Hem de triar escola

Ha arribat el temps de les preinscripcions escolars i les famílies amb nens en edat escolar (poques, massa poques) es veuen assetjades per articles i guies per poder fer una tria precisa i exacta del centre escolar ideal per al seu plançó. Jo no ho faré. Crec que encara no ho he fet. Fa anys, vam pensar en la importància de la implicació dels pares en aquest assumpte i després vam reflexionar sobre com pot haver dissonàncies entre el món ideal escolar i el món del màrqueting educatiu.

Ara el tema està igual de calent o pitjor. Alguns ens diuen que no hi ha escoles bones o dolentes, només escoles que encaixaran millor o pitjor amb el nostre nen o nena. Una afirmació rotunda que deixa la meva feina en un llimb. Suposo que tampoc seré un bon o mal professor sinó només un individu que encaixa millor o pitjor amb el cervell -o les emocions, qui sap!- dels alumnes. Una afirmació que supura aigua de roses i que mereix una revisió. Em permetré fer també tres afirmacions rotundes. Una escola d’alta complexitat amb una gran rotació de personal docent i amb moltes baixes durant el curs que no es poden cobrir, no és ni bona ni dolenta, és ineficaç per culpa del sistema establert. Una escola que, per ideologia, ens diu que no hem d’exigir coneixements tampoc no és ni bona ni dolenta, és un parc d’atraccions (expressió afortunada que manllevo de Gregorio Luri). Una escola que, per convicció o per pressió ambiental, ha deixat tot l’esforç educatiu als ordinadors, al Google i a les aplicacions, efectivament no és ni bona ni dolenta, ha deixat d’existir, ha delegat la seva funció principal i ara és només un recinte.

A veure, que si l’escola se’ns presenta com un espai plaent on el meu fill hi va a gaudir d’experiències, potser que sospitem alguna cosa. D’entrada que, en algun moment, aquest hidromassatge emocional i cognitiu s’acabarà i tindrem un adolescent o un jove topant de cop amb la realitat. I no sé la vostra, però la meva realitat, que no és gens dolenta, em demana matinar, pencar, tornar a matinar quan no em ve de gust, canviar l’aixeta del lavabo en diumenge… (Per cert, que venint de l’escola tradicional en què no “apreníem a aprendre” no sé com ho vaig aconseguir). Em jugo euros que quan apuntis el teu nen o nena a futbol, s’ho passarà bé, però pencarà, tornarà cansat i necessitarà una dutxa. Quan l’apuntis a piano, li caldrà practicar i us demanaran -de manera molt natural- que practiqui cada dia una bona estona -i si no, no hi haurà pianista-. Ningú s’adaptara a ell o a ella. Què fort, no?

Vaja, només ho dic perquè ara que hem de triar escola no ens posem excessivament angèlics. No mirem tant si les taules permeten agrupacions o estan disposades en fileres; no cal que les visitem com si haguessin de passar una ITV. Com en una obra d’art, que només s’acaba a l’ull de l’espectador, qualsevol escola només es completa a casa. Si a casa ens posem en mode “clients” no trobarem l’escola que busquem mai. Si et preocupa l’escola dels teus fills, implica-t’hi. Si no entens els mètodes, pregunta. Si voldries una extraescolar d’escacs, proposa-la, munta-la, va, ja vas tard! Si som part de la comunitat educativa i ens sentim part de l’escola, qualsevol escola serà bona.