivar que se li apliqués la pena de mort. Nosaltres hem volgut aportar el nostre granet de sorra a l’efemèride recuperant del nostre arxiu particular la desapareguda revista Arreu, que en el seu número 19 (28 de febrer-6 de març de 1977) publicava un extraordinari reportatge en què es parlava per primer cop de manera àmplia i oberta sobre el cas Puig Antich. I és que estàvem al principi de l’anomenada Transició, quan encara no hi havia hagut eleccions–només el referèndum per a la Reforma Política, el 15 de desembre de 1976– i a les casernes sovintejaven els sorolls de sabres per part de militars que no es resignaven a l’extinció del règim i quan la violència ultradretana havia assolit el punt més àlgid el 24 de gener de 1977 amb l’assassinat al carrer d’Atocha de Madrid de cinc advocats laboralistes vinculats al PCE.

El treball en qüestió, titulat L’última nit de Puig Antich, estava englobat dins la secció Memòria popular i constava de tres articles a càrrec de noms il·lustres del periodisme. El primer el signava Ramon Barnils amb el títol de Puig Antich, una vida per la vida; el segon, era una entrevista de Xavier Vinader a l’advocat defensor de Puig Antich, Josep Oriol Arau, amb el títol de No li vaig trencar l’esperança, i el tercer, signat per Bru Rovira i amb el títol de Res que semblés un adéu..., recollia el testimoni de dues de les germanes del jove, la Immaculada i la Maria Carme.

Arreu va ser un setmanari d’informació general editat en llengua catalana a Barcelona, catalanista i d’esquerres, molt proper al PSUC. Va tenir una trajectòria efímera, puix que només se’n van publicar 24 números, entre l’octubre de 1976 i el març de 1977. Dirigida per Xavier Caño, entre els seus redactors i col·laboradors s’hi trobaven noms de prestigi com Montserrat Roig, Manuel Vázquez Montalbán, Xavier Vinader, Ramon Barnils, Bru Rovira, Josep Maria Huertas Claveria, Joaquim Ibarz, Víctor Mora, Antoni Batista, Jesús M. Rodés, Lluís Maria Xirinacs, Josep Benet, etc.

Recordar, encara que és abastament sabut, que Salvador Puig Antich era integrant del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) i va ser detingut el 25 de setembre de 1973 en ser acusat de matar el subinspector Francisco Anguas Barragán durant un tiroteig. Després de passar, el 9 de gener de 1974,  per un consell de guerra ple d’irregularitats que el condemnà a mort, va ser executat a la presó Model de Barcelona la matinada del 2 de març de 1974, el mateix dia que al pres comú Heinz Ches també se li aplicava a Tarragona la pena capital. Ells dos van ser les darreres víctimes ajusticiades pel sistema del garrot vil a l’Estat espanyol.

Les nombroses peticions de clemència de diferents personalitats, entre elles els arquebisbes de Barcelona i Tarragona, Narcís Jubany i Josep Pont i Gol, no van servir de res davant la inflexibilitat d’un règim dictatorial  que, segons l’opinió generalitzada, ja tenia decidit executar en Salvador arran de l’atemptat a Carrero Blanco, el desembre de 1973. L’historiador Gutmaro Gómez Bravo, autor de Puig Antich, la transición inacabada, afirma que la decisió ja estava pràcticament presa abans de l’atemptat i que aquest només va “accelerar” la tramitació del cas. Gómez creu que “Puig Antich va ser una víctima propiciatòria en un moment de cruïlla en què l’extrema dreta i el búnquer franquista demanaven més mà dura per contrarestar els tempteigs reformistes del tardofranquisme”.

En el primer dels tres articles, Ramon Barnils deia que Salvador Puig Antich havia estat classificat per la premsa francesa com a ‘jeune anarchiste catalan’ i destacava que els partits d’esquerra [clandestins] el deixaven com a simple antifeixista: “L’Esquerra en funcions va menar una llarga lluita de noms per evitar que Salvador Puig Antich fos qualificat com a revolucionari. L’etiqueta propugnada pels partits capdavanters era la de ‘combatent antifeixista’, i així va aparèixer en octavetes i pamflets, en les publicacions clandestines i en papers de circulació interior (...). La confusió volgudament sembrada per l’establishment de l’oposició era moderadament lamentada pel MIL (...). Aquest moderat lament dels acostats al MIL es va intensificar quan, després de l’atemptat contra Carrero Blanco, pel desembre de 1973, el règim va perdre l’aura d’imbatibilitat i la rialla prepotent per sempre més. Irreversiblement tocat, el règim havia de reaccionar amb equivalent fúria. Salvador Puig Antich ja era a la presó –havia estat detingut pel setembre de 1973–. La seva vida era bona presa. La campanya internacional per Puig Antich no es va evitar, però va ser abonada amb prudència i tacte. L’oposició es va moure tard, malament, amb desgana: amb prudència. Una setmana abans de l’execució, correm-hi tots: ja era massa tard. Pretenien de complir. Des del cel, moltes gràcies”.

El periodista especulava després amb el significat de les sigles MIL i la manera de funcionar d’aquesta organització, afirmant que els seus components “es fotien del seu nom i de tots els noms, no els interessaven gaire les classificacions ni les burocràcies, els segells ni les unitats. Que tot el que volien, i ho van voler, va ser pensar, actuar, llegir, escriure, saltar, córrer. Cadascú a la seva manera, segons les seves possibilitats, segons les seves ganes (...) per formar-ne part no hi havia gaire més «manaments» que aquests: ser antiautoritari, ser partidari de l’agitació armada, sentir-se part, i no avantguarda, de la lluita de classes”.

Barnils acabava l’article recordant Heinz Ches, de nom real Georg Michael Welze, alemany de naixement que es feia passar per polonès: “A la mateixa hora si fa no fa d’aquell matí del dissabte, 2 de març de 1974, en què moria Puig Antich, a la presó de Tarragona donaven també garrot a un suposat Heinz Chez, suposat polonès, al qual ningú ni cap país del món va reclamar, el cadàver del qual no va exigir ningú, ni cap autoritat. Heinz va passar nit en capella jugant-se gots de vi al parxís. No els va acompanyar en canvi un guàrdia civil, Antonio Franco, que havia de morir el mateix dia i que va ser indultat. Antonio Franco, l’octubre de 1973, havia mort a trets el capità del seu propi cos, Francisco Manfredi Cano, que seia al seu despatx, a Huelva. Salvador Puig Antich i el molt anònim Heinz Chez van morir plegats. De confusió, doncs, cap. D’etiquetes, ni li’n calien, ni en volien, ni calen. Per la vida va perdre la vida, i prou. A qui ho entengui, salut”.

Xavier Vinader entrevista Josep Oriol Arau, l’advocat defensor

Josep Oriol Arau va ser l’encarregat de defensar Puig Antich i la carta de presentació d’aquest advocat ens l’ofereix Jordi Panyella, autor del llibre Salvador Puig Antich, cas obert, en un breu article publicat a El Punt Avui el 3 de març 2015: “El lletrat Arau va ser un exemple de professionalitat, però sobretot de valentia. Només cal llegir els seus escrits de defensa, que es conserven en el sumari, per constatar amb quina decisió va plantar cara als jutges militars. La por empetiteix, tenalla. Els que exerceixen la por maten. Només la no por condueix a la llibertat i a la victòria”.

El que fou gran periodista Xavier Vinader, símbol de la llibertat d’expressió durant la Transició, entrevistava Josep Oriol Arau afirmant que durant tres anys l’advocat no havia volgut parlar d’en Salvador a la premsa d’aquest país perquè considerava que no es publicaria tot el que ell en digués. En fem un resum del seu article i les declaracions d’Arau: “El tercer divendres –l'1 de març– després del Consejo Supremo de Justícia Militar ratifiqués la sentència, el consell de ministres va donar "el enterado". A mi m'ho va comunicar pels volts de les 7,45 de la tarda, directament el jutge instructor, tinent coronel Nemesio Alvarez per telèfon i des del govern militar. ‘Estate en la cárcel a las 8,30’, es va limitar a dir-me (...). Aleshores, com que jo sabia que l'execució seria 12 hores després de la comunicació de la sentència al pres, vaig mirar de tot el temps possible dient que tenia coses a fer que no podia deixar, que no podria arribar a la presó fins a més tard. Mentrestant vaig telefonar a en Marc Palmés i altres advocats, i vaig anar al Col·legi d'Advocats, on es va iniciar des d'aquell moment una assemblea permanent”.

A la pregunta sobre l’hora que ell havia arribat a la presó l’advocat responia que “a les 9,15, i em vaig trobar que el jutge m'hi esperava amb uniforme de gala. D'entrada jo vaig demanar de presenciar l'execució i ho vàrem discutir fins i tot amb un militar jurídic que també hi era i que a la fi, ho va consultar al codi i em va dir que no veia per què l'havia de presenciar. Tot i això, i com que el temps era vital per a mi, vaig guanyar tres quarts més. Així, quan van cridar en Salvador, que dormia, ja eren ben bé les 9,35 del vespre. El van fer passar dins la sala d'esbarjo dels nens quan van a visitar els seus pares presos a la Model, un lloc que és al costat del locutori dels advocats, i el jutge em va demanar que jo mateix li llegís la sentència, i ell va restar fora. De fet, no li vaig llegir el paper textualment, sinó que li ho vaig explicar (…). En Salvador va rebre la notícia molt serenament i em va dir, quan jo li vaig preguntar si volia que vingués un notari per fer testament, que no era necessari. Després, jo vaig aconsellar de no avisar el seu pare, perquè és un home molt delicat del cor, ni la seva germana petita, la Marçona, que en aquelles dates tenia 13 anys. Entretén aquest temps com vulguis, mentre jo torno amb les teves germanes –li vaig dir finalment– i va respondre que escriuria algunes cartes”.

Vinader segueix explicant que a les 10.45, en Josep Oriol Arau telefona a casa dels pares d'en Salvador i va baixar en un bar del costat on hi havia les germanes –la Montserrat, de 22, i la Maria Carme, de 20– per donar-los la notícia de l'execució. ‘Crec que el mataran’–, van ésser les paraules d’Arau. Després d'anar a buscar a la tercera germana, la Immaculada, de 27 anys, tots quatre tornen a la Model... L’advocat indicava que “als volts de les 12, vaig tornar altra vegada a la presó, des d'on el meu company de despatx, Francesc Caminal, va intentar de comunicar-se telefònicament amb l'arquebisbe Jubany, però va ser impossible de trobar-lo”.

El periodista continuava narrant que paral·lelament a tot això, Juanjo Pérez, un altre dels membres del despatx d’en Josep Oriol Arau, posava tot un reguitzell de telegrames adreçats a Franco, a Arias Navarro, a la seva germana Maria Luisa –perquè deien que hi tenia molta influència–, al príncep Juan Carlos, al ministre de justícia, al president de les Corts, al cardenal Tarancón i al Jubany, amb un text semblant que demanava l’indult per a en Salvador. Continuava la cursa contra el garrot. Arau afegia que “Pablo, el capità de la Model, em va dir que en Salvador s’havia negat a parlar amb ell i que, per contra, havia sol·licitat la presència d’un altre sacerdot, el pare Manero. ‘Aquest no és un capellà, és un amic’, va al·legar en Salvador mateix, que estava mig ensopit a la cadira, potser pel fred, junt amb les seves germanes. Amb ells m’hi vaig estar cap a una altra hora. En Salvador es va fer un tip d’explicar acudits d’en Jaimito, que en sabia molts...”

Preguntat per l’actitud del director de la Model, Arau responia que “Jo vaig prendre un cafè amb ell i el jutge, i em va dir que no volia presenciar l’execució, i que això era una cosa que no desitjava a ningú. El jutge instructor, per la seva part, només deia Esto es la leche, chico, esto es la leche. Qué quieres que haga”.

Per finalitzar el seu article, Xavier Vinader indica que faltaven pocs minuts per les 9 del matí del 2 de març quan les tres germanes deixen definitivament en Salvador i Josep Oriol Arau recorda al periodista que “Jo hi vaig restar fins les 9.25 en punt. Durant aquest temps li vaig dir que en Caminal posava telegrames i vam fer una mica més de conya. Però jo crec que ell s’ho veia venir. Potser tenia un 1 o un 2 per cent d’esperança i jo no vaig fer res per trencar-la-hi. A la fi, li vaig dir que a fora era ple de gent, així com també al Col·legi d’Advocats, i que en el temps que quedava es faria el que es podria. Ens vam abraçar fort i em va dir ‘Adéu guapo’. Després se’l van endur. Quan vaig sortir vaig veure la porta de la presó tancada i vaig pensar que no havien despertat els presos perquè no s’armés aldarull. A la porta mateix vaig topar amb Julián Gil Mesas, el Jefe Superior de Policia de Barcelona, que en aquell moment entrava. Ens vam mirar sense dir res cap dels dos. Vaig travessar el carrer i em van venir moltes ganes de plorar, però no podia. Al bar del davant, el ‘Modelo’, hi havia les tres germanes ben desconsolades. Vam parlar un moment amb en Marc Palmés i vaig prendre un cafè. Hi vaig estar fins que a les 10.10 va sortir el furgó que portava el cos d’en Salvador. Amb el cotxe, el vam seguir fins al cementiri. Allà només el vam poder veure cinc minuts. Tenia una expressió molt normal. Les seves germanes li van treure les botes, els anells i li van fer un petó abans que tanquessin la caixa definitivament”.

El testimoni de les germanes, a càrrec de Bru Rovira

El tercer i últim article, obra de Bru Rovira, era una entrevista a la Immaculada i la Maria Carme, dues de les germanes d’en Salvador, de la qual en reproduïm la major part:

“A la presó, hi entràrem cap a les nou i era ben plena de policies, guàrdia civil…, ja t'ho pots imaginar. Abans de veure'l, ens varen posar en una habitació on ens escorcollaren de cap a peus, fins i tot es quedaren la llima de les ungles. A la capella, en Salvador estava sol amb nou funcionaris, el director i el company de despatx de l'Oriol. El veies tranquil i  durant l'hora que havia passat entre que l'Oriol li comuniqués que passava a capella i la nostra arribada havia escrit tres cartes –per cert, que a nosaltres no ens varen donar res del que havia escrit, diuen que ho van cremar–. Nosaltres ens mostràvem externament en pla cachondo perquè calia donar-li ànims, el que no podíem fer era un drama. Recordo que el primer que li vaig dir fou ‘Hòstia nano ja ens el faran suar l'indult’. Ell va contestar que sí, però aparentava més el que sentia no com nosaltres que ens ho amagàvem. D'altre banda la situació era tan bèstia que ens va agafar la xarrera a tots. Sembla que si xerres les coses passen. Jo portava moltes fotos de la família que m'havia fet ampliar, retocar... aquell mateix dia. Va ser molt bo perquè durant més d'una hora en vàrem estar parlant, que si aquell, que si l'altre,
que si el bateig...

Ell, com que estava molt nerviós, i això en segons quines persones produeix diarrea, anava contínuament al wàter. ‘En ma vida havia cagat tant’, deia. Cada vegada que hi anava era un espectacle, perquè es mobi1itzaven tots els funcionaris que, per cert, el feien cagar amb la porta oberta. 
De funcionaris, n'hi havia de molt macos i de molt sàdics. Concretament, una vegada que ell era al wàter i jo i la Montse també, un funcionari digué a la M. Carme: ‘Sabes qué es el garrote? Pues es un anillo que se pone en el cuello i clac, clac, clac...’ Aquell moment entrà en Salvador i jo no vaig saber quina cara fer-hi. Aquest mateix funcionari es queixava contínuament, ‘a ver si acaba de una vez, ya estoy hasta las narices, etc. (...)’. 
Hi havia un altre funcionari que era el que durant el temps que en Salvador va estar a la presó s'havia encarregat d'ell. Es deia Jesús i en Salvador l'apreciava molt. Recordo que ens deixava estar més estona a les visites, li llegia les notícies del diari, jugava amb ell als escacs o a les cartes... Es va passar tota la nit en un racó mirant-se'l obsessivament. Quan se'n va anar plorava i li va dir: ‘A ti te matarán, peró serás inmortal’. En Salvador es va quedar glaçat. 
Cap a la matinada, encara que no podem precisar les diferents hores de la nit ja que el que no fèiem era mirar el rellotge, se'ns varen esgotar les forces i el tema. La Montse estava mig marejada i la vàrem asseure a la butaca d'en Salvador. Nosaltres ho férem a les cadires i vàrem estar més d'una hora sense dir-nos res. Per a mi, va ser l'estona més preciosa de la nit, perquè saps que són cinc persones que no es diuen ben res però estan comunicadíssimes. Ell tenia els ulls closos, la M. Carme i jo ens miràvem i pensàvem "d'aquí a quatre hores, serà mort". Va ser maco perquè amb un mínim contacte físic –la M. Carme li passava la mà pels cabells– estàvem impregnats d'una mena d'electricitat. (...).
Després vingué en Manero i la situació canvià. En Manero és un capellà amic d'en Salvador, valia molt com a persona i havia estat el seu director quan anava als salesians. També s'havien vist alguna vegada fora de l'escola. En Manero vingué per un fet ben concret. Durant l'hora que en Salvador quedà sol abans que arribéssim nosaltres el capellà de la presó, un tal Pablo, amb el qual ja havia tingut moltes topades perquè era un mesquí no ja com a capellà sinó com a persona, volgué entrar a fer-li sermons. L'agafava per l'espatlla i li deia ‘hijo mío’ i totes aquelles coses. En Salvador es va posar a parir i li va dir: ‘no vull saber res de vostè, faci el favor d'anar-se'n’. L'altre continuava amb els sermons, i llavors en Salvador va saltar: ‘le voy a armar una pajarraca –argot de presó– que no la aguantarà ni e1 mismo Dios’. L'altre es va posar fet una fera i se'n va anar. No sé per quins set sous coneixia en Manero –suposo que era perquè s'havia interessat per en Salvador i havia trucat sovint a la presó–. Total: que li va trucar i li digué ‘Venme a socorrer, porqué este Salvador se irá al infierno’. En Manero vingué molt correcte i digué que no volia entrar-hi com a capellà sinó com a persona. M'ho preguntaren a mi i jo ho vaig consultar amb en Salvador, sense dir-li, però, allò de la trucada –va ser l'única mentida d'aquella nit. En Salvador va dir que passés i hi va entrar. 
En Manero estava molt nerviós, però així que ens va veure s'animà i començàrem a xerrar de coses de l'escola, d'antics companys, etc...

Durant tota la nit esperàvem que vingués l'indult. En Salvador em sembla que no s'ho creia, peró tenia aquella mica d'esperança tan necessària per a aguantar-ho. La porta de l'habitació s'obria contínuament. A part que l'Oriol no parava d'entrar i sortir, els funcionaris l'obrien molt sovint per donar instruccions, etc., només podíem sentir un xiuxiueig. Cada vegada que s'obria, a en Salvador li sortia el cor per la boca, com si d'allà n'hagués de venir l'indult. El veies mirar la porta obsessivament i al cap d'un moment girava el cap com si volgués amagar que n'estava pendent. 
De vegades ens varen fer sortir per preguntar-me coses, com, on l'enterrarien, etc., aquestes interrupcions eren fatals perquè en entrar jo en Salvador em preguntava ‘Què t'han dit?’ I tu, dissimulant... 

A les cinc de la matinada ja ens volien fer fora, però l'Oriol ho va aconseguir allargar. Hi havia moments que parlàvem a nivells utòpics, ell deia que si no el mataven li portéssim la guitarra, que acabaria Filosofia i estudiaria Medicina... Saps allò de parlar per parlar? A les vuit ens varen engegar de mala manera. Trucaven una i altra vegada, i nosaltres anàvem dient "un moment, un moment". No ens volíem acomiadar d'ell perquè no ho podíem fer, era impossible de dir-li adéu, era acceptar que no ens veuríem més. Ell deia ‘Aneu-vos-en, aneu-vos-en...’  I nosaltres, ‘no, no ens n'anem pas, t'esperem aquí a fora’. A la fi només li vaig dir: ‘Sigues valent i aguanta fins al final’. Ell contestà ‘Sí, maca, no pateixis’. Ni un petó fort, ni abraçada forçada, res que semblés un adéu. ‘T'esperem aquí fora’, li diguérem.

Fora de la presó ens asseguérem dins un bar. Assegudetes davant d'un cafè amb llet sense poder-hi fer res. Encara que hi havia molts companys, fou la sensació d'impotència més grossa de la meva vida: seure esperant que et diguin: ‘Miri, ja hem acabat’.

La seva caixa anava dins un furgó. Nosaltres el seguírem fins al cementiri amb un cotxe. El cementiri era totalment inundat de policies. Tot això per un mort? La Montse es va posar molt neguitosa i la vàrem deixar dintre el recinte, però sense arribar al dipòsit. Allà hi érem la Mª Carme, en Paco Caminal –company de feina de l'Oriol–, l'Oriol, en Marc Palmés, que havia entrat rere nostre amb el seu cotxe, el pare d'en Pons Llovet, que encara no sabem com va aconseguir de ficar-s'hi, i jo. Varen obrir la caixa durant un o dos minuts, que recordo com una immensitat de temps. Com un moment impressionant. Jo havia tingut ganes de dir-li coses, d'expressar-li els meus sentiments, però a la capella no havia pogut fer-ho perquè tot hauria acabat en un mar de llàgrimes. Com que ell era acabat de matar, no semblava mort i aparentava que dormia. Allò em va donar una tranquil·litat total: veure en Salvador amb aquella cara tan tranquil·la, amb els ulls tancats com si dormís... Em vaig disparar i vaig començar a parlar-hi dient-li que era un tio collonut, que l'estimava molt, que valia totes les pessetes del món, molt més que aquella gent... Era mort, però, i ells el varen matar”.