Vivim en el Paisatge

1. L’últim debat al Vinseum

Tal com estava previst, la presentació del Pla el passat 15 de maig, va ser una llarga sessió copada pel Departament que deixava, als més del centenar d’assistents, poques possibilitats de dir la seva. Va quedar clar que venien a tancar el tema. Res de nou. Ara, sembla que hi ha pressa.

Podem lloar el treball dels equips redactors per la feina exhaustiva. A molts ens ha servit de referència, enriquint el bagatge tècnic per debatre el model de territori més adient. Curiosament, amb la informació del Pla, arribem a conclusions oposades a les dels representants oficials.

Tot i que el PARTICIPA del 2020 va ser intens i enriquidor, el model de Regió Agroalimentària proposada per la societat civil més activa no ha tingut una resposta alternativa. La inamovible posició de l’Administració ha negat la major: el Model a debatre. Ha tirat pel dret seguint els criteris de creixement d’èpoques passades ja immerses en l’obsolescència, lluny de la voluntat d’afrontar la realitat de les crisis presents.

Sembla que ningú ha imaginat encara el futur més enllà de la por alimentada pel sistema. Sense un model territorial consensuat no podem debatre la base del Pla. I sense aquesta difícilment podem avançar cap als objectius d’equilibri territorial, de riquesa ambiental i d’una economia ben estructurada. Avui dia un Pla Territorial no pot ser només un conjunt de normes, plànols i imposicions rígides que s’aproven en un document oficial obviant la intensa discussió generada en ell. La realitat és cada vegada més canviant i versàtil i el Pla ha de poder permetre adaptar-se per fer front a aquests canvis que transmuten ràpidament i a la vegada ha de saber engrescar i implicar a la gent que, en definitiva, són els que l’han d’assumir, portar-lo a terme i adaptar-lo en el temps. Mentre això no es produeixi el Pla no serà modèlic, tal com afirmen convençuts (1). Es convertirà en un document esmorteït, sense ànima.

2. Les conseqüències de la animadversió

Molt Pla i poc paisatge. Com va dir un dels assistents, es va dedicar un 95% del temps a dissertar sobre la necessitat de ser solidaris amb la resta del País -acollida de població sobrant de l’AMB, la necessitat d’instal·lar plaques solars sobre les vinyes, l’acceptació de polígons logístics,..- i un 5% a la Carta del Paisatge. Un detall significatiu del valor residual que se li dona, dins del Pla, a la vegueria i de retruc als seus paisatges, tot i que -segons la UE- són un dels principals elements que qualifiquen, singularitzen i valoritzen el territori (2), sobretot els agrícoles, en una època on l’agricultura es fa cada vegada més imprescindible i necessària. El paisatge és un valor en alça i el Pla el menysté substituint-lo per l’asfalt dels polígons.

Contaminació i molta despesa d’aigua sense sentit. El procés d’invasió de Plans (logístics o no) de grans polígons forma part d’un model desordenat d’expansió de les plataformes de mercaderies de pas (3) i altres operacions macro recolzades per capital estranger, que no encaixa amb l’equilibri socioeconòmic i afecta el ambiental de la regió. Aquesta realitat ens mostra que els grans promotors de polígons són els autèntics gestors del territori. Davant d’això, la pregunta que ens fem és, perquè aleshores cal redactar un Pla Territorial si ja l’estant fent aquests agents? Tots sabem que, de seguir per aquest camí, el Pla aportarà a la Regió Penedesenca un model territorial desestructurat.

El motor econòmic, en perill

Segons estudis econòmics del propi Pla la vitivinicultura ha sigut fins avui dia la base de l’èxit de l’economia de l’Alt Penedès gràcies a l’existència del paisatge com un valor sòlit del territori, pilar de la seva economia i estructura fonamental del seu entorn ambiental. Una perfecta combinació per una economia ecològica i d’alt valor afegit. Menystenint-lo, sobreposant dubtosos polígons d’activitats econòmica/logística com a necessitat de la regió per cobrir el dèficit de llocs de treball sense un estudi a fons dels factors desequilibrants metropolitans és una temeritat per la indústria del vi i del cava.

3. El Model inexistent

Tres elements clau per desenvolupar un model territorial equilibrat serien: 1. resoldre la mobilitat sostenible, 2. valorar les capacitats de la matriu ambiental i el paisatge, 3. abordar la resolució dels problemes existents seguint el model territorial consensuat. En el Pla, cap d’ells és rellevant.

3.1. La mobilitat sostenible

Per trobar el Model Territorial hem de sortir de l’àmbit del Pla (sobre aquest tema no hi referents anteriors) i cercar una àrea més gran que abraci la macroregió metropolitana per traçar de nou una xarxa de mobilitat sostenible racional i efectiva.

Una prioritat és ordenar la xarxa ferroviària separant els dos sistemes de transport: el trànsit de viatgers i el de mercaderies ja que aquests tenen un comportament diferencial: els viatgers es mouen pel sòlid urbà i quan més concentrat és aquest més necessitat té de penetrar en el seu interior i augmentar les freqüències de pas i d’intercanvi. El ferrocarril de mercaderies, en canvi, requereix d’uns canals de transport externs a les ciutats, sobretot les grans mercaderies de pas que van i venen a través dels ports (4) i que generen soroll, porten matèries perilloses i requereixen d’un sistema de càrrega i descàrrega de grans proporcions.

Vermell, els grans corredors: el del Mediterrani i l'eix Transversal. Verd, l'eix central metropolità de viatgers. Blau, el metro regional de la costa

Sota aquesta premissa avui dia el corredor Mediterrani no existeix com a tal, podríem afirmar que més aviat es tracta d’un ‘corriol mediterrani’ basat en fer passar totes les mercaderies pel tercer fil de rodalies. És un greu error, com es pot comprovar diàriament pels problemes que genera dins una xarxa col·lapsada i insuficient i més quan per necessitat de reducció de les emissions de carboni -segons la UE- la capacitat de transport de mercaderies per ferrocarril ha de passar de transportar del 5% actual al 30%, com a mínim, de les mercaderies .

El següent pas seria establir un metro regional per la costa, amb renovació dels trens que fa més de 30 anys que hi circulen. Els de llarga distància per l’interior (eix Tortosa-Figueres passant per Vallés) que permetria accedir al Tarragonès i al Penedès als grans equipaments del Vallés (Universitat autònoma i Hospital General de Catalunya) i connectar directament amb Girona sense necessitat de passar per Sants. L’alta velocitat podria tenir parada a Vilafranca i crear un gran centre d’intercanvi de viatgers metropolità a Sant Vicenç de Calders. També l’eix ferroviari mixt Martorell-Conca d’Òdena reduiria el temps i la freqüència de pas d’Igualada a Barcelona. Això aproparia la regió penedesenca a la City, participant dels beneficis que representa tenir un flux de transport de viatgers continu, ràpid i freqüent. La idea és reduir el desequilibri d’accessibilitat de la regió penedesenca respecte a la metròpoli catalana.

Baixant d’escala es proposa la creació de tres eixos estructurants d’autopistes per a bicicletes seguint l’antiga traça dels tres eixos viaris més importants: la carretera C31 recorrent la costa i relligant totes les estacions de tren; la N340 que connecta la major part de poblacions i polígons industrials des del Vendrell a l’Ordal amb bifurcació cap a Sant Sadurní i l’antiga traça de la C15, de Vilanova a Igualada com a eix mar-muntanya.

3.2. Valorar les capacitats de la matriu ambiental i el paisatge

Un ‘Pla Modèlic’ és aquell que té en compte, a més dels paràmetres econòmics i socials, les capacitats de la matriu biofísica del territori. Cal dimensionar els mitjans de subsidència que proporciona una territori que no trenqui l’equilibri entre el desenvolupament humà i la matriu ambiental. Per fer possible una planificació contemporània. Aquesta hauria de valorar:

a. De quanta aigua disposem: a part de dissenyar un pla de gestió per saber la capacitat de càrrega del territori, s’ha Preveure el cabal ecològic del sistema hídric, subministra a la població, a l’agricultura, la indústria. Ara sabem que invertir-la en logística és malgastar-la ja que el benefici que se’n treu és negatiu i minvaria demandes més necessàries. 

b. La qualitat de l’aire, si substituïm els paisatges agraris que retenen carboni per activitats contaminants (un territori de pas genera molta contaminació per carboni, la logística també augmenta el CO2) a part d’altres gasos nocius per ésser humà, tindrem un aire de baixa qualitat.

c. La matriu ambiental i el paisatge. la matriu ambiental, ja que els condicionants bioclimàtics, geomorfològics, hidrogeològics i ecosistèmics que constitueixen els elements essencials d’aquesta matriu no es poden ignorar.

Ben dissenyada la mobilitat sostenible i calibrada la matriu ambiental, el quart element seria

d. L’energia elèctrica d’autoconsum indispensable per generar una autosuficiència territorial bàsica i competitiva promovent la creació de comunitats energètiques mesurada pel consum propi lluny dels polígons fotovoltaics de les grans empreses energètiques. L’agricultura ha d’estar exempta d’aquests tipus d’implantacions, ja que la seva prioritat és generar aliments de proximitat.

Les unitats de Paisatge de la Vegueria Penedès

3.3 El Penedès: el ‘Central Park’ de la Catalunya metropolitana

És a partir d’aquest plantejament quan entrem en el debat del model territorial ja que tindrem el dimensionat de la capacitat de càrrega que el territori ens permet assolir. Ara serà el moment de definir el paper que pot exercir la vegueria Penedès en el conjunt metropolità català.

En definitiva, estem en el centre d’una regió metropolitana, es tracta de la recerca d’un model que hi encaixi, potenciant les singularitats de cada indret que es complementen i les enriqueix. Seria un veritable despropòsit deixar passar aquesta oportunitat que tenim tant a l’abast omplint el territori de contenidors i asfalt.

Per això cal una nova estructura Megaregional més enllà dels estudis i plans localistes de millora urbana. Ni L'AMB es limita entre el Besòs i el Llobregat, ni Tarragona i Reus són independents. Ni el Vallès ha de dependre de Barcelona. Totes són parts actives, singulars i diferenciades d’un sistema. Organitzem-lo i permetem que les parts facin el seu paper, no d'una governança piramidal sinó un treball en xarxa on cadascun faci millor la feina que sap fer. Aquesta és la base per una Societat del Coneixement.

Durant un segle els cotxes han devorat la ciutat i les metròpolis engoleixen el medi expandint-se sense sentit a costa de la natura. De seguir per aquest camí acabaran devorant-se a si mateixes.

Hem de posar-hi fi proposant alternatives i des d’aquest territori ple de paisatges naturals i agrícoles proposem iniciar el camí de convertir-lo, sense negar cap activitat econòmica qualitativa, en una Regió de base agroalimentària.

Caldrà dons apropar la governança a les regions, canviar l’estructura piramidal per una xarxa relacionada equipotencial. La realitat ens hi porta tot i que el poder establert s’hi nega. Cal aventurar-nos-hi, conscients de saber que si no hi ha utopia no hi ha futur. Viure en el paisatge és estimar-lo, defensar-lo i potenciar els seus valors. La riquesa, en tota les seves variants neix des del lloc viscut.

Transformació de la degrada riera de la Bisbal com a eix vertebrador de qualitat del Baix Penedès i l'aparició del Parc Agrari entorn del municipi de Banyeres

Pau Batlle Solé
Arquitecte* Urbanista * Paisatgista