Sobrequalificats? Qui ho diu?

Quan vivia a Barcelona, tenia un conegut que treballava de vigilant nocturn en un aparcament del barri de Les Corts. Algun dia que havíem tingut una conversa més llarga, m’havia explicat que havia estudiat filosofia i que li agradava la seva feina perquè li permetia llegir molt. Ho entenc. Una sèrie d’hores seguides de tranquil·litat i silenci sota terra són una temptació. Jo no ho voldria per mi, crec que em deprimiria, però puc entendre-ho. Seria una cas claríssim de personal sobrequalificat. Per què havia d’estudiar tant si havia de treballar de vigilant d’un aparcament? Crec que si la pregunta li féssim a ell, no l’entendria.

Només des d’una mentalitat molt estreta es pot parlar de sobrequalificació. Ara bé, periòdicament surt aquest tema, el darrer cop l’he trobat en aquest article que m’ha fet saltar les alarmes per com n’era d’explícit el títol: “No calia estudiar tant. Espanya és l’estat amb més sobrequalificats d’Europa”. Prenguem-nos seriosament el concepte, com a exercici. Resulta que com al nostre país hi ha una gran quantitat de llocs de treball que no requereixen d’una formació gaire especialitzada (turisme, transports…) si ens passa pel cap formar-nos de seguida estem per sobre d’allò que el mercat demandarà. El problema, si existeix, és que quan parlem de productivitat o de riquesa del país, ho consignem al compte del teixit productiu. Les nostres empreses no són grans tecnològiques ni laboratoris de primer nivell. Però la mateixa realitat, quan la mirem des d’un punt de vista de sistema educatiu, som capaços de veure-la com un defecte dels treballadors, els quals es fan un fart d’estudiar per no res! Treballadors que, alhora, han fet cas a les consignes amb què se’ls ha bombardejat intensament que deien que un alt nivell d’estudis reduïa els índexs d’atur. En què quedem? No estudiem més perquè per treballar a una hamburgueseria no cal? O ens fem un fart d’estudiar a veure si així en algun garatge afortunat apareix l’empresa del futur?.

Hi ha una tercera via. El camí que emprèn el vigilant de l’aparcament. Formar-se i estudiar per a un mateix, pel seu creixement, per la seva satisfacció. Aquí no s’hi arriba amb les ulleres de l’economista posades, aquí només s’hi arriba amb una bona dosi d’humanisme, de curiositat, d’inquietud. Valorar el fet de saber per si mateix, el coneixement per si mateix i no com a eina per produir. Estimar la saviesa, el conreu de l’esperit. Per a tots els qui segueixen aquest camí, les observacions sobre la seva qualificació són absurdes. I, per cert, per a tots els qui s’estimen més el camí de la lògica econòmica, aquest és un problema de teixit productiu, no de persones.