Elogi a les madones de Can Llopart de les Alzines

Amb Les 21 madones de Can Llopart de les Alzines. Crònica d’una masia i d’un temps, llibre publicat en dos volums, la seva autora, Elisabet Font i Monserrat (Sant Sadurní d’Anoia, 1967), ha escrit la història de la seva família per part de mare a través de les seves madones d’ençà que es va posar la primera pedra a la casa i a la nissaga: «Els Llopart són un llinatge que ve d’antic, lligat a la història del castell de Subirats (...) Can Llopart de les Alzines, una masia documentada des de finals del segle XV, en aquell temps sufragània de Sant Benet d’Espiells, parròquia de Santa Maria de Monistrol d’Anoia, terme de Subirats, bisbat de Barcelona, és una de les més antigues pairalies sadurninenques. Amb dues nissagues, els Llopart i els Monserrat».       

La gran Història, que escric amb majúscula per elevar-ne la significança universal, és un mosaic compost d’històries particulars que no sabem fins que no són explicades més enllà de l’àmbit familiar a través de la memòria oral, escrita i, d’ençà el dos darrers segles, també visual per mitjà de les fotografies. I ben singular resulta, i sens dubte és de justícia, si les històries particulars són narrades a través de les dones de la família. Pel seu valor social, cultural i moral, cal destacar el relleu humà que a través del relat d’Elisabet Font i Monserrat van prenent les 21 madones de Can Llopart de les Alzines, començant per aquella primera Lloparda, de la qual no se’n sap el nom, i acabant amb la darrera madona, Marta Bardella, que va morir l’any 2014.

Elisabet Font i Montserrat, neboda de l’actual propietari de la masia: Sadurní Monserrat Gassó, ha escrit de manera novel·lada la història de la casa ancestral a través de les seves mestresses. L’arbre genealògic dels Llopart, seguit dels Monserrat, ens informa del llarg recorregut d’una família en els darrers cinc-cents anys de la història en aquest indret de l’Alt Penedès tan lligat a les feines de la pagesia i, sobretot, a la viticultura, font de l’economia familiar. Les dades hi són molt precises: Elisabet Font i Monserrat ha consultat arxius i ha reproduït documents que ara són de valor històric també d’un temps i d’un país: actes notarials, testaments, factures i anotacions personals dels treballs al camp, a la vinya i les veremes, escrites pels diferents amos de Can Llopart de les Alzines, sempre sostinguts pel tremp de les madones de la casa, parint i criant els fills i tenint cura dels avis de la família en condicions molt dures: la vida a pagès sempre ho és, i més en una masia aïllada. Però les 21 madones, totes casades amb els hereus llevat d’una pubilla, van portar la casa amb saviesa domèstica i perspectiva comunitària, i llegant d’una madona a l’altra receptes de cuina i conserves de rebost, així com la destresa en la confecció amb herbes de remeis casolans que salvaven vides, tal com es llegeix a les pàgines de la crònica de la masia, amb traça literària la seva autora ens fa entrar en l’atmosfera que es vivia dins d’aquelles parets.

Però hi ha més: tota la història de Catalunya dels últims cinc segles passa per la crònica de la masia de Can Llopart de les Alzines. Els primers capítols del llibre, que donen fe de la vida rural de segles enrere, es llegeixen com una novel·la d’èpoques reculades; i, per proximitat amb la nostra pròpia biografia, ja en el segon volum s’hi reconeixen episodis de gran dramatisme, com la plaga de la fil·loxera que van patir els nostres besavis, el problema rabassaire, quan treballar la terra poc donava per a ningú, i s’hi reviu amb colors de tragèdia la memòria de la Guerra Civil i, encara, se’ns posa davant dels ulls el fosc, sinistre franquisme que, finalment, amb la mort del dictador, va donar pas a la democràcia. Mentrestant elles, les madones de Can Llopart de les Alzines, sempre van ser al seu lloc, sempre es van constituir en el pal de paller de la família ja des d’aquells temps feréstecs en què s’havia de fer el sabó per rentar la roba amb aigua gelada, o conservar les carns i altres aliments amb sal o amb oli. A través d’elles i els seus caràcters, és explicada tota una cultura de l’aprofitament, com també a través de les madones hi llegim la solidesa del nostre tarannà col·lectiu tan treballador, així com hi apreciem la cultura de base, el patrimoni imprescindible per a la vida de l’ànima que tan bé es recull en la literatura popular: cançons de bressol, contes i rondalles, endevinalles i receptes, tradicions religioses i seculars, històries i episodis antics passats de pares a fills, tot expressat amb la vivesa de la nostra llengua, l’anima de la nostra identitat que els descendents volem preservar com a la pròpia vida.

Amb imaginació trenada d’elements reals esdevinguts simbòlics en el text com ara les llibretes i documents guardats en una antiga caixa de núvia, Elisabet Font i Monserrat ha cosit un relat amb dades per a la història general que, al mateix temps, és un elogi a la història personal de les dones de la seva família, que, per extensió, és també un homenatge a les dones en el seu conjunt: mestresses, minyones, pageses, pastores, remeieres, llevadores, sanadores, modistes, brodadores, esporgadores, collidores, mocaderes, venedores de mercat, botigueres, artesanes, pastisseres, monges, mestres, treballadores tèxtils... i tants papers de l’auca com es vulguin anotar a la llista, ja que les dones els han interpretat i els interpretem tots, també el paper d’investigadores, cronistes i escriptores com la mateixa Elisabet Font i Monserrat a l’hora d’acarar l’escriptura d’aquesta obra monumental: una obra cridada a ser de referència en el seu camp, també per haver tingut cura del llenguatge, per haver recuperat com qui cull préssecs d’un en un i els posa amb delicadesa en un cistell, expressions genuïnes del parlar penedesenc que, en el cas de qui escriu aquest article, li retorna la veu de la mare, nascuda a Can Benet de la Prua, una petita població agregada a Sant Sadurní d’Anoia i a no gaire distància geogràfica de Can Llopart de les Alzines.

Amb la lectura de les memòries familiars d’Elisabet Font i Monserrat he recuperat dades, records i anècdotes de la meva pròpia història familiar per via materna, però també paterna, ja que el pare era fill de Sant Jaume Sesoliveres. A través d’aquesta narració de més de vuit-centes pàgines he tornat a visualitzar els indrets que tant van trepitjar les madones de Can Llopart de les Alzines com les madones de la meva família, que tanta importància atorgava al nom de la casa que donava fe de l’honorabilitat dels seus habitants, i al cognom que jo porto afegit amb un guió al cognom patern en homenatge precisament a la mare.

En quins moments de les seves biografies es van creuar les nostres madones no ho podem saber, però les podem imaginar vestides de diumenge en el moment de saludar-se en ocasió d’un casament, d’un bateig, d’un enterrament o d’una missa de Festa Major a l’església de Santa Maria de Monistrol, o fins i tot jo mateixa potser hi vaig ser ben a prop, de la penúltima madona de Can Llopart, Isabel Gassó, amb motiu d’un ofici de Nadal o de Setmana Santa asseguda en els bancs de les dones –era així abans del Concili Vaticà II-, tot mirant entotsolada les imatges dels frescos amb aires moderns, obra de mossèn Gost, que entre els anys 1958-59 va fer pintar sobre les parets d’un blanc immaculat, Joan Escala Mitjans, aquell mossèn extravertit i apassionat de la seva feina com a capellà que anava de visita d’un poble a l’altre amb la seva vespa.

Molts dels personatges secundaris dels últims vuitanta anys que apareixen a les pàgines de Les 21 madones de Can Llopart de les Alzines, d’Elisabet Font i Monserrat, publicat per LlopArt edicions, no només em són familiars sinó que em són família. De més lluny o de més a prop sempre és així: quan escrivim unes memòries, aquestes acaben sent un entranyable retrat de família perquè ningú no es pot explicar a si mateix sense parlar dels pares, avis, germans, oncles, parents, veïns, amics, companys d’escola o de feina. És per aquest motiu que al final de llibre l’autora dona les gràcies a tanta gent a la qual ha consultat dades durant l’elaboració del llibre i regracia les prologuistes dels dos volums: Rosa Vendrell Miret i Maite Esteve. I és que cròniques i memòries acaben sent un preciós, estimable retrat de grup, i en el cas de les memòries d’una masia de la rellevància de Can Llopart de les Alzines, acaben sent l’exposició d’un centre neuràlgic en el mapa de la vida col·lectiva, una fita històrica, monumental, geogràfica i humana en un indret vitivinícola de l’Alt Penedès situat entre Sant Sadurní d’Anoia i Sant Llorenç d’Hortons, sota la senyorívola vigilància del castell de Subirats que des de la seva finestra van veure les 21 madones de Can Llopart de les Alzines de les quals, en el seu llibre, Elisabet Font i Monserrat en fa memòria viva.