Les dones del lli

A Les dones del lli (Cossetània Edicions), Margarida Aritzeta (Valls, 1953), ha recreat amb una gran riquesa lingüística i recursos literaris que el doten d’una gran bellesa poètica els orígens del seu llinatge al País Basc.  

Margarida Aritzeta dedica la seva novel·la a la memòria de les dues mares de Domingo Aritzeta, pare d’Inazio Aritzeta, que es va casar a Arbeca el febrer de 1704. És l’avantpassat Aritzeta arribat a Catalunya. Tot comença, però, a la població d’Errezil l’any 1549. Petronilla Astiasaran és la mare biològica de Domingo Aritzeta, i Luzia Ondarra la dona que li va fer de mare tota la vida. A través del relat de Luzia Ondarra, trenat amb el relat del narrador de la història, llegim amb interès creixent els capítols tan plens de caires vius, de la duresa, i a vegades sordidesa, de la vida quotidiana d’aquelles dones del lli, cultiu amb què els masos o baserris de la Vall d’Errezil, Guipúscoa, complementaven l’economia rural d’aquelles terres.  

Tradicionalment, filar, teixir i cosir ha estat feina de dones durant segles. En l’imaginari col·lectiu tenim una avantpassada mítica: la reina d’Ítaca, Penèlope, i encara hem de citar les tres Moires, figures gregues del destí, que, segons diu la llegenda, teixeixen el fil de les nostres vides fins que Àtropos la talla amb les seves tisores d’or. Després de la mort, un cop soterrat el cos, queda la memòria sempre i quan es faci memòria de la persona finada a través del relat de la seva vida i obra, i això és el que ara ha fet Margarida Aritzeta a través d’una narració en què hi cus la imaginària veu de la vella Luzia, que explica els avatars de les dones del lli de la seva família: dones de totes les edats, solteres, casades o viudes, que mentre filen, teixeixen o cusen al capvespre, filen la història que els dona una clara identitat a desgrat del paper secundari reservat a les dones en aquells segles reculats i cal dir que fins no fa tant. A través del relat de Luzia sabem que les dones que no tenien dot difícilment es podien casar, ningú no les volia, i era així com algunes gosaven tenir una relació a fi i efecte d’engendrar un fill o una filla que vetllés per elles en la vellesa.

Margarida Aritzeta, escriptora de llarga i sòlida trajectòria, ha estirat el fil de la història dels seus avantpassats, ha fet recerca dels seus orígens, ha resseguit tota la documentació que ha pogut trobar, la referència de la qual trobem al final del llibre. Amb tot aquest material l’autora ha confegit una novel·la d’alt nivell literari en el teixit de la qual incorpora històries i llegendes del lloc, com la que parla de la temible Mari, un numen de l’imaginari basc, o l’existència de la segorea, figura antiga de l’Església basca, entre sagristana i diaca, o la sorgina, que en èuscar significa bruixa. Margarita Aritzeta passa el fil de la seva història a través de les dones a les quals dona veu, i és així com a través del seu treball literari queda lligat el treball de les dones del lli amb les històries de les pròpies vides: històries molt sovint torturades pel temps d’espera dels promesos que no compleixen la seva promesa, o pels matrimonis que es retarden, o pels parts que s’enduen les seves vides juntament a la necessitat d’infantar per no ser sempre dones soles, o sense el destí que elles senten que han de tenir com a dones, ja sigui parint o defensant els drets dels fills vius, ja que morien molts infants abans dels cinc anys. Mentrestant, en aquest retaule que mostra molt ben dibuixats els caràcters singulars de personatges de cent cinquanta anys enrere fins arribar a Domingo Aritzeta, els lectors assistim als sempiterns conflictes per l’aigua, per la terra o pel bestiar, o per les herències i pels matrimonis feliços o malfadats en aquella preciosa Vall d’Errezil, on les dones filaven un dia rere l’altre, generació rere generació, el lli que s’hi cultivava.