Un net, un avi i el Nadal de cada dia

Amb Un net i un avi. Vuitanta dies junts (Stonberg Editorial), en F. Xavier Simarro acosta als lectors una sèrie de proses que, escrites amb un gran lirisme, contenen les vivències i les reflexions d’un avi durant vuitanta dies no consecutius en el temps, ja que el nen ara té tres anys.

Aquests vuitanta dies, com els de la volta al món de Jules Verne que cada dia portava una aventura, són la crònica de vuitanta moments cimals, significatius, d’una trajectòria en la relació entre avi i net que, a ulls de la fe, es converteixen en la viva contemplació del misteri de Nadal enmig de la vida quotidiana. I és que el misteri de Nadal va més enllà d’una data assenyalada en el calendari litúrgic, o d’una alegre, bonica celebració profana que uneix la família al voltant d’una taula ben parada: és el recordatori de la sacralitat de la vida en la figura del Nen, immens en la seva divinitat, i alhora tan vulnerable en la seva condició humana.     

Encarnacions del futur, els fills i els nets són la manifestació de la vida humana en el seu estadi més pur. En F. Xavier Simarro, mestre d’educació especial, es troba amb el naixement del seu primer net, en Biel, que arriba al món a les 30 setmanes i només pesa 950 grams. És un infant d’una gran prematuritat que porta aparellada una gran vulnerabilitat. El nen té al davant un llarg camí, la seva fragilitat és més gran que la dels altres nadons. Cada avenç, tan costós per a en Biel, es convertirà, doncs, en un moment heroic en la seva biografia cap a la desitjada normalitat. A dinou mesos, el petit necessitarà un suport mecànic per aprendre a sostenir-se dret. L’infant creix a la seva manera, que no és la dels altres nens. L’avi, que com la resta de la família ha hagut d’assimilar la diferència de condicions del nen, ha posat el seu cor, la seva intel·ligència i la seva esperança en mans de Déu quan s’interroga i es contesta a ell mateix a través de la fe: «Podries ser normal? Ho penso, no puc evitar-ho. Em diries: avi, deixa de posar-me condicions. Jesús va decebre molta gent a la creu. Gent que no veia realment qui era. Hauré de canviar d’ulleres, les de dins. Potser et veuré amb més claredat, petitó meu». Veure amb la llum de l’ànima, vet aquí. Veure qui som de debò cadascú més enllà de les nostres condicions humanes.

Quan en els seus avenços el nen aprèn a saludar i a llançar petons a les dependentes de les botigues del barri, quina festa: «Som els avis d’en Biel quan entrem en aquests comerços. Un títol magnífic!». L’evolució d’en Biel es va fent a ritme lent, les paraules costen d’instal·lar-se, finalment s’aprenen per repetició i la gran fita per a l’avi es dona quan el net li diu avi. El camí d’aprenentatge d’en Biel es dilata més en el temps en comparació al dels altres infants de la seva edat, però la seva condició d’extrema vulnerabilitat ha desvetllat un amor que, en la seva transparència i innocència, fa de mirall rotund, intens, de la fragilitat de la vida i inspira una gran tendresa, ble tan principal en la trena dels afectes que lliga les persones.

Amb la llum de l’ànima, en la persona d’en Biel, com en la dels nostres petits, podem veure la imatge del cel en un gra de sorra, com de manera poètica va escriure William Blake. Amb la llum de l’ànima podem viure el misteri del Nadal en la vida de cada dia.