Una bomba al jardí

La imatge és potent: Una bomba al jardí (Stonberg Editorial), així ha titulat el seu llibre de poemes l’escriptora Olga Xirinacs, nascuda a Tarragona l’any 1936, i ja l’any evoca aquella tragèdia humanitària que va ser la Guerra Civil espanyola, si bé, com ella mateixa escriu en un dels poemes, va tenir sort: «Em vaig estalviar la metralla,/ les parets enfonsades/ i la gana». Per la tendra edat no en va ser conscient, de la contesa fratricida, i també potser perquè a la ciutat de Tarragona la guerra no s’hi va acarnissar amb tanta malvestat com en altres geografies de Catalunya.

La bomba al jardí era real, encara que els tres germans no sabien que podia fer por, hi van créixer al voltant. La bomba al jardí, però, resulta també una ben gràfica metàfora de com en la vida convivim amb les bombes i les flors, amb el goig i el dolor, amb el mal i la benaurança.

Una bomba al jardí, d’Olga Xirinacs, constitueix la poetització, des de la memòria, d’episodis de la vida en què un i altre pol de l’existència es donen la mà a través de l’amor que la fa estimable.

Plens de melangia són els poemes que integren l’apartat Entre tu i jo. Poemes d’amor quan l’amor madurat en el temps ja és a l’altar de la memòria: la mort separa els cossos, però no el diàleg entre vius i morts, la conversa íntima entre els amants.

Belles són, i intenses, les sensacions de l’ànima ofertes en les estampes visuals i sensorials que componen l’apartat Paisatges: «Fulles de cirerer a la carretera/ vermelles, rovellades,/ llengües de foc vençudes». Hi llegim la descripció de l’instant de la contemplació, com en un haiku, però en aquests versos hi ha més: hi ha la imatge del temps de tardor de la vida humana, i la temença que sigui també la saviesa qui vagi per terra, que sigui vençuda precisament per la barbàrie que llança bombes també contra l’esperança.

Olga Xirinacs viu davant del mar, sempre hi ha viscut, té el mar als ulls i al cor. Al quart apartat del llibre, titulat Marineres, la poeta parla de figures mítiques com l’Holandès Errant, i també d’aquells pobres mariners, tan lluny dels seus, que fan temps en un estanc on compren segells i postals per enviar a casa. A l’estanc, figura de la comunicació desitjada, «hi havia clients que vagaven també,/ sense ganes de sortir: plovia i feia fred». L’estanc, doncs, com a doble aixopluc de la intempèrie d’aquells mariners, però també la nostra quan experimentem sentiments de solitud, d’abandó, de tristesa, de melangia, de vulnerabilitat, del més fràgil de la condició humana, si bé és en la memòria de la totalitat de la nostra vida on es reforça allò que vam ser i som encara. Per aquesta raó Olga Xirinacs afirma que Una bomba al jardí «no és un llibre d’enyoraments sinó d’actualitats. No és un refugi, sinó el desig de força per tirar endavant. Teníem un oncle capità, sí, però ara els capitans som nosaltres».

Olga Xirinacs és amb tota propietat la capitana d’aquest viatge que és la seva vida plena d’hospitalitats inhòspites com són les pèrdues, però són moltes, moltes més, les hospitalitats benignes, són molts els guanys, entre ells el seu art literari travessat de cap a cap per la seva veu encesa, per les seves llàgrimes fecundes i pel seu amor que abraça els sols i les altres estrelles fins allà on es diu que Déu va crear el món. De l’infinit, de l’immens, no en sabem res, però sí que en moments d’epifania en podem albirar la seva llum, com queda palès en aquests versos d’Olga Xirinacs, gràvids de vida multiplicada a través de la memòria.