Les bicicletes i els dies

A Les bicicletes i els dies troben escrita de manera tan culta com diàfana i propera als lectors, la crònica sentimental, i la història social i cultural d’aquest artefacte de la contemporaneïtat que va modificar la locomoció i donar autonomia, llibertat de moviments als seus genets: homes, dones i joves que de manera anònima, o popular, han protagonitzat històries que tant la literatura com el cinema han immortalitzat en escenes impagables que ja formen part de l’imaginari col·lectiu. O de l’imaginari personal: qui no té ‘una història’ amb una bicicleta, ja sigui d’amor o de trobada fallida?

Que jo sigui molt curosa amb els meus moviments es deu que no tinc reflexos, o molt pobres. Ho vaig aprendre de molt nena: si em queia un got ja es podia donar per perdut: no tenia el mínim reflex per collir-lo a temps que no s’estampés a terra. És per aquest motiu que a penes ‘he trencat mai un plat’. Ja procuro que no em rellisqui de les mans. Aquesta manca de reflexos i la ceguesa d’un ull no m’han permès tenir l’atreviment de conduir un cotxe. No es tracta només no exposar-me, es tracta sobretot de no fer mal a ningú ni que sigui de manera involuntària. És per aquest motiu que mai no em vaig plantejar tampoc perseguir la tinença d’una bicicleta que tan feliços feia els meus amics... fins que vaig anar amb ells uns dies d’estiu a Menorca: «Te n’ensenyarem, ja veuràs com te’n sortiràs». No vaig gosar contradir-los, si bé jo sabia que no es tractava pas d’aprendre’n o no, sinó de les mancances que ho feien difícil. Ens hi vam aplicar. Un matí, quan ja pedalava prou dreta i més o menys segura damunt la bicicleta, va venir la prova de foc: «Anirem tots junts a la cala... », ara no em feu dir el nom perquè no el recordo, o potser no el puc recordar. Perquè la patacada va ser forta. Encara no sé com, el camí feia una mica de baixada, això sí, vaig anar a parar per terra en un camí rural. Em vaig fer força mal. No em vaig trencar cap os, però el cos em va quedar fet un sant Llàtzer: blaus i ferides per tot arreu. Corre-cuita em van posar la injecció del tètanos. Per a mi gairebé es van acabar les vacances, i em feia llàstima veure la cara dels meus amics: «Ja ens ho havies dit...». Però, com passa sempre, no em van creure, devien pensar que exagerava. En comprovar amb els propis ulls l’abast de l’accident que es podia haver evitat, el seu penediment va ser més gran que per a mi el fet de la caiguda. No cal dir que no he pujat mai més a cap bicicleta ni a res que se li assembli. Un ha de ser conscient dels seus límits i conviure-hi sense que li amarguin la vida.

Així, doncs, ni que hagués volgut –pobra voluntat quan d’allà on no n’hi ha no en raja!- no hauria pogut gaudir de les excursions que feien la famosa parella Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir per la França ocupada pels nazis, o esbargir fantasmes com en episodis de desesperació feia la poeta Sylvia Plath, o desplaçar-se de manera eficaç per tot arreu a cop de pedal com feia Alfred Jarry, autor d’obres de l’absurd com Ubú, que va revolucionar el teatre. És clar que per poder deambular sobre dues rodes al preu d’unes bones cames, cal tenir una bicicleta. Tenir-ne o no tenir-ne era capital també per seduir o festejar. El meu pare, que era un caminador nat i ho va ser fins a l’últim dia, per impressionar la meva mare quan festejaven, algunes vegades feia el trajecte que va des de Sant Jaume Ses Oliveres fins a Can Benet de la Prua (poblacions veïnes, si bé pertanyen a dues comarques diferents: Anoia i Alt Penedès) amb una bicicleta vella que duia de costat perquè estava espatllada, i feina rai, a traginar-la, perquè el camí era complicat camps i torrents a través. La mare reia molt, quan ho explicava: «Es devia pensar que no ho veia...»

Gran encert, per part de Jordi Romeu, haver assajat, donant-los una dimensió filosòfica i antropològica, capítols molt saborosos a propòsit d’aquest invent del segle XIX que és la bicicleta i les històries que porta aparellades tant en la vida de la gent com en el seu protagonisme en l’àmbit de la cultura: un artefacte que fins i tot rovellat o inservible és un bon motiu fotogràfic, o es constitueix en una escultura viva pels records que evoca. I ja no parlem de la seva vigència en les nostres carreteres i ciutats, així com és d’apreciar en l’àmbit de l’esport l’entusiasme que aixequen en el públic les curses de bicicletes, o la revolució copernicana que va suposar per a la dona aquest mecanisme de transport que la feia independent en els seus moviments fora de la llar.