Embolica que fa fort

Per si no en teníem prou amb les eleccions basques i europees que emboiren aquesta primavera-estiu, la fragmentació dels tres blocs polítics tradicionals (dreta, esquerra i centre) i la més que evident agonia d’algunes de les opcions resultants, han generat una governabilitat poc unitària que es tradueix, un dia sí i l’altre també, en una discrepància més o menys interna, un escàndol que els diaris contraris al responsable magnifiquen tant com poden mentre els afins, ho minimitzen, quan no en passen olímpicament, o una aixecada de catifa d’alguna malifeta de fa uns anys amb noves informacions cridaneres. Oi que no cal que posi cap exemple? Fets, informacions i reflexions que no paren de sorprendre al ciutadà i, si aquest és mínimament conscient, de convertir-lo en un Hamlet de la política que pot acabar deixant-se dur pels instints més primaris.

Les tramitacions a nivell nacional de la llei d’amnistia i del pressupost de l’estat i, a nivell català, del pressupost del govern de Pere Aragonès han seguit en aquesta mateixa línia durant la setmana. Amb la diferència que la primera sembla haver aconseguit els objectius tot i la més que previsible aturada de dos mesos durant els que dormirà a les taules del Senat, mentre els altres dos tràmits han estat retirats per part dels respectius governs amb, en principi, la pròrroga dels del 2023 anunciada per Pedro Sánchez que ha de permetre seguir fent funcionar la maquinària administrativa, i la retirada del català, transferint-ne la responsabilitat al govern que surti de les properes eleccions del 12 de maig. Unes eleccions que, a casa nostra, poden acabar embolicant més la troca. Sobretot si tenim en compte que ERC i Junts -aparentment- han desenterrat les destrals de guerra amb el tema de la candidatura del president Puigdemont, mentre el PSC-PSOE s’ho mira, expectant, des de fora del ring, conscient del que la baralla nacionalista suposa per les seves aspiracions. Convertir-se en actor imprescindible del sainet final.

Perquè, si fem cas de les darreres enquestes, el dia 12 de maig, l’embolic acabaria amb 39 diputats socialistes, 33 diputats de Junts, 30 diputats de ERC i 33 diputats del que podríem definir com “grup mixt”, segregat en un subgrup de 20 diputats (11 de VOX i 9 del PP) “conservadors” i un altre de 13 diputats (8 de les CUP i 5 dels Comuns) “progressistes”. Si això no és un embolic, que vingui algú i que ho expliqui.

Perquè, si partim de la base de poder aconseguir una majoria absoluta de 68 diputats al preu que sigui, és evident que el plat únic no és possible. Que els cigrons amb botifarra només poden sortir de la combinació del PSC-PSOE amb un dels llegums acompanyants (Junts o ERC), o -opció que posa els pèls de punta a tot el nacionalisme- amb el PP. Tres opcions a quina més kafkiana si tenim en compte que, per damunt de tot plegat planen, per un costat, l’estabilitat somniada del govern de Madrid  (avui per avui “casat” amb Sumar i, pel que sembla, sense cap intenció de separar-se) i per l’altre, la unió -igualment somniada- del nacionalisme català en el seu camí cap a l’autodeterminació.

Però la cosa no acaba aquí. El plat es pot convertir també en una escudella barrejada (difícil però no impossible) que associï els 63 diputats nacionalistes, ja sigui amb els 8 de les CUP, els 5 dels comuns o, posats a somniar, amb tots dos plegats. Unes opcions que, en el fons, no farien altra cosa que reproduir al Parc de la Ciutadella allò que els dos partits catalans estan fent a la madrilenya Carrera de San Jerónimo. Fer-se valer. Però que dificultarien els escenaris possibles en dur al primer pla la possible candidatura de Carles Puigdemont a revalidar la seva presidència catalana tot abandonant Brussel·les.

I, enmig d’aquest maremàgnum, els ciutadans catalans hauran de decidir quina és la seva opció. Perquè serà la seva tria, junt amb els esdeveniments que es produeixin al País Basc i a Europa -on l’onada ultraconservadora sembla que cada cop té més força- qui determinarà el futur. Just unes setmanes després que Putin ens hagi emmirallat, demostrant quan fàcil és elegir i ser elegit en una dictadura.