Ni ADIF ni Generalitat, Països catenaris

Encara sort que era per unes obres de millora entre Garraf i Castelldefels: el robatori de coure a Montcada- Bifurcació, la vigília de les eleccions, ha estat molt més greu i ha paralitzat la majoria de línies, també la del Garraf (R2) i el Penedès (R4). En aquest context, el resultat dels comicis son la resposta correcta de l'electorat en un país anormal i no augura res de bó pels usuaris del tren en general i pels catalans en particular, tan acostumats a les humiliacions. El titular podria ser una cosa així: “Un PSC pletórico arrassa gracias a Cercanías dejando al separatismo con la medalla de cobre”. Amb veu de No-Do encara s’entén millor.

Parlant de coses que la gent entén, “por favor no crucen las vías” deu ser de les poques coses versemblants que sonen per megafonia a les estacions catalanes, en mans de l'estat malgrat la retòrica republicana. La resta de comunicacions (properes arribades i sortides, número de via) son una pura fantasia: o son aproximacions de física quàntica o, simplement, son mentida. Ni tren, ni via, ni temps d’espera, informació que, de vegades, fins i tot apareix en pantalla, però amb la mateixa precisió que un ectoplasma. Tot plegat com per creuar a la via, just quan passa el regional.

És dissabte pel matí a l’estació d’ADIF de Vilanova i estic content: aniré a BCN a provar una ganga que he trobat a wallapop i ho faré en tren, que em deixa a tres parades de metro del venedor. Anar en cotxe a BCN és un infern i, a més de deixar-t’hi una fortuna deixa una petjada de carboni que, encara que incalculable, segur que perseguirà els conductors en una altra vida, en planetes desertitzats pel canvi climàtic. Els ciutadans espanyols que no conduïm SUV mirem d’alleugerir en aquesta vida el nostre saldo criminal i escollim penitències ambientalment sostenibles. Per exemple, el ferrocarril.

Feia temps que no agafava el tren i m’esperava un viatge com els d’antes, amb revisors amables, lectures amenes i distraccions a l’alçada de Viladecans, que boniques les carxoferes del Prat. La realitat de 2024 em va fer baixar dels núvols de forma abrupta: agafar el tren no només pot ser una aventura sinó que, de vegades, resulta impossible.

Vejam. Arribem a l’estació i el torn indica que tens l’abonament caducat. D’acord, penses, han apujat els preus. Vas a les màquines de bitllets i t'adones que, de les tres que hi ha, només una funciona, amb una cua prou llarga de viatgers multinacionals igual de pringats que nosaltres. La cua per comprar bitllets a finestreta i és tan llarga com la de queviures sembla a la Cuba castrista. Després de 25 minuts de rellotge i aconseguir un bitllet d’anada i tornada a 9,8 € sortim jolius a l'andana sabent que no hem perdut cap tren: no en circula cap des de fa una hora. Entro al tren estacionat a via 3 direcció BCN Sants i m’assec al davant d’una noia racialitzada que parla pel mòbil i, en perfecte català, li diu a l’interlocutor que no sap quan arribarà, que hi ha obres entre Garraf i Castefa. Per uàtsap, aviso la meva cita que arribo tard. La senyora del costat, amb cara de profe de llatí del Cabanyes, li diu a la noia, en castellà, que quin escàndol això de la renfe. La noia suggereix que agafem un bus, que n’hi ha un cada hora i que et deixen a plaça Espanya. La dona mira els horaris del bus pel mòbil però diu que no troba la pàgina. El tren fantasma va omplint-se de ciutadans perplexes, el valor del seient ha pujat a borsa i el dilema es va fent gros: quedar-se en un tren d’aspecte hindustanès que pot sortir en qualsevol moment o marxar i agafar un bus del qual no ens queda clara l’hora de sortida? La megafonia trenca el seu silenci funcionarial i, de pas, el nostre dilema: “por obras en el tramo tal este tren no ofrecerá servicio en el día de hoy”.

No cal dir que un sol bus de l’esforçada empresa Plana no pot absorbir aquella gentada i hauran d'esperar-se al següent bus, o a l'altre. Els que tenen més urgència agafaran el seu vehicle de combustió, altres tornem cremats a casa. Tots amb més o menys ganes de cremar-ho tot mentre imaginem el massís del Garraf com alguna cosa més que un accident geogràfica, com si tornéssim als temps dels indianos, amb una nova barrera  infranquejable que s’aixeca, imponent, entre Sitges i Castelldefels. Una barrera mai tant alta, tanmateix, com la incompetència, barrejada de colonialisme soft i mala fe, dels nostres amichi d’Adif i el Govern més social de la història. I aquesta història, trista, absurda i patètica, s’acaba com va començar: fent cua fins a la guixeta. Ara, per demanar que et tornin els calers, en un exemple meravellós d’economia circular.

Un senyor de quaranta mal portats -fa olor de cervesa- ens demana per l’hora de sortida del tren, que no acaba d’entendre a la pantalla. Tranquil, amic, ni el més sobri dels passatgers entén les pantalles d’aquesta estació. Li dic que no ho sé però que li agrairia un bidó de benzina per cremar-ho tot. Se l'il.lumina la cara. Potser quan un perd el tren de la vida s’apunta a qualsevol acte desesperat.

És el meu torn. Un venedor de 30 anys em fita amb actitud zen, qui sap si esperant l’enèsima bronca del matí d'un usuari emprenyat. Fa cara de nit de videojocs i de ser el fill d’algun operari de manteniment jubilat. “Hola, he comprat un bitllet però ens heu fet baixar del tren; voldria que em tornéssiu l'import”. La resposta és aquell “què” del fill de funcionari que confiava en una discreta feina a l'estació de Calatayud però li ha tocat la colònia catalana, a la qual cosa canviaràs de llengua com a bon indígena, si del que es tracta és que et tornin els diners. Com un autòmat, el nano em demana la targeta de dèbit, extreu una còpia del datàfon i li fa un garagot. “En breve le devolveran el importe”. Avui, abans de llençar els papers dels butxaques, m’he llegit el garagot amb més atenció. En realitat era un crit d’auxili: “por favor, ayuda, sacadme de este manicomio” i un número de telèfon. Bé, això m'ho he inventat, però seria un bon principi per una novel·la amb geopolítica, crims i servei de Rodalies.

Voler agafar un tren a Barcelona i haver d’agafar el cotxe, en un món que ha començat una era d’escassetat i canvi climàtic de conseqüències incalculables o haver-vos de quedar a casa com si fóssiu pagesos del XIX, que creuaven l’Ordal per vendre el género al Mercat de Sant Antoni. M'hauria agradat que els usuaris de rodalies haguessin pensat en tot això abans de votar diumenge que ve, però som com aquelles granotes a qui van posant una gota de lleixiu a la bassa: viuen intoxicades fins que un bon dia la palmen: si vols fer una rebel·lió a la granja, no s'hi pot comptar. Com deia al principi, fa temps que no agafo el tren a Barcelona. De fet, des de la Covid & Colau, que sona a immobiliària de fons voltor, només hi vaig per algun concert o alguna exposició, mirant de trepitjar el mínim el carrer, no sigui que em trobi un Blade Runner envellit, amb cara de Trias o Collboni. Es els mateix que han fet milers de persones, com si fossin replicants, quan decideixen venir a viure a la Costa Daurada, on diuen que els preus de la vivenda son més baixos i hi ha qualitat de vida.

Llàstima de la xarxa ferroviària d'espagetti western que tenim. La majoria s'hi ha acostumat, com la granota de la bassa contaminada. A alguns, en canvi, ens ha acabat de fer perdre la fe en la solvència d'aquest país. Perquè hem visitat altres llocs i hem constatat que un país és, sobretot, la qualitat del seu transport públic, i encara més en un món que volem sostenible. Aquí la classe política d'aquest país és molt solvent, però escenificant discussions entre rivals polítics, que després es resolen amablement en reservats de restaurants cars. El servei de rodalies son la metàfora perfecta de totes les seves omissions, desídia, cinisme i mala llet de què son capaços per mantenir un tren, mai millor dit, de vida regalada, sense cap altre mèrit que traficar amb les esperances de la gent o la força d'una demografia planificada que acabi de fer la feina bruta a l'empresariat del pelotazo i l'estat extractiu i uniformitzador. Una vida entre les joventuts del partit, les mil feinetes ad hoc de l'administració, les subvencions exclusives o les fundacions a mida. Per això entre, altres coses, vaig decidir que les eleccions serien des d'ara una estació amb una sola parada: abstenció.