Feina, feina...

Ara farà un any llarg, ja, de la constitució dels ajuntaments sorgits de les eleccions municipals del maig de l’any passat. Els ajuntaments tenen feina, sempre en tenen, però observem, seguint una mica la premsa i les informacions generals, que molts dels ajuntament han seguit i intensificat les campanyes per augmentar el civisme i combatre les actituds contràries a la convivència i a l’ús inadequat de l’espai públic. I aquest és un tema que ha d’implicar a l’administració, alcaldes, regidors, però també interpel·la en general a la societat, a la ciutadania de manera individual i també col·lectivament.  

Diverses són les causes segons els estudis fets pels que hi entenen i observen els canvis a la societat. Apunten que a la nostra societat hi ha una creixent corrent d’incivisme entre una part de la nostra població, cosa que ha fet que es disparessin algunes alarmes i llums grogues d’atenció. Entre les causes que apunten els experts hi trobem, la pèrdua de valor o l’abús de la nostra propietat col·lectiva com és l’espai públic, el canvi ja consolidat de tendència en determinat oci en que l’espai de la ciutat s’usa i s’abusa d’ell, l’esclat d’algunes  generacions filles de l’abundància crescudes amb molta permissivitat i per tant poc coneixement del valor de les coses públiques i de l’esforç com element intrínsec a la persona. El mateix concepte de ciutadania ha variat, avui trobem  dificultat d’encaix d’alguns sectors de la societat, el poc poder adquisitiu tendent a al pobresa, els inconvenients per poder fer una emancipació efectiva i real, els usos i costums nous d’una mobilitat individual, i la difuminació d’aspectes que eren referències comunes. Totes aquetes qüestiones serien ben segur elements que trobaríem en totes les anàlisi sobre els problemes de convivència a les nostres ciutats per, tant problemes de civisme, de saber estar en l’espai públic, d’entendre i comprendre les ciutats.

I malgrat l’aposta que fan molts ajuntaments com ha estat la confecció d’ordenances sobre convivència, cosa que és del tot necessari i imprescindible per poder actuar, els alcaldes tenen clar i saben perfectament que aquesta no és la solució màgica que eviti els conflictes, serà, això sí, un instrument per poder posar límits i poder actuar contra els transgressors habituals. Sabem i som conscients que  el conflicte és inherent a la nostra relació com a persones amb el nostre espai perquè es conjuminen a voltes interessos contraposats i actuacions que són percebudes de manera diferents per les persones, però el conflicte, ben analitzat, ben gestionat i ben encarat segur que pot aportar ensenyaments que ajudin a noves solucions. Solucions adequades a les necessitats i el repte que avui tenim plantejat a les ciutats per trobar els camins que puguin portar a trobar l’equilibri entre tots els interessos que interaccionen en l’espai de la ciutat, sobretot en aquells que és públic.

Les mostres d’incivisme que sovintegen a les nostres ciutats poden ser un crit d’atenció sobre aquells aspectes que no acaben de funcionar prou bé de la nostra societat, de desajustos entre el que passa en la realitat i el que pensa la majoria de la societat. Col·lectivament hem fixat un “ordre” i les conductes que s’aparten d’aquest ordre acceptat generen controvèrsia. Qüestionar, per part d’algun sectors de la societat o de franges d’edat han de portar (o haurien) a  cercar nous camins de diàleg col·lectiu, d’entesa i pacte que permeti la implicació de tothom que té responsabilitats públiques. Aquets desajustaments haurien de servir per cercar nous camins de diàleg col·lectiu. I afegiríem que sobretot cal que entenguem la necessitat d’implicació de tots i totes en crear aquests nous espais ciutadans que són de convivència negociada, com podem establir les noves bases del civisme i la urbanitat a través de la relació entre els diversos valors, actituds i interessos, els de sempre i els nous valors emergents, els que fins ara perduren i el nous que apareixien en sectors de la nostra societat. Existeixen noves conductes i maneres d’interpretar l’espai de la ciutat, no necessariament punibles encara que no ens acabin d’agradar però   caldrà que els donem resposta positiva per evitar determinades respostes negatives. La construcció cívica passa òbviament per la implicació i el compromís actiu, la cessió pactada, l’assumpció de responsabilitats, el diàleg permanent.

Ara, a l’estiu que l’ús de l’espai públic es multiplica també es generen molts més conflictes dels desitjats, Cal cercar les complicitats per poder contemporitzar diverses activitats que en una ciutat es donen i proliferen més aquest dies d’estiu. I per tant cal fer possible l’oci i el descans, l’oci i la convivència i treballar perquè no passi com hem vist masses vegades que el nostre espai comú queda sota el domini de la bretolada i de la inseguretat.

Els ajuntaments cada cop tenen clar que cada cop caldrà anar ampliant els espais de trobada i participació i decisió compartida entre veïns i la pròpia administració per trobar aspectes de sensibilització i d’actuació en molts diversos temes. Des de les diverses maneres de pensar i actuar per trobar un camp comú de convivència, cal que el zel per preservar les ciutats vagi més enllà d’actituds inamovibles sinó que tothom pugui visualitzar que en l’actual marc social  agradi o no, hi podem trobar elements i recursos compartits per canviar-lo a millor.

Seguir en el treball, perfilant les normatives a aplicar sobre l’espai públic, com transmetem els valors de respecte al que és de domini comú en cada nivell i sector de la societat, sigui a l’escola sigui en els exemples i referents socials, i també ser conscients quins errors hem comès i intentar posar-hi remei de manera col·lectiva i també intentant buscar i saber comprendre quines demandes i inseguretats hi ha darrera d’algunes de les actituds incíviques que es donen a les nostres ciutats. Dialogar, diagnosticar, actuar, corregir, sancionar quan calgui, però també analitzar i valorar el que poden significar actuacions que fins ara no coneixíem i que han emergit de manera ràpida que s’estenen com una taca d’oli.

Davant d’aquest conductes emergents tenim l’obligació de vetllar els nostre espai comú, el nostre espai col·lectiu i també no deixem que solsament ho faci l’administració, que no pot amb tot ni ho ha de fer tot. Entre tots, organitzats, o no, cal que cuidem l’espai públic, el vigilem i el fem créixer ordenadament.