No, no són (només) els cartells

Preludi amb tres fets. Un. Fa anys, forces ja, uns quants joves que s’autodenominaven patriotes van llençar un seguit d’octavetes en la que es volia representar l’alcalde Jaume Casanovas i el cotxe Mercedes que barroerament li atribuïen. La campanya amb voluntat de desprestigi era  evident, Casanovas tenia un cotxe Mercedes amagat a Vilafranca i quan sortia anava fins a la població veïna amb el Seat que tenia i allà es canviava per agafar el cotxe de luxe. Res, una brometa per perjudicar la imatge. Dos. Un cap de llista fa pública una conversa telefònica, imaginem que obtinguda sense consentiment dels implicats en que dos destacats dirigents socialistes del moment rajan de valent dient pestes contra alguns companys seus. Evident, plasmar l’evidència del foc amic. Tres. En una assemblea del seu partit un alcalde ha d’aguantar les imprecacions d’alguns militants pel fet de que , segons diuen, s’estigui fent una casa al “tennis” (com si no en tingués dret), però la cosa no era ben així, els militants tenien una foto del cartell de la llicència, i sí, el cognom (no així el nom) del promotor i el de l’alcalde era el mateix. Però la casa no era ni de bon tros de l’alcalde, però el rumor es va estendre i la pròpia militància qüestionava els fets.

******

És una realitat mai acceptada obertament ni reconeguda en la seva totalitat  que en campanya electoral o en les fases prèvies a les campanyes en molts partits i ha un cèl·lula més o menys emmascarada que es dedica a burxar en la vida i obra dels adversaris, per trobar draps bruts dels altres candidats i després de contrastar-ho es farà o no públic en funció del capteniment del candidat o de l’oportunitat després de valorar possible guanys o pèrdues en termes electorals o de publicitat.

Això és així i sempre ha funcionat amb més o menys intensitat. El cas que ara s’ha fet gros dels cartells sobre Ernest Maragall és però una mica diferent. Recordem que dies abans de la precampanya de les eleccions municipals van aparèixer alguns cartells que amb el lema Fora l’Alzheimer de Barcelona   il·lustrava una fotografia dels germans Pasqual i Ernest Maragall. Els cartells els van col·locar a tocar de diverses seus republicanes a Barcelona i els fets van ser enregistrats per les càmeres de la zona, entre les quals les de les mateixes seus d’ERC.

Tot plegat repugnant, per la forma i sobretot pel fons.

En aquells moment els afectats i la mateixa ERC va llençar algunes acusacions sense concretar contra els adversaris de Maragall en la contesa electoral de les municipals.

Semblava que així podria ser, però...

Ernest Maragall va fer una denúncia per delicte d’odi i vet aquí que ara s’ha sabut, un any més tard i per via d’un reportatge al diari ARA, que l’atac de falsa bandera venia del seu propi partit, d’ERC. Sembla que en saber-ho el mateix Maragall va retirar la denuncia per no situar el partit en una situació complicada.

I a més el partit ho va deixar córrer i no ha sigut fins ara quan l’escàndol públic ja era evident que ha activat els mecanismes per dilucidar responsabilitats. Ja han fet tard. Ni dimissions, ni encreuament de retrets serveixen. Cal explicar de  pe a pa tot el que ha passat i qui en té responsabilitats. I encara es fa un retret  notable a ERC que sempre s’ha vantat de ser un partit gairebé immaculat. 

Però quin motiu hi podia haver per fer això.

Bàsicament hi podia haver tres raons.

Desacreditar el candidat com a persona amb possibles deficiències cognitives. Desacreditar-lo davant l’electorat de la manera més barroera possible. Però  venint del seu propi partit no té sentit, sembla demencial, impropi de persones decents a no ser que es busqui un canvi de darrera hora.

Una altra raó es que s’atorgués la responsabilitat dels fets, com es va voler fer, a altres partits i poder mostrar que actuaven de manera malintencionada  damunt el candidat d’ERC.

I altre possibilita’t seria que els cartells amb el lema generés un corrent d’empatia cap a Maragall que en aquells moments no despuntava gaire en les enquestes. Fer culpables els altres per poder reeixir amb el teu candidat.

Positivitzar el candidat indirectament davant la porqueria que els cartells comporten.

Ara s’ha conegut públicament perquè ha sortit a la premsa que la maniobra era de la mateixa ERC, de gent d’ERC per ser justos, però el tema encara s’ha enverinat més quan hi ha hagut informacions que assenyalen que la direcció (o part d’ella) era conscient d’aquesta maniobra i van mirar cap a una altra banda i a més que s’han fet pagaments per evitar que el tema veies la llum és força estrany i fa ferum estranya.

En definitiva un panorama més que surrealista.

Però vaja ens podem queixar, criticar, sobretot pel tema espinós de la malaltia, però en tots els partits algun cop s’ha jugat en posar el dit a l’ull de l’adversari.

L’exemplaritat de que es vantava el parit d’ERC ara es posa en dubte.

Ja no és corrupció és directament imbecil·litat per part dels autors i dels “pensadors”.

Tampoc no cal que ens esquincem les vestimentes ni generalitzarem massa com ara es fa des dels opinadors habituals de les tertúlies. Tot i el rebuig a la crueltat i la barbaritat dels cartells dels germans Maragall la guerra bruta, els atacs de falsa bandera han sigut sempre presents en la política i augmenten desmesuradament al voltant de les campanyes electorals. Cercar l’errada buscar la xafarderia gratuïta i banal, retreure algunes opinions controvertides, fins i tots ridiculitzar aspectes físics que puguin generar l‘esperpent de l’adversari.

El cas dels “Maragall” potser posarà en evidència que a més de la barbaritat i la indecència dels cartells hi ha una manera de fer política, sortosament per part de pocs, que trenca amb el respecte degut a les persones, als valors que fan de la política un exercici noble i necessari per la nostra societat.

El cartells tot i ser criticables (que ho són) no deixen de ser en el fons una mostra de la mala política que cal combatre i expulsar del debat de les idees. 

Són els cartells, sí, però el que hi ha darrera i no es coneix encara deu ser més brut.