Les llistes i un cert papanatisme

Un cop constatat el fracàs del projecte de pressupostos de la Generalitat per l’any 24 i palesada la incapacitat del govern de trobar els suficients suports el camí cap a les eleccions estava més que cantat. El President fent ús de la seva potestat, va acabar amb l’agonia d’aquesta legislatura, i les va convocar pel 12 de maig.

I quan es convoquen eleccions comencen a funcionar les maquinàries dels partits, per una banda el disseny de les estratègies i el comitè de “savis” elaboren els missatges i consignes que s’han d’anar llençant cada dia, uns altres estudien cada dia els tracking electorals i van modulant respostes i missatges i encara hi ha els de la logística que s’esforcen per fer els passos necessaris i imprescindibles per presentar-se. I un dels primers passos és confeccionar les llistes electorals. Trobar aquelles persones que ens representaran al Parlament i que provenen de les diferents opcions polítiques que obtinguin representació.

I en aquest sentit vagi per endavant que conec i comprenc l’enorme dificultat d’elaborar una llista electoral. Et falten llocs i et sobren noms. No tothom hi cap i cal mesurar i maniobrar amb delicadesa les incorporacions i les baixes. No és fàcil ni tampoc agradós tancar portes. Però encara que sigui en la solitud del moment, cal fer-ho.

I també cal dir per endavant que cal agrair i reconèixer la disposició i voluntat  de servei a gairebé tots els que es presenten, les seves capacitats polítiques, la trajectòria i el pes polític que poden tenir serà mesurat per les urnes i també i volem creure que en base a aquets mèrits seran escollits o no.

Però a l’hora de fer les llistes, a més de tenir em compte aquests mèrits (per dir-ho d’alguna manera), calen més criteris: Oportunitat política, coherència estratègica, possibilitats, pluralitat, recolzament del territori, percepció que pot tenir el votant davant el candidat, en fi múltiples variants que fan que la dificultat d’acontentar a tothom sigui gairebé impossible.

Però hi ha també una evidencia que cal manifestar: a la llistes electorals s’hi va perquè es vol -quan et conviden a formar-ne part o quan t’ofereixes a fer-ho-. Es pot apel·lar a la responsabilitat, a servir el país, el compromís amb el govern o amb el proïsme i no es parlarà tant d’una certa ambició de poder, que també hi és, de vanagloriar-se de que comptin amb tu i també de la injecció d’autoestima que pot significar d’estar entre els escollits -no tots ho seran al final- per l’alta missió de representar la ciutadania i servir el país amb noblesa i honestedat... i bla, bla, bla... I pel camí es quedaran els que no han sigut cridats, o essent cridats, al final no seran els escollit i això genera també sensació d’injustícia per alguns, amargor i mala llet per altres i indiferència també. Les aspiracions i la realitat a voltes no tenen res a veure i no interseccionen malgrat ens dolgui.

Les llistes no són fàcils de confegir cal filar prim, buscar el personal adequat, pensar en governar però també en opositar si cal -que no agrada a ningú-. A l’oposició fa fred, molt-. Cal equilibrar les tendències del partit, cal garantir la paritat, cal, cal...., cal comptar amb els interessos a curt, a mitjà i a llarg termini, cal situar-los ordenadament i aquí també hi ha grinyols masses vegades les posicions es juguen amb tants factors que, a vegades, les llistes són més un mal de cap que el gaudi de buscar els que acompanyaran els/les caps de llista en l’aventura. Cirurgia fina, vaja.

Les llistes es fan o es desfan a base d’això de les “primàries”, o bé per una comissió de notables que afina les candidatures que arriben dels diversos territoris i de les sectorials del partits. O directament pel cap de llista o bé pels dirigent el partits. I en el cocktail si es troba alguna novetat popular doncs perfecte, els independents són ben rebuts.

Aquí la novetat d’ara -n’hi ha d’altres però no tenen la lluentor d’ell-, és el sr. Tomàs Molina, meteoròleg en cap de TV3 que anirà a les llistes d’ERC a Europa i diem novetat popular perquè és una persona coneguda, reconeguda i que ha entrat al menjador de casa moltes vegades. Ara bé això no és suficient perquè la gent el voti. Caldrà saber que defensarà i com ho farà. Buscar candidats d’aquest, anomenats, mediàtics corre també el perill que acabin esdevenint petits “floreros” sense cap mena de transcendència política. Jo ho hem vist altres vegades.

Però en el cas que ens ocupa a més ha tingut una contestació, jo crec que una mica exagerada, per part del Consell Professional d’Informatius de TV3 va emetre un comunicat, el passat dimecres, en què denunciava que “l’associació d’una cara visible d’informatius a un partit polític malmet la nostra imatge d’independència periodística”. “Reconeixent el dret de tot ciutadà a fer carrera política, la decisió ha generat malestar a la redacció per com pot afectar la nostra credibilitat. Decisions com aquesta contribueixen a associar-nos a determinats postulats polítics i de partit quan els principis de la CCMA estableixen clarament que ‘la producció i difusió de continguts dels nostres mitjans és independent del poder polític i econòmic i està guiada per criteris professionals i de servei públic’. Quan una cara pública de TV3 es posa al servei d’un partit eclipsa la bona feina que els professionals d’informatius intenten fer cada dia, precisament per preservar aquesta distància”. Però per altra banda se li ha donat una cobertura mediàtica amb portades entrevistes i elogis (merescuts, no ho dubto) que crec que ratllen el papanatisme. Que la gent és comprometi és bo i desitjable, però ho és tant la del fuster del barri de casa que sempre ha estat un activista, que ha estat al peu del canó de la  solidaritat i que ha treballat per la col·lectivitat, però aquets no mereix cap entrevista ni portada perquè no té programa de bricolatge a la tele que paguem tots.

Crec que és bo que la gent sigui un famós, sigui un paleta bo en la seva feina, o un mestre capaç de portar una classe destrament, o un metge competent   s’impliquin en la política, en el servei a la ciutadania. Perquè cal bona gent que ens representi sense caure, però, en exaltar a alguns i ignorar a altres. Una  mica més d’equanimitat a l’hora de valorar-lo estaria bé. Però també és més que evident que cada mitjà d’informació juga la seva carta i la juga com vol i per qui vol, però en els mitjans públics una mica més de distància -ja sé que això a TV-3 és difícil per no dir impossible- no estaria de més.

En el fons, però, celebrar el compromís de tots els candidats i candidates i sort.