El futur a les cançons

El senyor Krushchev va dir: "Us enterrarem" / No combrego amb aquest punt de vista / i seria una estupidesa / si els russos també estimen els seus fills

Russians (Sting 1985)

Va haver-hi un temps que la gent demanava pel futur als astròlegs. Funcionava, sempre que el bruixot fos competent, és a dir, si sabia llegir la por i els anhels als ulls de la gent, no pas al marro del cafè. Recordo que abans de la caiguda del Mur teníem més por dels extraterrestres que de la tercera guerra mundial. Segurament perquè tenir míssils nuclears tranquil·litza, ni que siguis pacifista. Com diu la tornada de la cançó de dalt: la destrucció mútua assegurada era la garantia que mai els farien servir. Un alien o un zombi, en canvi, com el veus venir?

Avui, amb Putin fent guerra convencional a les portes de la UE i Iràn llençant drons contra Israel tornem els temps perillosos. S'enmerderà la situació o serà l’enèsima bravuconada dels aiatol·là? Com els passa als indepes- o als altres, tan se val- sempre hi ha un expert que els diu el que volen sentir. No és tant que els gurus l’encertin, sinó que a tots ens agrada sentir les pessigolletes de la fi del món i, en el fons, saber que dilluns seguirà tot igual. Don't look up!

Ni als astres ni en els economistes: la bola de vidre és el present. És més fàcil encertar-la amb previsions a pocs dies vista que amb la propera bombolla immobiliari. Com en  meteorologia. excepte si creus en els chaim trails, que és la versió parapsicològica del Tomás Molina (el científic, no el polític). Llegir tendències, doncs, és la manera de vendre productes o guanyar eleccions. Per això el Big Data és el nou petroli i la IA el nou oracle de Delfos. Res d'enquestes: n’hi ha prou amb observar la gent quan ningú els mira: passegen sols, amb gossos o amb nens? Van en transport públic, amb SUV o utilitari? sushi, falafell o brunch? LIDL, km0 o Ametller? llibres, videojocs o Netflix? Granier, paqui o Espiga d'Or?

Fixem-nos en la música popular. Una simple app ens compta la freqüència de certes paraules en milers de cançons i compara diverses èpoques. Quantes vegades diem ara I love you en comptes de fuck you, comparat amb fa 40 anys? Potser descobrim que el romanticisme és de boomers, que torna el masclisme i que l'amor líquid cotitza a l'alça. Hi ha més consciència ambiental? Érem més liberals o més conservadors? Més introspectius o més banals? Confirmen les cançons que ens hem tornat idiotes o la música disco ja anticipava el daltabaix? Llegiu qualsevol lletra de Boney M i digueu-me si, en comparació amb els hits actuals, “Rasputín” no sembla un tema underground:

“A Rússia fa molt temps hi vivia un home/ Era gros i fort, als seus ulls una resplendor encès/Tothom el mirava amb terror/ però per les noies de Moscou era un amant encantador”

Per sort pel productor (Frank Farian) la seva apologia de l'heteropatriarcat li va sortir de franc: avui els seguidors de J. Butler l'haurien massacrat a les xarxes. Tornant a Sting, a qui admiro com a músic i lletrista, en aquesta entrevista afirma que les cançons actuals son massa simples. I ximples. Podeu pensar que és el típic senyor gran desubicat però Sting no para de col·laborar amb artistes de trap o hip hop o sigui que potser ens convé escoltar algunes velles glòries. El líder dels Police afirma que fer cançons és la seva teràpia però només et curen si fas estrofa, tornada i pont.

El pont és la part que trobàvem sovint després de la segona tornada. Era una mena de conclusió que avui està desapareixent de les cançons. Per il·lustrar-ho: a l’estrofa diem que la noia ens ha deixat i a la tornada plorem per les cantonades mentre repetim “com t’enyoro” però al pont se’ns obre una porta: “bé, potser estic sol però al món hi ha més persones interessants”. El líder els Police es queixa que la música popular actual ens movem en cercles, atrapats entre estrofa i tornada, sense resoldre res. Afegeix que un món en crisi sistèmica com el nostre (ambiental, política, educativa, sentimental) les cançons han de donar respostes i una cançó sense pont només és malestar buit i nihilista. Potser som en una nova època punk sense Sid Vicious escopint al públic, només un munt de narcisistes frisant per un like mentre arriba la fi del món. Son els signes dels temps, amagats als algorismes de Spotify per a qui els vulgui llegir

Hi ha músics que resisteixen l'onada simplificadora i escriuen ponts, encara que suposi superar amb escreix els 30 segons que un artista necessita per cobrar un stream (escolta en plataforma). Ho fan supervendes com Olivia Rodrigo o Taylor Swift o nous talents com Maisie Peters, amb milers de fans a Tik Tok.

ESTROFA

N'estava molt de tu i espero que això nostre

se'n vagi amb un rentat

perquè ara surts amb una noia mona i odio les seves entranyes

TORNADA

Podria ser amarga i retorçada i mesquina

Però almenys provo de no ser-ho

PONT

No som amics

Estem entremig

Perquè ets horrible i et trobo a faltar

I et vaig matar en el meu somni ahir a la nit

És com si les dones fossin més bones bastint ponts entre oposats, per resoldre dilemes sense treure la destral. M'imagino un futur amb presidenta del Congrés defensant l'autodeterminació, com Birgitte Nyborg amb Groenlàdia, a la sèrie Borgen; o una líder musulmana traient-se el vel una nit de Ramadà i creant un efecte dominó que ho canviarà. Ja comencem a veure'n símptomes entre els homes: en un hit recent Bad Bunny, estrella del reguetón, diu que el gènere està perdent pistonada, es posa introspectiu i admet que va a teràpia. A veure si resultarà que els nois malotes de Puerto Rico també tenen emocions complexes.

Les cançons d' estrofa-tornada també saben perdurar i tenim dues-centes cançons dels Beatles per demostrar-ho, però els 60 i 70 van ser una època irrepetible on la gent trobava respostes en el vent. Avui ja no tenim respostes perquè ens han canviat les preguntes. Si no veus sortides, només queda la queixa continua, el circumloqui emprenyat del trap o l’alegria impostada dels Buhos. Estrofa i tornada. Antiracisme o ultradreta. Identitat o globalització. Lliure mercat o anticapitalisme. Autonomisme o Vox. O caixa o faixa.

Mentrestant, aquí i allà, milers de persones- anònimes que fan soroll o poderosos que treballen amb discreció- miren de construir ponts entre les faccions que lluiten entre sí. Uns per necessitat, altres per vocació. Hi ha una realitat quàntica on les coses passen alhora, com diu el lema del nou partit de Jordi Graupera. Ja està passant: al nord d'Europa neixen partits d'esquerres que posen condicions a la immigració. A tot Occident hi ha feministes contra el moviment trans i multinacionals amb ecologistes que treballen perquè tot segueixi igual, però amb cotxes elèctrics.

Hi ha un partit comunista xinés que promou el capitalisme salvatge. Hi ha revolucionaris moderats, feixistes d'esquerres, ecologistes xenòfobs, socialistes contra la immersió o científics negacionistes del canvi climàtic. Com canta Antònia Font a Alpinistes samurais: “coses més rares mos hauran de passar”. La pregunta és si sabrem distingir entre ponts precaris i ponts virtuosos perquè la resposta definitiva no surt a cap cançó.

Like a bridge over trouble water I will lay me down

Jordi Artigas

Músic, empresari i educador