La Banda, metàfora del nou paradigma educatiu

Diu Yubal Noah Harari que els projectes exitosos rarament son el resultat de l’esforç d’una sola persona (“succesful projects are rarely the result of just one person's efforts”) i que per això el seu best seller ‘Sapiens' es va inspirar en converses amb estudiants. Parlaré aquí del meu àmbit, l'educatiu; concretament dels combos, la petita formació de música moderna d'algunes escoles i conservatoris.

Quan els combos eren una anècdota a la majoria de plans d’estudis, alguns profes vam intuir que eren el millor format on aprendre música, almenys tal com s’havia fet durant mil·lennis a tot el planeta: com un intercanvi artístic a temps real entre diferents persones que toquen o canten; eventualment, una reunió virtuosa de talents i rols diversos. Alguns hem hagut de picar molta pedra per demostrar-ho. Liderar grups és complicat, sobretot si no ets un tirà i has de gestionar egos, gustos i aptituds. Quan te’n surts, val molt la pena.

Sabem de les dificultats a què ens enfrontem. El treball en equip és una anomalia en una societat narcisista com la nostra. Massa progenitors veuen amb temor el contacte d'adolescents massa fràgils -la sobreprotecció parental- amb joves més competitius que, al seu torn, no els fa gràcia compartir aula amb segons qui -el respecte a la diversitat. Per acabar-ho de complicar, constatem la poca resistència a la frustració de persones que voldrien assemblar-se als artistes apretant un botó, i això va de cordes, tecles o pistons. La bona notícia és que, si accepten el repte, podrien convertir-se en músics i, més probablement, en una millor versió d'ells mateixos.

Durant molts anys he tingut sensació que aquesta assignatura era com ensenyar Darwin als creacionistes: una perill per a la societat benpensant. Una societat que, tot i les proclames en sentit contrari, posa al centre els individus, els solistes. En un món així el treball en equip és problemàtic, oi tant. Com a profes tots hem vist als treballs en grup on un treballa i els altres s'ho miren. També sabem que, per por a ferir a la resta, no felicitem prou els talentosos. Caldria trobar un equilibri entre el geni, que sempre ha estat un fenomen individual, i el progrés, que sol consistir en la suma virtuosa de moltes voluntats.

Si em pregunten, diré que el món ha de tornar a la comunitat, altrament no sobreviurem com espècie. És un canvi de paradigma amb una munt de resistències però, gràcies al despertar de les consciències -i l'aigua fins el coll- un canvi inexorable. Des de la trinxera educativa penso que el combo, la petita formació de música moderna, és una eina transformadora. Una eina formativa i creativa, empoderadora, socialitzadora. No son paraules buides al tik tok: a combo el TDA afluixa, l'hostilitat se suavitza, la por escènica es domestica, l'amistat cristal·litza, el talent aflora, desaprenem a mirar-nos el melic i aprenen a pensar col·lectivament. De pas acabem llegint partitures, ves quina cosa, sense les tres hores de solfeig.

Els joves de la imatge encara han de trepitjar molts escenaris. Alguns només porten dos anys tocant i ja han actuat al Born. Les noies son de balades i els nois de rock and roll i n’hi ha una que composa unes melodies brillants sobre un grapat d'acords. Quan els vaig fer assajar una versió d'Allelujah en cinc per quatre els va sonar estrany: sortir de la zona de confort costa. Per colar-los el jazz mentre pensen en Taylor Swift assagem Amy Winehouse, a qui respecten, potser perquè el món els sembla tan dur com a ella i també se'n volen protegir amb un bon groove. Cal respectar els seus temps: si els deixes tocar aquella cançó de xaranga et faran contents un poupurri de la reina del Soul, que estrenaran a l'espai El Niu del Vida Festival, gentilesa dels seus directors cap els petits músics de la ciutat. En la cruïlla de les complicitats ens trobarem. Diàleg, cooperació, síntesi: combo.

Ara que tots s’hi apunten voldria posar en valor la feina de trenca-gel dels pioners, fa més de vint anys. Els fruits comencen a caure, madurs, als nostres escenaris; també als que ens convida, potser a contracor, l'Ajuntament, com el del Dia Internacional de la Música, divendres per la tarda, a la plaça de les Neus. Més enllà de les resistències, tothom veu els resultats. Ho va veure l'àvia d’un dels alumnes (que va portar els fills a La Institució i que avui no toquen ni mitja nota): “que ve que s’ho passen, aquesta canalla”. I les àvies han vist ploure molt.