Parlem dels drets i dels deures... (1a part)

Segons el Síndic de Greuges, “totes les persones, independentment de l'edat, l'origen, la cultura i qualsevol altra circumstància, tenim uns drets que s'han de respectar. Igualment, tots, des del més petit fins al més gran, tenim també deures que hem de complir. Tant els drets com els deures són necessaris per viure en societat i per conviure bé amb els altres.

Cada dret porta aparellat uns deures i unes responsabilitats. Així, per exemple, com a infants i joves teniu reconegut el dret a l'educació, però aquest dret comporta, alhora, un deure i una responsabilitat per a vosaltres: el deure d'anar a escola i la responsabilitat d'estudiar. Un altre exemple que els nostres drets demanen el nostre compromís és que teniu dret a no ser agredits i, per tant, el deure de no agredir els altres. I encara un altre: teniu dret a la salut, i per tant, el deure d'anar al metge, de prendre els medicaments, de no actuar posant en perill la vostra salut: menjant inadequadament, fent activitats amb què us podeu fer mal o en què podeu fer mal als altres o perjudicar la seva salut.

Per tant, si volem que els drets de les persones del nostre voltant es respectin, tenim el deure de no vulnerar aquests drets. Si volem que el lloc on vivim sigui agradable, l'hem de respectar, tant si només és nostre com si és de tots”.

Si cerquem a la xarxa el mot dret podem llegir que prové directament del llatí, com ja hem pogut veure en els llatinismes d'aquest tema: dura lex, sed lex ;) Aquesta paraula, lex, legis, que ve del llatí, no només té el significat que ja coneixem sinó que originalment tenia un significat religiós i feia referència a la forma elegida per fer un ritual.

En el transcurs del temps aquest mot es referia per indicar una fórmula, una regla per barrejar metalls, com en el cas de la quantitat d'or per peça per encunyar monedes.

A banda aquest mot lex està relacionat amb l'arrel indoeuropea leg- (com es pot veure al genitiu legis) i en paraules com intel·ligència o col·lega.

Si ho fem del deure, també ve del llatí dēbēre, segle XII, present actiu infinitiu de dēbeō, segurament va ser del llatí vulgar *debĕre, derivat de habēre ‎(«tenir»). Per indicar l'obligació moral de fer o deixar de fer alguna cosa, amb independència del desig d'acomplir-lo, per Kant fer d'acord amb l'imperatiu categòric.

Està relacionat amb la llibertat, donat que la consciència ens impulsa a exercir el lliure albir per no contrariar el deure, calmant els escrúpols i actuar èticament.

La disciplina que estudia el deure s'anomena deontologia. La paraula deontologia prové del grec. Una paraula formada de déon, déontos, que significa el deure i logos el tractat.

També li trobem una significat en la ciència o el tractat dels deures i relacionat a les obligacions bàsiques que determina l’ètica. Pel que fa a l'àmbit professional, la deontologia, el que exigim a qualsevol professional d'actuar d'acord amb uns principis morals.

Pel col·legi d’educadors i educadores de Catalunya el codi deontològic “és un conjunt de principis i normes que orienten l’acció i la conducta professional, que ajuden l’educador i l’educadora social en l’exercici de la seva professió i milloren la qualitat de treball que s’ofereix a la comunitat i als individus.

Aquest codi es fonamenta legalment en la Constitució Espanyola, en la Declaració Universal dels Drets a les Persones (1948), en la Convenció Europea per a la Salvaguarda dels Drets de les Persones (1950), en la Carta Social Europea (1965), en la Convenció sobre els Drets fonamentals de la Unió Europea (2000), que fonamenten i legitimen l’educació social com un dret de qualsevol persona.

Aquest dret es concreta en el reconeixement d’una professió de caràcter pedagògic, generadora de contextos socioeducatius i accions mediadores i formatives, que són àmbit de competència professional de l’educador social, i possibilita:

• La incorporació del subjecte de l’educació a la diversitat de les xarxes socials, entesa com el desenvolupament de la socialització, la sociabilitat, l’autonomia i la circulació social.
• La promoció cultural i social, entesa com a obertura a noves possibilitats d’adquisició de béns culturals, que ampliïn les perspectives educatives, laborals, de lleure i participació social.

D’aquesta manera, l’educació social parteix, doncs, d’un conjunt de coneixements i competències que l’acció socioeducativa implementa per produir efectes educatius de canvi, desenvolupament i promoció en persones, grups i comunitats.

L’educació social apareix i es constitueix amb la base i la finalitat de proporcionar una sèrie de serveis i recursos socioeducatius al conjunt de la societat, de la comunitat i de les persones.

La construcció d’un codi deontològic representa l’assumpció de la defensa d’uns principis i normes ètics comuns a la professió i orientadors de la pràctica, que passa per la responsabilitat dels educadors i educadores socials davant d’una població que es troba, la majoria de vegades, en situació de dificultat i de dependència, i que els situa en la possibilitat de modificar aquesta dependència a través d’un saber i d’una pràctica professional.

Aquesta capacitat professional dona a l’educador o educadora social un poder que defineix l’asimetria de la relació educativa.

En aquest context, l’acció socioeducativa passa per la construcció d’una relació de confiança i d’un pacte de responsabilització entre les parts, per la qual cosa cal que l’educador o educadora social garanteixi aquesta confiança a través d’un codi deontològic que n’orienti i en limiti el poder.

La construcció d’un codi deontològic també representa, d’una banda, l’assumpció de la responsabilitat professional de les accions socioeducatives que duu a terme l’educador o educadora social o l’equip i, de l’altra, l’autonomia que com a professió respon a unes determinades necessitats i demandes socials, amb articulacions teòriques específiques i des del reconeixement de la seva utilitat social.

El codi reforça, doncs, l’autonomia que la professió i els educadors socials tenen respecte a les exigències de les diferents polítiques socials, els mandats, les exigències i les pressions socials, o de les institucions que dificulten l’abast de les finalitats de les professions en les persones que atenen.

Els col·legis professionals o agrupacions professionals que exerceixen de subjecte col·lectiu i d’agent interlocutor, basant-se en els principis deontològics generals, vetllen per aquesta autonomia.

Els trets que han de caracteritzar qualsevol pràctica social construïda pels professionals en el mitjà en què es mouen són: coneixement especialitzat; formació per adquirir aquest coneixement, que es tradueix en competències i habilitats; assumpció d’un codi ètic com a element d’autoregulació que justifiqui l’acció responsable en l’ús d’aquestes habilitats; creació de regles de joc internes per a l’articulació dels professionals entre si i les seves relacions amb altres professionals, i, per acabar, l’activitat política que en justifiqui la presència al mercat laboral, responent a les diferents necessitats i demandes socioeducatives de les persones”.

Joan Rodríguez i Serra és educador social, ( joanr.educadorsocial@gmail.com)