Assajar Pasolini

He tornat a veure L’evangeli segons Sant Mateu aquest passat dijous Sant, al temps que he llegit Les cendres de Pasolini (Lleonard Muntaner, Editor). Prenent com a inspiració el títol d’una obra del mateix Pier Paolo Pasolini: Les cendres de Gramsci, es tracta d’un assaig creatiu i heterogeni escrit per Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984), on l’autor hi combina en un banquet per al pensament la reflexió, la poesia, l’article i el conte per conformar la petja de Pier Paolo Pasolini (1922 – 1975) que es reflecteix en la literatura catalana, així com hi mostra la relació que hi va tenir d’ençà el primer contacte amb Carles Cardó, quan van dur a terme l’encara massa desconeguda antologia de poesia catalana, publicada l’any 1947 en furlà, llengua materna de Pasolini i llengua amb la qual aquest escriptor i director de cinema va escriure els seus primers llibres de poemes.

L’evangeli segons Sant Mateu, de Pier Paolo Pasolini, és de l’any 1964. La primera vegada que vaig veure aquest film, possiblement al Publi o potser en alguna altra sala d’art i assaig, era molt jove i segurament encara no estava prou formada per entendre-la com ara en tota la seva dimensió cultural i espiritual, si bé en realitat no ho acabem d’estar mai, formats, ja que justament la mateixa vida ho és, un aprenentatge, un assaig, un anar obrint camins de descoberta. Sí que coneixia força bé els evangelis, i l’evangeli de Mateu és el més precís a l’hora de narrar una de les més belles històries que s’han explicat mai, que acaba malament o bé, segons es miri i segons la fe. Pier Paolo Pasolini, comunista, va triar l’evangeli de Mateu per explicar la història de Jesús. No és contradictori: és coherent amb el desig de redempció de la humanitat caiguda des de bon començament, si bé a Pasolini per proximitat li feia mal l’escandalosa corrupció social i política a la Itàlia de la seva època, malura que en general, però, afecta sobretot a l’esperit que ha dut sempre als grans homes i dones de la història a denunciar-la i que sempre porta aparellat un preu molt alt: Jesús hi va deixar la vida, però també Joan el Baptista, i Pasolini mateix.

Pier Paolo Pasolini va ser assassinat amb violència a la platja d’Ostia el 2 de novembre de 1975. Aquesta mort d’una cruesa extrema ‘parla’ des de molts angles. Hi ha qui ha atribuït aquest crim a la seva vida sexual amb ragazzi di vita, hi ha qui ha sospitat, i dit, que van ser els ‘poders’ corromputs de la societat italiana dels anys seixanta i primers setanta del segle XX amb els quals Pasolini es va enfrontar des del seu vessant com a intel·lectual. Com sigui, és la ‘passió’ l’agent generador que va conduir la seva vida, la ‘passió’ com la força que el fa tan gran com a creador pròdig tant com el foc vital que el va dur a cremar-se en vida. A través dels seus treballs hi veiem una filosofia no pas de mesura sinó més aviat de desmesura, més dionisíaca que apol·línia.

La figura real de Pier Paolo Passolini és humanament prou rellevant com per haver atret l’atenció d’un poeta de l’energia vital de Jaume C. Pons Alorda, ja des de molt jove, tal com ho explica en el seu text, fins arribar al moment present, en què, amb gosadia intel·lectual, ha acarat un assaig d’idees i d’escriptura gens convencional com és Les cendres de Pasolini. I és que sobre la figura real de Pasolini s’hi eleva la figura arquetípica de l’heroi: un Prometeu del segle XX, si ens atenem als nostres antecedents grecs, però sempre amb la mirada posada en la cultura judeocristiana que és en la base de tota l’obra de Passolini, tan l’escrita com la fílmica.

Tal com a través de l’obra veig Pasolini, culpa i redempció són sempre presents en la seva vida i obra, sense renunciar a la llum d’aquells instants en què la vida, malgrat tot, es mostra pura. D’aquí ve el desig –carnal i espiritual- mai no sadollat: la llum d’aquest món se li mostrava esquiva a la seva consciència afuada i preclara, o profètica, tal com la veu Pons Alorda. Aquest capteniment interior es manifesta en el seu rostre sempre abocat cap endins i tan trist: un rostre solcat d’una melancolia profunda, avivada només a través del conreu de l’art, la literatura i l’activisme social. Desig i creació, moviments de l’ànima tan subversius en un univers en què la matèria i l’egoisme l’obscureixen, són el cordó umbilical que va lligar Pasolini a la vida que li va ser escapçada d’una forma tan vil, però és que el món en conté tones, de vilesa. És així com tan llavors com ara, hàgim de parlar d’apocalipsis sense perdre l’esperança, com ell, en la conversió.