La tanda de penals

Amb un pròleg on l’afecció basca va donar una gran lliçó substituint els xiulets i insults (més o menys racistes) habituals en aquesta mena de competicions esportives, pel seu himne “Goazen Athletic” que va equiparar-se amb la música oficial del himne nacional espanyol que donava la benvinguda al rei Felip VI.

El primer gol, el del Mallorca, va fer témer als bascs alguna conxorxa que els evités trencar els quaranta anys de sequera copera, però la seva persistència va demostrar que si algú mereixia guanyar aquell partit, eren ells. Encara que el gol de la segona part fos insuficient per aconseguir aixecar la copa al final del temps reglamentari. Caldria lluitar una pròrroga -amb el fantasma de la perduda el 1977 i justament en una final de la Copa del Rei- i enfrontar-se a allò que diferencia al futbol de la política. L’existència d’un mecanisme decisiu i inapel·lable – els penals- que evita que el partit es clogui sense un guanyador. I aquí és on la fe i la voluntat dels bascos va aconseguir el seu objectiu. Guanyar el partit i endur-se la Copa.

La similitud amb les eleccions basques comença amb el pròleg de la seva campanya electoral. Amb el fet que els partits nacionalistes hagin renunciat a entrar en el soroll mediàtic que tant agrada als mitjans de comunicació espanyols, tot i mantenir-se el país immers en la batalla de l’amnistia arran de les futures eleccions catalanes i el repte personal de Puigdemont a l’aparell de l’estat. D’aquí que en comptes d’entrar en desqualificacions dels rivals, PNB i Bildu hagin renunciat, de moment, a tot el que no sigui defensar el seu ideari, explicar els seus programes i presentar els seus candidats. Per cert, prou joves i desconeguts fora d’Euskadi com per fer evident la voluntat basca d’obrir un nou període de la seva vida política com a nació, que deixi enrere tot el que solem evocar quan parlem d’aquella terra.

El partit, però, ja ha començat. I aquell “empat tècnic” al 34% de possibles votants de Bildu i PNB que apuntava la setmana passada, sembla que es manté i, per tant, sembla augurar un carreró sense massa sortida al final del partit. Una situació que, futbolísticament, arreglaríem amb una pròrroga que podria tenir el seu símil polític en la formació d’un govern de coalició més o menys minoritari que esperés a la solució de l’enigma català i europeu per plantejar la seva solució definitiva que, probablement, passaria per unes noves eleccions autonòmiques o per apuntar-se al referèndum si els catalans aconseguissin tirar endavant la seva proposta recentment tornada a posar damunt la taula.

Perquè, el que està clar és que el nostre ordre constitucional no té previst res que s’acosti al concepte que explicita la tanda de penals. Donar per guanyadora a una de les opcions sense possibilitat de repetir el partit o demanar una pròrroga més llarga.

I, justament, la situació política de l’estat espanyol podria ser un exemple que evidenciés la necessitat de buscar aquesta solució definitiva. Ja fos la segona volta electoral de la política francesa o la prescripció d’un govern de coalició en cas d’empat que incapaciti governs estables. Perquè la dicotomia Congrés/Senat que estem vivint, la guerra particular que sembla voler declarar i imposar una part de la judicatura espanyola o la pròpia rivalitat més o menys ferotge entre partits que, a priori, podríem considerar com afins, no sembla que pugui permetre una estabilitat política suficient per fer avançar al país. Com els partits de futbol que, a força de baralles entre afeccions, insults racistes als contraris, assetjaments sexuals a les jugadores, escàndols financers i entrebancades en fitxatges, acaben evidenciant un submón gens exemplar al que ningú treu targeta. Ni tan sols groga.