Milei i la internacional ultradretana

Oberta una crisi diplomàtica entre Espanya i la República Argentina pels exabruptes i acusacions de Milei cap al president Sánchez, amb el permís d’Óscar Puente. La retirada de l’ambaixadora espanyola a Buenos Aires com a reacció a les paraules del president argentí a la convenció de Vox ha desencadenat una crisi de les relacions bilaterals entre els dos països, que ara per ara no sembla tenir una resolució propera. Més enllà de la qüestió diplomàtica, la visita de Milei a Espanya, és a dir, a Europa, té una gran càrrega política.

Acompanyant a Milei a la cimera del partit d’Abascal del passat 19 de maig hi havia Le Pen, líder del Reagrupament Nacional francès, Viktor Orbán, primer ministre hongarès, José Antonio Kast, líder del Partit Republicà de Xile, un ministre del govern Netanyahu, col·laboradors de Trump i, en aquest cas per videoconferència, Giorgia Meloni, primera ministra italiana. A les portes d’unes eleccions europees decisives no és gens menyspreable la capacitat de convocatòria del partit d’Abascal i la unitat en l’essencial que demostra la dreta reaccionària: hi ha un ordre occidental liberal, capitalista i globalitzat que s’ha de substituir.

Milei ha esdevingut una esperança i ha estat capaç de recollir el profund malestar dels argentins. Un país que arrossega anys d’inflació desbocada, empobriment, crispació política i un gran descrèdit de la classe política ha abraçat la proposta d’un senyor estrident, format acadèmicament i moralment, ferm defensor de la filosofia anarco-capitalista i que es va obrir forat en el debat públic argentí a les tertúlies dels mitjans de comunicació gràcies, precisament, al seu estil i estridència.

La seva promesa electoral i el seu pla de govern no és acabar amb l’Estat, ni tan sols instaurar un estat mínim com el defensarien els minarquistes, si més no a curt termini. No per això menys radical, l’objectiu declarat de Milei és una teràpia de xoc per frenar la inflació aplicant dogmàticament les receptes de l’escola austríaca.

A priori, Javier Milei, d’acord amb les idees que diu defensar, no hauria de sentir cap mena de simpatia per altres mandataris i líders mundials, com Donald Trump, abanderats de l’antiglobalització, el nacionalisme, de formes populistes i disposats a utilitzar l’aparell estatal per tancar fronteres al multiculturalisme, però també al comerç. D’altra banda, seria ingenu no destacar que hi comparteix el menyspreu, també des d’una perspectiva teòrica, per la democràcia representativa i la manca d’un sentit sòlid de tolerància. En qualsevol cas, la seva assistència a la convenció de Vox i les mostres públiques de suport creuades a Trump o Bolsonaro evidencien que a Milei li està bé teixir una aliança d’enemics “del socialisme” i ser-ne el profeta. “Llegan grandes noticias desde el Viejo Continente. Las nuevas derechas han arrasado en las elecciones europeas y le han puesto un freno a todos aquellos que empujan la Agenda 2030”, piulava en saber-se els resultats definitius de les eleccions de diumenge.

El lleó argentí s’autoproclama el primer president liberal-llibertari de la història de la humanitat, el que el converteix, efectivament, en una rara avis. No obstant això, les relacions internacionals són, existeixen i cal prendre-hi partit. Milei no trobarà res que se li assembli fora d’Argentina i les aliances no són evidents. Fins ara, el més notori és que ha aprofundit la seva relació amb els líders de la nova dreta, s’ha posat del costat d’Ucraïna i el govern d’Israel pel que fa als dos grans conflictes internacionals oberts i que s’ha mostrat interessat en què el seu país ingressi a l’OTAN i l’OCDE. Les relacions internacionals no es regeixen només per paràmetres ideològics, en absolut, el que obliga als actors a calibrar amb precisió les aliances buscant l’equilibri entre afinitats polítiques i interessos estratègics i econòmics.

Segons informen alguns mitjans en el moment d’escriure aquestes línies, el president durà a terme una gira per Europa a mitjans de juny, en la qual mantindrà una trobada amb Macron i en què també assistirà a la cimera del G7 a Itàlia, convidat per Meloni, i a la conferència per la Pau a Ucraïna, que se celebrarà a Suïssa els dies 15 i 16 de juny. En el seu pas pel vell continent també visitarà Alemanya i Espanya per rebre premis de dos think tanks liberals.

En una entrevista, en ocasió de la seva assistència a la convenció de la internacional ultradretana, com la va anomenar Pedro Sánchez,  Milei va manifestar que considerava que el poder era un joc de suma zero, és a dir, que si l’esquerra tenia el poder no el tenien “ells”. Sembla que el lleó argentí és un mal depredador. No identifica correctament la presa i, encara més greu, no s’adona que comparteix cacera amb qui devora les seves cries. L’Europa benestarista és l’enemic? Macron o Sánchez són més nocius per les idees de la llibertat que Trump?

Milei haurà d’aclarir aquests aspectes i fer-ho visible mitjançant la política exterior si vol guanyar suports a la seva causa i ambicions en l’àmbit internacional. Valdrà la pena observar el seu paper a la gira europea.

Aleix Ruiz Ferrando, politòleg