Laurel i Hardy

Un debat que em porta als temps de la meva infantesa i adolescència quan al cinema, els programes eren dobles o, com en el cas de “can Culapi”, tenien una primera part de No-Do i curtmetratge de riure on s’alternaven dibuixos animats amb històries de humor protagonitzades per Charlot, Jaimito o, els meus favorits, Stan Laurel (el “butso”) i Oliver Hardy (el prim). Una parella perfectament diferenciada amb el primer, d’actitud tirant a tímida, mirada fugissera i cabell fàcilment espantadís que feia saltar el bombí, i el segon, corpulent i amb una actitud un punt xulesca que semblava voler ser el protagonista de totes les situacions però que, quan alguna implicava una senyora o senyoreta, es ruboritzava mentre jugava nerviosament amb la prima corbata. No és doncs estrany que, en veure aquell personatge d’aparença espantadissa, prim i amb pantalons ajustats a les cames que avançava per coincidir a l’escenari des del seu faristol amb un segon protagonista corpulent i un tant “massís”, vestit un parell de talles més del que podria ser elegant i amb una tofa de pèl al cap que suggeria una calba no acceptada, pensés en els protagonistes de les meves tardes de dissabte al cinema de la meva escola.

I és que les respostes incongruents de Biden, associades als seus silencis derivats de la pèrdua de fil argumental , i els comentaris i gestos d’un Trump que semblava que, en qualsevol moment, es dirigiria al faristol del seu oponent per agafar-lo per les solapes i llençar-lo fora del escenari televisiu, podien associar-se a qualsevol cosa menys a un debat televisiu en el qual es jugués el futur de la presidència dels Estats Units de Nord-Amèrica, una de les potències més importants del món actual.

La resposta no es feu esperar. Els analistes i, en veu baixa, alguns elements del partit demòcrata demanaven buscar un nou candidat per poder plantar cara al Oliver Hardy de torn. Una petició que ha anat perdent pes específic (tot i no descartar-la) qui sap si per culpa del precedent històric en el que la substitució en la parella, de Stan Laurel per Harry Langdon (un altre còmic de l’època) portà a l’estudi cinematogràfic que els promocionava a unes pèrdues importants. I és que, en el fons, la parella es complementa, dividint als espectadors, com a la societat nord-americana, no tant en demòcrates i republicans, com en prudents i arrauxats, seguint el mateix ordre.

I és aleshores quan hom es pregunta si unes eleccions “instantànies” com les que el proper novembre donaran, després de 24 hores de votacions, el poder a un o altre bàndol, no s’haurien de regir per un procés més reposat, llarg i reflexiu que anés decantant la balança en favor d’un dels candidats de forma més progressiva. Com per exemple en les eleccions legislatives franceses, que sembla que han deixat l’escenari pendent per la setmana vinent, donat que quan ningú aconsegueix el 50% de vots i un 25% d’electors, la constitució mana celebrar una segona volta entre els que hagin aconseguit més del 12,5% dels vots. Un detall que molts ciutadans de casa nostra desconeixen i que, si es confirmen els resultats que jo conec en escriure aquesta reflexió, farien que la disputa de la propera volta sigui a tres bandes en comptes del bipartidisme que resultava habitual, obrint el camí a coalicions, renuncies i altres tripijocs (constitucionals, però) per impossibilitar la victòria d’algun candidat en concret.

Estats Units no arriba a tant, tot i ser definits sovint com bressol de la democràcia. Allà, ni tant sols hi ha tercers partits amb possibilitats de guanyar o de rectificar el dictamen de les urnes mitjançant algun pacte postelectoral. Ja és sabut que les pel·lícules de Hollywood demanen un protagonista masculí i femení destacats. Acceptant, en darrer terme, actors secundaris. Per alguna cosa deu ser.

Ah! I no oblidem Gran Bretanya, que també està en dansa.