Guanys i serveis

M’expliquen que fa uns anys, molts, potser masses, quan anaves al banc o a la caixa et rebien amb cortesia i fins i tot amb afecte, et coneixen i tu coneixies i sabien quines eren les teves possibilitats i necessitats, fins i tot un cop resolt el tema que t’hi portava t’acompanyaven fins a la porta i et desitjaven un bon dia. No ens cal tota questa parafernàlia però si que els bancs -les caixes ja són mortes i enterrades en un procés a vegades forçat- t’atenguin com correspon a qualsevol servei i sobretot si en formes part d’una manera o altre com impositor o deutor. El serveis de la banca no són precisament els serveis més valorats per part de la ciutadania i aquesta valoració ha anat decreixent amb el pas del anys. Lluny, lluny són aquells dies en que per captar recursos et regalaven un llibre per Sant Jordi, o un vaixella amb coberteria inclosa, o un rellotge amb l’escut comercial de l’entitat i si tenies més sort et tocava un creuer.

El boom immobiliari, els creure’ns que nedàvem en una certa riquesa i abundància i també l’època de vaques grasses -que van aprimar-se a una velocitat més que alarmant- va fer que els bancs i caixes s’expandissin a marxes forçades, trobàvem sucursals en els llocs més recondits de la geografia del país. I naturalment anava bé, podies disposar de metàl·lic amb una certa facilitat i complementàriament ajudava a fer les gestions a la gent que vivia en lloc on no tots els serveis estaven a l’abast. I era el temps en que si anaves a buscar una hipoteca sorties amb diners per la casa, el cotxe, el sofà, el viatge de plaer, i et donava, encara, per comprar-te una mascota. Tot eren facilitats. Després aquelles facilitats es van convertir en urpes sangoneres que han arruïnat a molta gent, mentre l’estat rescatava el bancs. Els bancs responien amb desnonaments, una gran part d’ells són el fracàs col·lectiu de la mateixa banca i en part de la societat que ho ha consentit. Cap d’aquells que ens empenyia amablement a no patir i ens oferia l’oro i el moro, i augmentar la hipoteca sense garanties o ens endossava preferents ha donat al cara, s’ha  perdut, fan veure que no et coneixen quan a vas a demanar una certa carència, res. Així s’escriu la història.

Tot d’una, però, els bancs i caixes van veure que calia aprimar la seva estructura per obtenir més i més guanys. Calia desprendre’s de llast i aquest alleugeriment va ser la supressió de molts llocs de treball incentivats  generosament i el tancament de moltes sucursals sobretot aquelles que estaven en els pobles més petits i potser aïllats. També però cal dir que en les gran conurbacions urbanes també hi ha hagut un tancament força ampli. La concentració bancària, les absorcions voluntàries i /o obligades i la necessitat de guanyar més i més va fer que desapareguessin de cop i volta oficines i en alguns llocs fins el caixer habitual d’anar a treure diners.

Potser han millorat els seus beneficis però en tot cas ha estat una fracàs corporatiu, un fracàs social ja que han deixat de prestar un servei que ben segur era important per la gent del territori i ho han fet obviant que qui dipositats diners té el dret de treure’ls quan li convé.

Però a les altes direccions i també als accionistes els era ben bé igual. Dividends! Dividends!.

Els beneficis de la banca, els dels cinc principals bancs enguany han superat el 26.088 milions d’euros xifra que representa un 27 ,2 % que l’any anterior.

Els beneficis segons els experts es deuen a l’augment el tipus d’interès de banc Central Europeu per combatre d’inflació i la paupèrrima remuneració que fan els bancs dels estalvis que la majoria del personal hi té. Interès que està moltes vegades en el 0% i amb la perspectiva que potser haurem de pagar per tenir diners als bancs.

I el seus directius principals (a part de cobrar sous de fàbula) encara es queixen dels impostos que els fan pagar, uns 1200 milions. La xocolata del lloro

Però tornem al tema.

Davant la manca de possibilitats de moltes persones de nuclis de població sobretot en els àmbits de muntanya i rural per poder tenir a l’abast diners (que són seus) s’han fet múltiples gestions des de les administracions, des de pagar els espais on ubicar caixers, fins a oferir contraprestacions a qui generés possibilitat de fer arribar els diners en els llocs on no hi ha caixers, fins altres operacions que no sempre han reeixit.

Ara el govern de la Generalitat ha resolt un concurs que ha fet que dues institucions bancàries hagin guanyat el concurs per la prestació del servei. Això permetrà que en més de 500 municipis i nuclis de població hi haurà la possibilitat de disposar de diners en metàl·lic altre vegada.

Molt bé, ja era hora de que pugues reprendre o recuperar uns serveis que alguns llocs és imprescindible i que mai haurien d’haver desaparegut.

Però compte, això no serà per la generositat ni per l’altruista voluntat de servei al país i a la seva cohesió territorial, sinó que serà per un import anual de 990.920 euros. El cost del ser­vei serà com­par­tit entre el govern català i les adju­di­catàries, però no s’espe­ci­fica en quina pro­porció i naturalment coneixent els mètodes i procediments de la banca ja ens imaginem, acabarà pagant la Generalitat. És a dir tots nosaltres contribuirem a que arribin diners a llocs on avui és complicat que hi arribin.

I això no ens dol ni ens doldria perquè els impostos són per redistribuir, sinó fos que com hem dit el conjunt de la banca ha guanyat 26.088 milions d’euros…

Potser a més dels impostos que paguen hi hauria d’haver clàusules que fessin que per operar amb el territori o treballar amb l’administració estiguessin obligats a executar determinades prestació de serveis com els de l’universalització de caixers.

Ara per ara els interessos que donen al seus impostors són d’usura i a sobre els financem els serveis que haurien de prestar per responsabilitat social i empresarial. Llestos com el dimoni.

Si per comptes de 26 en fossin 25 i amb aquets paguessin el servei de caixers,  deixarien de viure tant bé com ara?.