Ensenyament de la comprensió lectora. Això no serà fàcil

La comprensió lectora és la mare dels ous de tot el sistema d’ensenyament. Anàvem malament, ho vèiem fa anys a secundària i els darrers resultats -comentats fins a les basques- ho han posat finalment sobre la taula. Què podem fer? Ensenyar a comprendre textos. No podem fer altra cosa. Som mestres. Armem-nos! Vaig a buscar algun curs interessant sobre el tema però, com era d’esperar, no en trobo cap (una constatació que em fa venir tremolors quan després es reclama més formació permanent del professorat) Miro per aquí i per allà i finalment trobo que de la pàgina web del Ministerio de Educación penja un llibre. Bé, almenys algú ha tingut la delicadesa de pensar en posar recursos mentals a l’abast. He comprat el llibre, l’he llegit, he entrat en xoc, m’he recuperat, l’he tornat a llegir amb el desfibril·lador al costat i l’he subratllat frenèticament com quan era un estudiant universitari. Crec que ara ja puc parlar-ne sense convulsionar.

El manual és de Trevor Cairney i es va publicar el 1990. És una data important. El 1990, a Catalunya, pràcticament ningú parlava de comprensió lectora. La LOGSE no havia entrat en vigor, encara estudiaven amb l’EGB. A les aules de Catalunya, les pissarres eren negres -començaven a veure-se’n de verdes- els guixos, prismàtics -els rodons, que són hipoal·lergènics, s’estaven imposant-; els alumnes eren majoritàriament nascuts a Catalunya, les ràtios eren de 30 per classe a primària i 35 a secundària, les aules estaven equipades amb res del que avui dia és imprescindible -el vídeo no va arribar massivament fins al cap de quatre o cinc anys- i alguns professors es permetien fumar dins de l’aula amb certa discreció -darrera una porta d’armari, per exemple-. Ho il·lustro perquè en aquests trenta-quatre anys el món educatiu ha canviat una mica, el d’aquí i segurament també el del senyor Cairney. No és culpa seva, és que és el que penja del ministerio, insisteixo. A més, l’home és australià, que no és cap defecte, entengueu-me, però que la nostra referència sigui un llibre australià de fa més de trenta anys, home, no promet gaire.

Tot i això, el problema més greu és que no podem estar d’acord en els supòsits de fons sobre el que és el llenguatge, el que és la comunicació escrita. Aquelles pàgines que sovint els mestres se salten perquè són un rollo innecessari abans de les experiències però que el de filosofia llegeix atentament perquè sap que d’aquí s’alimenta tot el sistema. Us ho resumeixo en una frase literal: “Hem d’acceptar que cap text escrit té significat. En canvi, cada text escrit pot portar a la generació de molts significats possibles” Clar, aquí vaig curtcircuitar. A veure, per què s’ha pres la molèstia d’escriure res aquest bon home si jo puc entendre qualsevol cosa? Per què em molesto jo a escriure ara mateix i a fer-ho tan clarament com en soc capaç? Els textos poden adquirir moltes significacions -interpretacions- en la ment de cada lector. Però això no vol dir que no tinguin un significat. El pintor pinta una poma, he d’entendre que allò és una poma. Després vindrà que per a un representa Eva, per a un altre la plana de Lleida i per a un tercer una dieta d’aprimament. Una cosa és el significat i una altra la interpretació. A Catalunya patinem en entendre el significat.

Llavors he pensat que potser fa trenta-quatre anys que la confusió entre significat i interpretació circula lliurement pels ambients pedagògics (no la trobareu en cercles filològics o filosòfics) i he pensat en la quantitat d’esforços benintencionats que hauríem de llençar a les escombraries, la quantitat d’hores d’estudi de mestres i pedagogs de tot el món que se sostenen sobre supòsits falsos… i m’he marejat. La tasca és ciclòpea. Si la comissió d’experts de la Generalitat -per dir algú a l’atzar- són efectivament experts, potser tenen aquestes idees en llibres de capçalera, en apunts i en tesis doctorals. Llavors he pensat que no, que no hi ha cap perill d’aquesta mena i m’he tranquil·litzat. Al cap i a la fi, ningú ha llegit res, oi?