Les col·lectivitats agrícoles al Penedès, 1936-1939

La col·lectivització de la terra és un fenomen força desconegut del nostre passat recent, tanmateix, significà un canvi important en la manera de viure i de treballar d’una part dels qui visqueren a la rereguarda republicana mentre durà la Guerra Civil (1936-1939), també a la catalana i a la penedesenca.

Les col·lectivitats agrícoles

Canal de rec construït per la Col·lectivitat Agrícola Vilanovina, 1937. Fons Pérez de Rozas, AFB.

La col·lectivització es podria definir com el procés pel qual les propietats i les eines passen a estar sota el control de les persones que les treballen en comú. La col·lectivització es va aplicar amb la intenció de millorar la situació de la majoria de treballadors del camp, basant-se en la idea que la propietat de la terra i els recursos essencials per a la vida no fossin una mercaderia, sinó que servissin a l’interès i a les necessitats del conjunt de la població.

La publicació de la darrera recerca de l’Institut d’Estudis Penedesencs (IEP) vol omplir el buit existent, tant en la memòria, com la història, sobre aquesta experiència revolucionària que també va tenir la seva expressió a la vegueria del Penedès. La recerca s’emmarca en el projecte Tots els Noms i ha comptat amb el suport del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, el Ministerio de la Presidència del Govern d’Espanya, la Diputació de Barcelona, els Consells Comarcals de l’Alt i Baix Penedès i Garraf i de diversos ajuntaments penedesencs. Els fons dels diferents arxius comarcals, així com els del VINSEUM, l’Arxiu Nacional de Catalunya i la col·laboració de particulars, han servit per bastir l’estudi. També el conjunt de fotografies del fons Pérez de Rozas conservades a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).

L’impacte al Penedès

Espai per a la lectura i l’aprenentatge de la Col·lectivitat de Castellví de la Marca, 1937. Fons Pérez de Rozas, AFB.

L’estudi ha permès constatar que l’impacte de la col·lectivització de la terra fou important al territori. A Catalunya es coneix l’existència de més de 250 col·lectivitats agrícoles, 35 de les quals es troben en 32 municipis de la vegueria del Penedès. Aquestes comptaven amb fins 2.000 jornalers i pagesos, amb les seves famílies, que treballaren unes 2.500 hectàrees de terra.

Entre les col·lectivitats agrícoles penedesenques més grans pel que fa a persones inscrites trobem les de Sant Jaume dels Domenys amb 295 participants i la de Castellví de la Marca amb 265; i entre les que comptaven amb més extensió de terreny, cal destacar les de Vilanova i la Geltrú amb 723 ha, Masquefa amb 350 ha i Sadurní d’Anoia amb 300 ha. Tanmateix, les dades amb les quals hem treballat ha estat una aproximació de mínims.

La documentació que ens ha arribat de la col·lectivització agrícola està molt fragmentada i ja no ens queden testimonis orals. Passa el mateix amb el conjunt de la rereguarda republicana. Al tractar-se d’un fenomen local, que emergí i es coordinà des del municipi, sense una estructura supramunicipal oficial que la gestionés, és complicat trobar fons documentals complets de les col·lectivitats. Bona part de la feina d’aquest estudi ha estat recompondre un trencaclosques amb peces de documentació aïllades de diferents tipus i menes i intentar agrupar-ne com més millor a fi d’intuir la projecció de la col·lectivització a la vegueria del Penedès.

La revolució al camp

Seu de la cooperativa de consum de la Col·lectivitat de Castellví de la Marca, 1937. Fons Pérez de Rozas, AFB.

Aquesta transformació al conjunt de la rereguarda republicana va ser impulsada pels sindicats, principalment la Confederació Nacional del Treball (CNT), que al Penedès comptava amb vint-i-tres col·lectivitats. A més, era present en set més, en tres de les quals compartia la direcció amb la Unió General de Treballadors (UGT) i les altres cinc amb la Unió de Rabassaires (UdR). Pel que fa a aquesta darrera organització, majoritària entre la població pagesa de Catalunya durant la dècada de 1930, el Penedès és un territori d’estudi privilegiat i que ha permès entendre’l de manera diferent com s’havia fet fins ara. Si bé els discursos oficials de la Unió de Rabassaires eren oposats a la col·lectivització, al Penedès han sorgit alguns exemples que aporten matisos. Rubió és un d’aquests municipis on el sindicat rabassaire dirigia les col·lectivitats, però potser el cas més interessant és el de Vilanova i la Geltrú, tant per la seva extensió, com per la varietat del patrimoni que la constituïa. A la resta de Catalunya només uns altres cinc municipis comptaven amb col·lectivitats dirigides per la Unió de Rabassaires.

La majoria de les col·lectivitats es bastiren del patrimoni confiscat a inicis de la guerra per comitès antifeixistes i organitzacions polítiques i sindicals. Aquest patrimoni s’havia expropiat a organitzacions i particulars que havien mostrat les seves simpaties cap al cop d’estat que havia iniciat la guerra, així com a particulars que, en els anys anteriors, havien participat de la repressió contra els pagesos que havien demandat millores en els contractes de conreu, els preus dels productes o l’accés a la terra. Si bé aquest patrimoni confiscat constituïa una part important de les terres del les col·lectivitats, aproximadament una tercera part provenia de l’aportació voluntària de pagesos que integraven les col·lectivitats.

La seva gestió interna, regulada a través d’estatus, era assembleària i estava tant focalitzada en la gestió del treball col·lectiu de les terres, com de les cures de les persones que la formaven. La col·lectivització es va convertir en un accés comunitari a partir dels principis d’igualtat, llibertat i fraternitat a les necessitats essencials per a una vida digna per a la majoria. La col·lectivitat es guiava pel principi de que cadascú aportava segons les seves capacitats i rebia segons les seves necessitats. Les col·lectivitats agrícoles foren claus en el manteniment de la producció agrària al Penedès durant la guerra civil, millorant les explotacions i subministrant aliments a la rereguarda republicana. 

La derrota republicana en la guerra, però, va concloure amb la dissolució de les col·lectivitats i la restauració de propietats als antics propietaris per part de la dictadura franquista. Els dirigents de les col·lectivitats agrícoles van patir repressió, quan no van haver de fugir a l’exili, i les noves autoritats tiraren terra sobre una de les experiències emancipadores més importants de l’Europa del segle XX.

Secretaria de la col·lectivitat de Ribes, 1937. Fons Pérez de Rozas, AFB.

Col·lectivitats agrícoles al Penedès

Alt Penedès:

Col·lectivitat de Treballadors del Camp d’Avinyonet del Penedès 

Col·lectivitat Agrícola de les Cabanyes 

Colectividad Agrícola El Progreso de Castellet i la Gornal 

Sindicato Único de Campesinos i la Comunidad Libre de Agricultores de Castellví de la Marca (La Múnia) 

Col·lectivitat La Serra (Font-rubí) 

Col·lectivitats Agrícoles de Ferran del Penedès i de Moja (Olèrdola) 

Col·lectivitat dels Monjos del Penedès 

Col·lectivitat agrícola de Pacs del Penedès 

Col·lectivitat Agrícola de Mas Romaní (Puigdàlber) 

Col·lectivitat de Treballadors del Camp de Castellsarroca 

Col·lectivitat Agrícola de Riudebitlles 

Col·lectivitat Agrícola de Sant Sadurní d’Anoia 

Col·lectivitat Agrícola Llibertat de Subirats (Lavern) 

Col·lectivitat de Col·lectivitat La Pelegrina de Vilafranca del Penedès 

Anoia

Aigüesbones de Montbui (Santa Margarida de Montbui) 

El Bruc 

La Beguda 

Colectividad Campesina de Masquefa 

Col·lectivitat Agrícola d’Òdena  

Rubió 

Baix Penedès

Col·lectivitat Agrícola de les Peces (Albinyana) 

Col·lectivitat Agrícola de Domenys del Penedès 

Colectividad de Agricultores de l’Arboç 

Col·lectivitat Agrícola de Bellvei 

Col·lectivitat Agrícola de Banyeres del Penedès 

Grup Col·lectiu Agrícol i Confederal de Segur de Calafell 

Col·lectivitat Agrícola de Cunit 

Col·lectivitat Agrícola d’Oliva 

Col·lectivitat Agrícola del Vendrell 

Col·lectivitat Agrícola de Masllorenç  

Col·lectivitat de Banyeres del Penedès 

Garraf

Col·lectivitat de Canyelles 

Col·lectivitat Agrícola de de Ribes del Penedès 

Col·lectivitat Vilanovesa 

Ramon Arnabat (ISOCAC-URV) i Guillem Puig (UB)

Per saber-ne mes :

https://www.totselsnoms.org/collectivitzacions-agraries/

Arnabat, Ramon i Puig, Guillem (2023): Les col·lectivitats agrícoles al Penedès (1936-1939). Institut d’Estudis Penedesencs.

Bernecker, Walter L. (1982). Colectividades y revolución social. El anarquismo en la Guerra Civil española, 1936-1939. Barcelona: Crítica.

Bosch, Aurora (1983): Ugetistas y libertarios. Guerra Civil y revolución en el País Valenciano, 1936-1939. València: Alfons el Magnànim.

Cárdaba, Marciano (2002): Campesinos y revolución en Cataluña. Colectividades agrarias en las comarcas de Girona, 1936-1939. Madrid: Fundación Anselmo Lorenzo.

Casanova, Julián (1985): Anarquismo y revolución en la sociedad rural aragonesa, 1936-1938. Madrid: Siglo XXI.

Garrido, Luis (1979): Colectividades agrarias en Andalucía: Jaén (1931-1939). Madrid: Siglo XXI.

Gavaldà, Antoni (2016): Fam de pa i de terra: La col·lectivització agrària a Catalunya. Tarragona: Publicacions URV.

Puig, Guillem (2020): «La terra en comú. La col·lectivització agrària a Catalunya durant la Guerra Civil, 1936-1939», Segle XX: revista catalana d’història, n. 13, pp. 51-72.

Santacana, Carles (coord.) (1989): Col·lectivitzacions al Baix Llobregat, 1936-1939. Barcelona: Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat-Publicacions Abadia de Montserrat.

Simoni, Renato i Encarnita (2013): Queretes. La col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938). Calaceit: Associació Cultural del Matarranya.