La flor de l’haiku

La flor de l’haiku és una imatge gràfica i poètica que em serveix per cridar l’atenció dels lectors sobre la bellesa de l’haiku: una forma japonesa de poesia breu distribuïda en tres versos: 4-6-4 síl·labes en català, 5-7-5 en castellà.

Vaig entrar en profunditat en l’exploració de món de l’haiku l’any 2007, quan el doctor Vicente Haya (Sevilla, 1962), filòsof i traductor de poesia japonesa, deixeble de Reiji Nagakawa que va impartir cursos de cultura nipona a Casa Àsia, em va demanar de traduir el llibre que es va titular: Herba roja de tardor. Cent estances de l’haiku japonès (Pagès editors, 2009).

Havent entrat intel·lectualment en contacte amb la cultura catalana, Vicente Haya va considerar oportú anostrar a la nostra llengua un dels llibres de referència de la seva àmplia bibliografia sobre l’haiku. No sense un gran sentiment de respecte pels coneixements del doctor Haya, i per la mateixa naturalesa misteriosa de l’haiku, vaig emprendre la traducció d’Herba roja de tardor, dividit en les cent estances del títol, que, alhora, componen capítols amb enunciats tan atractius com Els secrets de l’haiku, o Implicació emocional del poeta, o El sagrat en l’haiku o Habitar l’astorament, entre d’altres. Per il·lustrar els seus assaigs sobre l’haiku, Vicente Haya es va acompanyar, comentant-los i estudiant-los, d’haikus clàssics i moderns que donen fe de l’essència de l’haiku, forma poètica que «se situa a l’extrem de tota conceptuació, discurs, efusió sentimental i verbositat literària per mostrar la realitat nua, transparent».

«En la literatura catalana hi ha tradició de referents orientals. Només cal recordar Josep Maria Junoy i Joan Salvat-Papasseit, que amb ment occidental van atansar-se a l’haiku, una forma poètica que sorgeix de la cosmovisió japonesa», escrivia jo mateixa al pròleg d’Herba roja de tardor referint-me als primers poetes d’haiku a Catalunya.

Darrerament es dona una viva explosió del conreu de l’haiku en poetes en actiu que s’han sentit atrets per «aquesta miniatura verbal que, per contra i fora de tota retòrica, provoca una immersió en la realitat tota sencera». És en aquesta atmosfera entre la realitat, la seva contemplació i la impressió que aquesta realitat provoca en l’haijin –així s’anomena el poeta d’haikus-, com cal llegir Quadern de camp. Haikus del salobrar (El Gall Editor), de Miquel Rayó (Palma, 1952).

Posant els cinc sentits en la realitat que l’envolta, l’escriptor Miquel Rayó s’ha significat en l’activisme ecologista i cultural a Mallorca. En la seva activitat com a ornitòleg aficionat ha observat atentament i detalladament les espècies d’ocells any rere any, estació rere estació, en un espai concret: el salobrar de Campos, un espai natural a preservar amb tota la seva riquesa de matisos i espectacles de la mateixa natura en el seu devenir, tal com queda gravat com en un burí de gran precisió, en els Haikus del salobrar: «Cel roig. Ponent. / Esbarts d’ànecs vibrants / clouen el dia».

La imatge d’aquest instant de vibració en la posta és viscut pels lectors amb la mateixa intensitat que la va viure l’haijin Miquel Rayó. D’això es tracta: d’habitar l’astorament a través de l’escriptura i la lectura de l’haiku. Habitar amb tota l’ànima el tremolor i la sensació de meravella, experimentar aquest frec de la vida en el seu estadi més pur, sense filtres: «Les ales roses, / vagant, d’on és que vénen? / Cau una ploma». I veiem amb els ulls dels sentits més afuats aquest poema escrit en aquest Quadern de camp. Haikus del salobrar, conjunt d’haikus de Miquel Rayó.