No mataràs

«No mataràs» diu el cinquè manament de la llei que Moisès va rebre de mans de Yahvé déu. Era absolutament enraonat exhortar a no matar, ja que juntament a l’alimentació i el sexe, l’instint territorial i la ferotgia anímica que es desperta amb l’enveja són els instints bàsics que alimenten una supervivència física simplement de caire biològic, animal. Cal fer un pas més en la gradació de la nostra humanitat per no permetre que també s’apropiï de l’ànima.

Els instints bàsics no tenen moral alhora que engreixen l’ego que, sempre afamat, mai no en té prou d’ell mateix. «Portem un rei al cos», diu la dita. En general creiem que som millors que els altres, com sabia bé Yahvé ja des de l’episodi de la mort d’Abel a mans del seu germà Caïm. Els sentiments de ràbia i la violència que generen van començar aviat, i no sembla que tinguin aturador a la vista de les guerres que ara mateix enfosqueixen la nostra vida quotidiana, amb la consciència estabornida, ja que, de ser conscients en profunditat del què significa tan sols una mort violenta, poc es podria suportar i no fer res arran de la visió de les imatges que veiem a les pantalles procedents de Gaza o d’Ucraïna, indrets que per cultura sentim més propers, però que tan sols són la punta de l’iceberg dels conflictes bèl·lics que hi ha al món. I no només són morts els morts de guerra, sinó que també són morts execrables els feminicidis i les morts vicàries d’infants, i encara les morts a ganivetades entre bandes i, més pel·liculers perquè són carn de novel·les, sèries i films, són els homicidis per fer-se amb herències, o homicidis per causa de qüestions d’honor, o de baralles entre parents, veïns o companys circumstancials d’una gresca passada de rosca.

Només la cultura, les seves capes cultivades amb tantes penes i treballs, han pogut domesticar una mica aquest instint que la cultura popular descriu tan bé en la dita castellana: «Quítate tu que me pongo yo». Perquè no cal, no, que la mort sigui física. Hi ha els cops de colze, i els pals a les rodes, i les empentes que fan relliscar: bullyings de tota mena que propicien la «mort social», que en èpoques passades podia ser, per exemple, assenyalar i fer el buit a la dona adúltera (l’home adúlter més aviat era admirat pel seu donjoanisme), o, com veiem sovint, disparar a l’adversari amb una mentida rere l’altra per tacar l’honorabilitat posem per cas d’un polític a fi i efecte de fer-lo fora de l’escenari on fa tanta nosa. Aquests dies a Madrid ploren, però aquí ja fa anys que ens fan beure aquestes herbes amargues, ens fan tastar aquesta fel anihiladora. Esborrar un suposat enemic del mapa es una forma d’eliminar-lo tan subtil com es vulgui, però igualment assassina, i això val per a tots els gremis.

De manera provocativa i incisiva, com és costum en el verb de Bernat Dedéu, en el seu assaig apunta responsabilitats en el mateix llibre de l’Èxode, quan per alliberar de l’esclavitud a Egipte el que en diu el seu poble escollit, és la divinitat qui discrimina en la plaga final: envia un àngel de la mort per eliminar els primogènits egipcis però no els israelites.

Calen pactes de no agressió per a la convivència. Només l’home nietzschià, el llibertí i el suïcida s’escapen d’aquests pactes que, tal com diu Bernat Dédeu, cadascú de nosaltres fa amb l’Estat tot cedint-li la capacitat individual de matar per evitar la temptació d’aniquilar-nos, d’eliminar-nos. És per aquest motiu que aquest manament gaudeix de consens social. És necessària una obertura de compàs de la ment i del cor per comprendre que hi ha d’haver contenció de l’instint bàsic animal més enllà de les formalitzacions religioses i els seus manaments. Almenys que hi hagi contenció ciutadana i civilitzada per no posar-nos les mans a sobre els uns als altres, ja sigui físicament, anímicament o socialment. Hi han meditat grans pensadors del nostre entorn cultural: Sòcrates, Plató, Rousseau, Locke, Nietzche, Kant, Hobbes, Schmith..., i des de la seva posició de filòsof Bernat Dédeu n’assenyala les seves tesis i en proposa de pròpies.

En els arguments de Bernat Dedéu hi ha un pensament més aviat dur, sense concessions, ja que posa sobre la taula el que no ens volem dir perquè ens mostra en la cara més abominable. La prohibició divina i humana de no matar no pretén altra cosa que no deixar lliure l’instint salvatge i territorial per poder viure de manera ètica: viure en comunitat respectant el valor, la identitat i l’espai de l’altre de la mateixa manera que volem que se’ns respecti el nostre. Com a contrapès a l’instint depredador, cal desenvolupar la intel·ligència col·laborativa, que també hi és, en la naturalesa humana, altrament no hauríem arribat fins aquí.