De nou l’ou de la serp

A l’any 1977 el prestigiós director de cinema Ingmar Bergman va dirigir i presentar la pel·lícula “L’ou de la serp”. L’ou de la serp és una narració fílmica a on es descriu l’ambient a Berlín i la situació abans de la pujada del nazisme al poder. És, clar, una metàfora l’ou de la serp acostuma a ser translúcid i a través d’aquesta closca deixa veure l’animal que s’està formant dins seu. La pel·lícula explica que tot i veure el que es gestava, en aquell moment, a Alemanya, molta gent no va fer res per aturar-ho potser per indiferència, potser per una complicitat estranya, potser per creure que no seria el que va arribar ser. Ara cal impedir que això és repeteixi. La serp ha tornat a pondre ous, i caldrà evitar la repetició d’alguns fets execrables que ja coneixem.

També se’n parla en el llibre d’Eugeni Xammar (1) que porta per títol “ L’0u de la serp” que és un conjunt de cròniques polítiques i articles de fons que van explicant el Berlín que s’acosta al creixement els nazis i la presa del poder.

Tenim doncs que l’ou de la serp és precisament la deficiència que tenim quan veiem el que s’acosta, com es va formant el cos i com avança el creixement de l’extrema dreta i masses vegades ens ho quedem mirant i la reacció no arriba.

Aquí l’ou ja l’hem vist, encara que potser tangencialment, perquè ja el tenim a molts governs territorials de moltes autonomies que juntament amb el PP van marcant el camí, posant fites cada vegada una mica més consolidades, es comença per elements que qüestionen elements de la identitat pròpia com la llengua, prohibint llibres o buscant fórmules perquè quedi la llengua catalana per exemple dissolta en mig d’un fals plurilingüisme, o bé censurant determinades obres artístiques, eliminant i modificant lleis per evitar que la memòria de la història es compleixi amb el rescabalament de tants noms que van patir la repressió franquista, buscant polèmiques amb les seves actituds homòfobes i amb clares posicions de polítiques xenòfobes... En fi ja ho hem vist.

I segurament la pregunta clau és que s’ha fet malament perquè creixi de nou aquest populisme de tics autoritaris i que espanta amb les seves polítiques discriminatòries fonamentades en falsedats o veritats a mitges.

La crisi del 2008 va portar a l’esquerra de laboratori al carrer, els indignats van   llançar moltes consignes i propostes que s’ha anat diluint després de tant anàlisi acadèmics i pocs canvis reals. L’extrema dreta ben segur sense tanta exposició pública va fer una lectura més profitosa del tema i ha anat consolidant-se davant la manca de propostes efectives de l’esquerra en temes cabdals com la pobresa, la degradació de l’espai públic, el problema de l’habitatge unes polítiques d’immigració que sense recursos i idees clares no  tiren endavant i donen carnassa a determinades comportaments ratllant l’odi.

Amb la mateixa indignació altres, l’extrema dreta, sense tanta publicitat ha anat conquerint espais i feus històricament progressistes i avui suposen ja un percentatge de representació que està per damunt d’aquella esquerra que proclamava la transformació total i la nova política.

Però el perill de que la serp vagi creixent és una evidència. Ja no és una metàfora. Europa va tenyint-se d’aquest blau fosc cada cop més fosc. 

La darrera criatura d’aquets ou és a França. L’agosarat i temerari avançament electoral promogut pel President Macron després de la derrota davant l’extrema dreta del Reagrupament Nacional de Le Pen ha fet que aquesta formació parteixi avui com a gran favorita per formar govern. Els resultats de la primera volta són evidents.

Tots plegats -els que no volem que aquestes idees i actituds ens governin- hem caigut en el parany, com en el conte del Pere i el llop, que tot era una enganyifa que les crides a la resistència, massa vegades usades, de que venia l’extrema dreta i un cop es guanyava, i es derrotava temporalment el populisme de dreta, seguia tot igual sense fer els canvis necessaris i afrontar polítiques reals de transformació, tot plegat ha fet que finalment el llop o la serp arribi aquí al costat, a França, amb molta força i a arreu vagi guanyant posicions. 

Mica en mica amb força paciència han anat insistint en el seu discurs entre l’autoritarisme, el populisme tot tenyit d’antipolítica, poc respecte als procediments democràtics, menystenint les diferències, i fer créixer un odi irracional contra les institucions. Institucions que usen, però, per seguir mantenint usant la difamació per fer créixer pors infundades a tot allò que és diferent i invocacions a una pàtria ètnica, posant en valor uns dogmes religiosos i també amb amenaces amb qui gosa contradir-los. N’hem tingut evidències clares i ben properes, un Milei desfermat dient que la justícia social és una aberració, o un Trump que desprecia qualsevol norma per aconseguir els seus objectius, i hem escoltat també el candidat del RN Bardella llançant acusacions infundades contra la possible victòria del Front Popular.

És un catàleg immens de despropòsits amb l’agreujant que tota aquesta extrema dreta que el que pretén és imposar la seva visió, el seu punt de vista, sobre qualsevol aspecte de la societat i considerar-lo l’únic que és bo sense possibilitat de que altres punts de vista reïxin. No volen que el debat de les idees entre diferents trobi solucions més àmplies i compartides per més persones. Estem en moments difícils, hi ha una certa millora econòmica només per uns quants, la precarietat, les incerteses del futur (quan no ja del present) i una certa indiferència i descrèdit intencionat de la política entre altres aspectes  són els aliments que ajuden a covar l’ou de la serp.

Encara som a temps de reaccionar. No deixem col·lectivament, passar més temps i que la serp s’engreixi.

“L’0u de la serp” . Eugeni Xammar . Quaderns Crema Nº 2, Barcelona 1998