Directors d’institut. Una fauna sorprenent

No és la primera notícia, aquesta  de l’Intermunicipal de Sant Sadurní d’Anoia, que posa de manifest el malestar profund que són capaços de generar alguns equips directius en la seva comunitat educativa. En altres casos han estat les famílies les que s’han manifestat en contra dels mètodes de l’escola en qüestió. El factor comú d’aquesta nova conflictivitat és la pèrdua del sentit de comunitat: una escola que funcioni ha de poder articular les demandes i les aspiracions d’alumnes, professorat i famílies. Cal que tingui canals efectius de participació, escolta i resolució de conflictes que portin a un sentit de pertinença, a una identificació amb el projecte educatiu perquè es percep com a propi de tots els implicats. En contra d’aquest tarannà essencialment comunitari, el decret de direccions -i la dinàmica pròpia generada a les escoles concertades- ens porten cada cop més a escoles dirigides en un sentit gerencial, burocràtic o directament messiànic.

He conegut uns quants directors en aquests darrers trenta anys. En general, els millors han estat els qui han sabut aportar tranquil·litat, dosis de sentit comú o de suport quan ha estat necessari i un tracte diplomàtic amb tots els estaments implicats. Els millors eren perfils conciliadors, capaços de seure i parlar amb tothom, gens impositius. Per què considero que han estat els millors? El que jo he vist és que aquest tipus de persones no provoquen conflictes ni tampoc els alimenten. La primera errada que comet un director és presentar-se al claustre amb túnica de líder. No és el paper que li toca. El lideratge es guanya i té moltes facetes. Dins d’un equip de mestres ja hi ha lideratges, sobretot si els equips són mínimament estables. Un director intel·ligent reconeix aquests lideratges i els suma, els dona camp per córrer. És un mal punt de partida presentar-se davant un conjunt de persones madures, amb un alt nivell d’estudis, experimentades i que valoren la seva feina com a líder espiritual que els portarà a una Ítaca pedagògica. Però això és justament el que s’observa darrerament.

No es necessita aquest perfil de director estrella. No cal. Infantilitza els membres del claustre convertint les seves reunions en un diktat. Falta al respecte a la feina dels educadors -i en aquest ofici és complicat separar-la de la seva persona- quan imposa una metodologia o unes decisions que no haurien de ser seves. El revolucionari que canviarà l’educació i portarà la llum de la innovació en cap cas hauria de ser el director amb el suport del departament. Recorda massa aquelles sigles mexicanes del Partido Revolucionario Institucional. Hi ha coses que, alhora, no poden ser. Revolucionar i dirigir des d’un càrrec oficial sembla destinat al fracàs d’entrada, massa contradictori.

Ni un institut és un departament de la conselleria, ni un col·legi concertat és una empresa. Quan s’implanten mètodes de gestió empresarial inevitablement s’implanten també els vicis i defectes de la gestió empresarial. Un concepte de rendiment, de vegades desenfocat, amiguismes, endollismes, connivències amb empreses alienes o amb òrgans governamentals, pressions absurdes, visió clientelar… A tot això resulta que per primer cop, hi ha hagut més places en oferta pública que sol·licituds per a les oposicions en la meitat de les especialitats ofertades. Cada cop menys gent vol dedicar-se a ensenyar. Tindrà alguna cosa a veure-hi tot això?