Els deu manaments

Fruit com soc d’una generació que, de petit, encara estudiava religió (naturalment cristiana i amb base hebraica), la retirada durant 5 dies de la vida pública de Pedro Sánchez, m’ha fet recordar l’episodi bíblic en què Moisés, desorientat i preocupat pel futur del seu poble, es retirà al Mont Sinaí a esperar indicacions del Ser Suprem per seguir amb la seva peregrinació. Unes indicacions que li varen arribar en forma de les taules de la llei on estaven impresos els deu manaments que haurien de seguir els jueus. Sorprenentment, però, la història que he trobat en buscar informació, presenta algunes curioses discrepàncies o precisions amb la que em varen explicar a les meves classes de religió. Perquè, d’entrada, Moisés sembla que va haver de passar quaranta dies de privacions abans que Déu li fes adient la seva voluntat amb les taules de la llei, un termini que jo associava amb els 40 dies que Jesús va passar al desert un cop batejat per Joan Baptista i que els meus “padres” de religió associaven amb la quaresma i els seus dies de penitència.

Però no acaba aquí la discrepància de versions sobre aquells fets. Perquè el famós episodi del vedell d’or fou una decisió del poble hebreu que, tement que Moisés no tornés per dir-los-hi que li havia dit Déu, van acordar crear els seus propis déus tot recollint les arracades i joies de les israelites per dur-les a Aarón, germà de Moisés i gran sacerdot en aquell moment. Aquest, va atendre la seva petició i les va fondre, tot emmotllant amb l’or la figura d’un vedell que els hebreus varen començar a adorar, tot posant-lo damunt d’un altar.

Mentrestant, segons explica la versió consultada (que esmenta els versicles de l’Èxode on s’expliquen els fets) les converses entre Moisés i Déu anaven pel pedregar. Déu, naturalment assabentat del que feien els hebreus, decidí eliminar al poble jueu i així ho feu saber a Moisés. Però aquest li va demanar clemència amb les seves millors arts, prometent-li arreglar el desgavell. Deu hi va confiar i li lliurà els deu manaments gravats en pedra, que haurien de seguir i amb els que Moisés tornà al costat del seu poble. Però, veient el vedell d’or que els seus conciutadans adoraven, va trencar les taules dels manaments i va reduir a pols el vedell per barrejar-lo amb aigua i obligar als hebreus a beure-se-la. Detalls que els meus educadors de religió, naturalment obviaren. Com també ignoraren que Moisés, com s’explica segons la meva font a Èxode 34:2, tornés al Mont Sinaí a demanar perdó a Déu i demanar-li unes noves taules de la llei que aquest li va donar.

Com ja he dit, la “pujada al Sinaí” de Pedro Sánchez m’ha fet veure relacions amb tot allò. Paral·lelismes que probablement la coincidència amb una situació de gran perill pel poble jueu no governant, com és la d’Orient Mitjà, ha fet més exagerats. Per què, si els hebreus varen decantar-se -un cop marxat Moisés cap a la muntanya- per crear uns nous Déus, podem negar que a casa nostra, l’aparent desídia de les classes dirigents “tradicionals” està duent a la nostra ciutadania a adorar el vedell d’or de l’economia o, el que és pitjor encara, a seguir religions o líders que la tenen al capdamunt de les seves preferències, sense preocupar-se de les situacions dels més desfavorits?

Ara queda per veure si la història es repeteix o agafa un camí diferent. Queda per veure (o sentir) si Pedro Sánchez “Moisés” porta unes noves taules de la llei o agafa el camí de les portes giratòries i les vacances al Carib. Perquè segur que als “hebreus” del PSOE (convençuts o interessats) els hi està faltant temps, mentre fan homenatges públics a la figura de l’absent, per establir converses amb els iguals encarades a mantenir els seus estatus en la nova situació que Sánchez forci amb la seva “espantada”.

Però, si algun dubte em queda en tot aquest afer és si Pedro Sánchez, com Moisés, trencarà les taules de la llei -és a dir, la Constitució- i refarà el camí que fa uns anys va fer quan el seu partit anava pel pedregar i li negava el pa i la sal. Si tornarà a agafar el cotxe per lluitar vot a vot per la seva candidatura i les seves idees, o si optarà, ell també, a alguna poltrona internacional com ja s’ha insinuat diversos cops, deixant-nos a tots amb el cul a l’aire, mentre el PP segueix esmolant els ganivets.