La incoherència del més que un club

En cap dels dos entorns s’hi veu un bri de rigor, senyoratge, equilibri i "savoir faire". Són constants les contradiccions dels dos partits que pretenen liderar la marxa del Principat (Junts i ERC). Fins el punt que, dels comicis del proppassat 12.M ençà, s’han situat en un atzucac del que els costarà sortir-ne... A l’altra banda de l’anàlisi, veient la marxa del F.C. Barcelona i sentint la veu del seu president i el seu entrenador, tinc la percepció que anem malament. Som la riota del planeta. Avui, és blanc. Demà, gris. I, més enllà, negre o ves a saber. Potser en ambdós casos, el més assenyat seria tornar a votar. No pot ésser que, cada hora que passa, es canviï de criteri: plego, no plego, m’ho repenso, tinc la confiança del president, etcètera. Au va! Prou d’enredar la troca!

En encetar aquest article, per un moment he dubtat pel que fa al seu títol. Em venia al cap la idea de "laportisme vs. xavisme". Què és millor o pitjor? Sovint crec que la serietat brilla per la seva absència. Potser valdria la pena fer menys rodes de premsa i arremangar-se. No essent així, esdevé un esfilagarçament. 

Massa supèrbia tant a nivell polític com esportiu! No es veu per enlloc un tic mínim d’autocrítica. En conseqüència, doncs, no resulta gens estrany collir uns resultats prou dolents. "D’aquella pols, vénen aquests fangs"! O encara més: "llonguets per avui i engrunes per demà". Al pas que va tot plegat, el globus rebentarà tard o d’hora. Llavors, correm-hi tots i calcem-nos!

Mentre escric aquest article, encara no sabem si en Laporta defenestrarà en Xavi com a "trainer". Alhora, som a l’espera de conèixer la decisió de Junts i ERC pel que fa a posicionar-se de cara a la constitució del Parlament i a donar suport presidencial al PSC o abocar-nos a noves eleccions. "My God!" ! En clau política, diuen que hem d’esperar que passin les eleccions europees i que els republicans consultin les bases, de cara al congrés del proper mes de novembre. Mentrestant, tot restarà en "stand by". On s’és vist?

Al bell mig de tot aquest entrellat, em pregunto si -al rerefons d’uns i altres- hi ha o no un projecte amb cara i ulls. No em val la teoria del "qui dia passa, any empeny". Essent més realista que no pessimista, per moments entreveig una titella, una parrac, un campi qui pugui. Res no m’engresca: ni en un bàndol ni en l’altre. Qui i quan desencallarà el cabdell ? 

Reprenent la dualitat d’àmbits que contrasto, entenc que ens cal força coratge "everywhere". No s’hi val a amagar el cap dessota l’ala. Dit altrament, marejar la perdiu tot entabanant el personal amb declaracions buides de contingut i raó. "No anem bé per anar a Sants". Això no és altra cosa que la teoria de l’absurd, el desencert, la contradicció, el desajustament i el pedregar. Després d’ací, no resulta estrany la desafecció progressiva en copsar una abstenció electoral que ultrapassa el 40%. A nivell futbolístic, segur que la junta directiva del Barça restringirà l’anàlisi esportiu a la pèssima gestió financera dels gestors que els van precedir. És molt més fàcil contemplar-se el melic i, de pas, convenir que no té la mateixa cabuda d’espectadors el Camp Nou que Montjuic.

"Parole, parole, parole...!"