Estació de pas, reflexions d’Olga Xirinacs

Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) és una escriptora de llarg recorregut que ha conreat tots els gèneres literaris, des de la poesia, la novel·la i la literatura per a joves i infants, així com la literatura de gènere, textos memorialístics i impressions del trajecte vital i intel·lectual en textos breus de reflexió, com en el darrer llibre publicat, Estació de pas (Ganzell).

Els apunts que integren Estació de pas són anotacions breus que estan agrupades en deu capítols encapçalats per una il·lustració-collage, obra de la mateixa autora, que en cada cas constitueix una singular invitació a entrar en la lectura dels textos: Observacions, Certituds, Música, L’amistat, Eternitats, Ensenyances, Reencarnacions, Reencarnacions íntimes, Tardor i Per què.

A Estació de pas: un conjunt de pensaments i reflexions en veu íntima, hi brillen com pedres del camí tocades pel la llum del sol, aforismes per la forma en què poden llegir-se com a afirmacions en base a la destil·lació de la seva experiència, si bé, com els lectors comprovaran, l’autora no deixa mai de preguntar el perquè de tot el que en diem vida humana en relació amb el cosmos. Preguntes sobre el sentit de la vida i la mort, doncs, i, encara, si hi ha una vida més enllà, preocupació espiritual i metafísica que tantes pàgines ha omplert al llarg dels segles, però que cadascú ha de personalitzar segons la seva pròpia cosmovisió: just el que fa Olga Xirinacs a Estació de pas, metàfora de l’efímer de l’existència.

Hi ha moments de gran intimitat, de gran complicitat amb el lector com quan escriu sobre l’amistat: «He fet amigues llegint els seus llibres quan ja eren mortes. Em reconeixeran?». El que cap en aquestes poques frases és tan gran. I penso ara en Marguerite Yourcenar, o en Virginia Woolf, escriptores mortes que Olga Xirinacs ha llegit amb tanta profunditat i agraïment. I penso també en què significa «em reconeixeran» com a amiga en aquell cel on anirem tots quan tots estiguem preparats per assolir el cel ni que sigui al preu de tres-centes vides... perquè, «com es podria complir la purificació creixent si no hi ha ànima que passi de l’un a l’altre?».

Més enllà de les cultures i religions orientals, no és tan rar fer-se aquestes preguntes des de la nostra cultura judeocristiana, ja que els primers cristians, com els jueus de l’època, creien en la reencarnació i en moments posteriors el mateix cristianisme va establir la idea d’un cel, d’un infern i d’un purgatori per a la purificació de les ànimes, ja sigui més ençà o més enllà de la vida física des del moment en què els sants obren miracles.

A reflexions personals condueix la lectura d’Estació de pas, d’Olga Xirinacs. Així és sempre quan un text conté idees que inviten a pensar i fins i tot a estimar amb tota consciència, ja que «l’amistat ens fa adonar que no estem sols». I és que en l’amistat, segons jo també crec, hi ha una entesa entre els amics més enllà de paraules i fets, hi ha una conversa, una comunió de les ànimes fins i tot en el silenci.