El silenci basc

Perquè les enquestes que apareixen a les pàgines dels diaris i als programes radiofònics i televisius, evidencien una situació que, similar com és a la que els catalans haurem d’afrontar -amb un govern central reticent al poder de les autonomies històriques i un nacionalisme que aspira a créixer- hauria d’aixecar les mateixes alarmes que, dia sí dia també, dispara la realitat catalana. Perquè, vist des de la fredor de les xifres que resulten de les enquestes que es fan, no sembla que la diferència que podria haver marcat l’entrada en joc del president Puigdemont, renunciant al seu exili europeu malgrat la més que evident amenaça del sistema politico-judicial espanyol cap a la seva persona i el seu entorn, sigui a hores d’ara, significativa i pugui marcar un canvi de rumb en el panorama català.

I és que en ambdues enquestes electorals es perfilen sengles grups de 3 partits dominants. Dos nacionalistes i un estatal, que coincideix en el PSOE. Però amb unes diferències importants. A Euskadi, els dos partits nacionalistes (Bildu i PNB) recullen pràcticament un terç dels vots (34%) cadascun, mentre el PSE-PSOE es queda amb un 14% que el fa pràcticament imprescindible per governar si no es pacta -tot i la dificultat més que evident- un front nacionalista entre els dos partits guanyadors. Però hauríem de tenir en compte la dada no explicitada de que el PNB ve d’un 39% a les passades eleccions -i per tant, està en baixada- mentre Bildu ve d’un 27% i, per tant, evoluciona a l’ascens. Fets que segurament condicionaran les seves respostes a les propostes de pacte. A Catalunya, per contra, el triangle de guanyadors s’inverteix. Les forces nacionalistes queden a la banda baixa de la figura (29 escons per Junts i 26 per ERC), mentre el PSC-PSOE s’enfila fins al vèrtex superior, amb 41 escons, desfent el quasi triple empat resultant de les eleccions de 2021, amb 33 escons cadascun dels tres grups, convertint-se així en necessari i quasi podríem dir que imprescindible, per qualsevol pacte de govern que aspiri a una majoria absoluta.

Pot raure en aquesta diferència la raó del “silenci basc”? La por espanyola a publicitar una situació que demostri que els nacionalismes poden acabar essent una ideologia perillosa pels plantejaments més globals? Un silenci que, recordem, ja va tenir una primera expressió en les eleccions gallegues del 18 de febrer d’aquest any, quan vàrem assistir a la pujada dels nacionalismes en aquella regió (6 escons més pel BNG i 1 nou de trinca per Democràcia Ourensana) a expenses de la baixada dels partits nacionals.

Perquè, no ens enganyem, la debilitat de l’actual govern de coalició espanyol està fent evident la força que poden arribar a tenir els partits d’àmbit no estatal que superen el percentatge mínim que marca la llei i aconsegueixen escons a les Cortes Generales. Ja fa dies que assistim a exigències creuades i complementàries per part de Catalunya i Euskadi que podrien perfectament està pactades des de l’ombra. Si Catalunya reclama un pacte fiscal similar al que ja tenen els bascs mentre Euskadi reclama el traspàs d’altres serveis com la gestió, també directa, dels fons europeus, es podria pensar en un “pressing” orquestrat al que es podrien incorporar, quan la situació política ho permeti, altres comunitats amb peticions ja formulades com l’ensenyament del català i en català al regne de València i les illes Balears, o que es descobreixin i impulsin en altres comunitats.

La pregunta del milió, però, segueix essent si el model actual d’estat amb que funcionem, pot atendre aquestes noves necessitats de forma discriminada i diferent, o si ha de buscar una via per que els ciutadans es sentin cada cop menys discriminats en funció del lloc on viuen i més propers a la resta de ciutadans que comparteix DNI amb ells.

De moment, però, enfront aquesta pregunta cabdal.... Silenci.