Primer acte

Ja s’ha aixecat el teló. L’estat espanyol segueix el guió que es va marcar fa uns anys en el seu ordre constitucional als tres nivells tradicionals (local, regional i global) mentre espera que el nivell europeu acabi de definir-se enmig d’un món cada cop més convuls i complex.  Escric, encara presoner de la incertesa de desconèixer allò que una part dels meus conciutadans -els que formen Euskadi- ha decidit aquest diumenge. En principi pels propers quatre anys. I amb la del que decidiran, en poques setmanes, els meus conciutadans més propers que formen la nostra estimada Catalunya, mentre lentament, uns i altres, anem transitant cap a unes eleccions europees que haurien d’obrir camins poc o molt constituents que permetin afrontar els reptes que els temps convulsos que vivim ens plantegen.

Moltes incerteses que jo em permeto comparar amb temps passats de la història europea en que, probablement influïts pel model de l’imperi romà, els territoris més o menys diferenciats i independents buscaven  més poder a base d’associar-se amb altres enfront als possibles enemics. Durant molt temps a base d’emparentar les famílies regnants i, un cop eliminades o controlades les monarquies, a base de pactes, fusions o similars, basades en el poder o la política. Però, naturalment, a Europa. A la resta del planeta, les coses anaven més de conquesta i colonització entre forts i dèbils, que de fusió i harmonia entre germans o parents.

Cal reconèixer que, si remenem una mica la història europea (assignatura pendent a les nostres escoles) sembla evident que es sol passar d’una història nacional -que en el nostre cas acaba als Pirineus i amb els Reis Catòlics (o amb Ferran VII i Napoleó, segons qui remeni les cireres)- a una història universal. Però oblidant i passant per alt que, entre els estats inicials (de tota mena i condició) i els imperis dels segles XVIII i XIX, hi va haver un procés de transformació que podríem definir com història continental. Una història que va generar canvis importants en la nostra Europa. Una canvis que no tothom va fer en el mateix sentit i a la mateixa velocitat. Un fet que ens ha dut a una situació continental en que, tot i la aparent unitat, conviuen diferents realitats que, a la que badem, ens impliquen en un nou conflicte.

L’estat espanyol és una d’aquestes situacions. Perquè cal no oblidar que tenim una democràcia en la que, per definició, tots els ciutadans som iguals. Però que aquesta democràcia conviu amb un model organitzatiu on les diferencies entre regions, heretades de la història més o menys recent, són paleses.

Les eleccions basques -i en el seu moment les catalanes- diran com volen els bascs (i després els catalans) que sigui aquest model organitzatiu. I dic diran, i no decidiran, perquè el model que ara tenim en vigor no permeten a una part decidir pel conjunt.

Per això, caldria doncs que algú intentés unificar aquest model organitzatiu a nivell de l’estat. Com ho està intentant la Unió Europea a nivell de continent. Perquè altrament, la manca de concòrdia no farà més que dificultar la convivència. Si els bascs tenen el concert econòmic, això significa que és possible. Aleshores, perquè no podem tenir-lo els altres? Què tenim de diferent els bascs i els catalans per donar-ho a uns i negar-ho als altres? I a més, si el concert econòmic es objectivament bo, perquè no el tenim tots? Si a alguna cosa aspira la justícia (si més no això diuen) és a fer que tots els afectats tinguin els mateixos drets i deures, no?

Esperem a veure com acaba aquest primer acte. I comencem a pensar en el que ve al darrera. Tant de bo que, quan caigui el teló després del darrer acte, ens puguem aixecar de la cadira i aplaudir amb força després de sentir-nos més units, més iguals i més respectuosos amb les diferències. Que no exclusions, insisteixo.

Com la de parlar d’eleccions catalanes amb bona part de la Catalunya històrica en mans d’un altre negociat i malgrat les proclames d’igualtat i germanor.